No entraré a polemitzar si el
funeral d’ahir, al temple de la Sagrada Família, per les víctimes del darrer
accident d’aviació, havia d’oficiar-se exclusivament pel ritus catòlic o bé si
el protagonisme de les absoltes d'Estat s’havia de compartir amb altres confessions
religioses. De ben segur hi ha tants arguments per defensar la decisió que va
prendre el cardenal de Barcelona com la contrària, que consistia en fer una
cerimònia ecumènica, tenint en compte que els morts per quin etern descans es
pregava, en vida practicaven des de creences diverses fins a l’agnosticisme
integral. Però arran del petit conat de tensió entre les religions que conviuen
en un Estat per definició laic; sense voler entrar, repeteixo, en cap polèmica
si voldria fer palès que hi ha qui hagués considerat més respectuós que una
cerimònia com la d’ahir, es desenvolupés com una mena d’exercici
d’espiritualitat laica, estructurada al marge de religions concretes, a l’hora
de presidir les plegaries. Això em va
recordar que fa uns mesos vaig llegir un article d'opinió que resumia una
corrent de pensament, que anava en la mateixa línia exposada i que cada vegada
sembla tenir més adeptes: “... Si volem que les noves generacions de la
societat global gestionin el futur tecnocientífic, en constant creixement,
sense deixar de banda la qualitat humana, caldria facilitar la implementació
des dels Estats d’uns espais comuns on conrear el dret a una espiritualitat
laica, en els quals no predomini cap creença, cap religió ni cap déu, al
contrari de la tradició religiosa heretada dels nostres avantpassats”.
A
la meva manera de veure, una societat del coneixement no pot quedar orfe d’una
espiritualitat sòlida, laica i lliure, perquè en la història de la humanitat
les religions han jugat papers tan determinants que fins i tot en nom dels déus
s’han comés tota classe de barbaritats i crims. I aquesta tradició no s'esborra
de cop. Per aquesta raó, des de la Declaració Universal dels Drets Humans els
partidaris de neutralitzar la influència de la religió en els Estats, per
substituir-la per una espiritualitat laica, augmenten exponencialment. És a
dir, si a mesura que la societat del coneixement avança, i malgrat ser més
savis descobrim que mai ho sabrem tot, no és una fal•làcia l’intentar suplir la
ignorància sobre els nostres orígens amb hipòtesis revelades per intermediaris
de diversos déus? És cert que la religió ofereix consol i empara enfront la
basarda que fa el misteri del més enllà, però aquesta dependència o submissió
no ens acosta no ens ajuda a comprendre millor, examinant probes palpables,
sinó resignant-nos a un simple acte de fe cega. És possible que només l’ètica
que emana de la consciència d’éssers humans autònoms, capaços de prendre decisions
i d’assumir-ne les conseqüències, sigui la clau del nostre desenvolupament com
a persones? Ja me’n faig càrrec que aquesta reflexió d’avui és una mica empallegosa,
però de tant en tant convé pensar-hi una mica en aquestes coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada