DUES TRAGÈDIES

            A varis quilòmetres d’aquí, en un lloc de la mediterrània entre Líbia i Itàlia, varis centenars de desesperats immigrants s’han ofegat. Primer varen dir que la carraca on anaven embarcats en portava 700, però unes hores després ja es parlava de quasi un miler; només hi havia coincidència amb el nombre de supervivents: quatre dotzenes. Em temo que mai arribarem a saber pas quantes vides s’ha empassat el mar, perquè no crec que un transport tan tercermundista fos gaire escrupolós comptabilitzant el passatge, tenint en compte que la bèstia del capità amuntegà dones i nens a la bodega i els va tancar a pany i forrellat perquè no emprenyessin durant la travessia i, per tant, quan el vaixell va naufragar no varen tenir ni la opció de llançar-se a l’aigua per intentar sobreviure. En vistes del desastre humanitari que fa dies que s’està desenvolupant davant les costes d’Itàlia, l’Europa on busquen aixopluc tots els morts de gana i de por que fugen de les conseqüències de les guerres i de la misèria absoluta dels seus països, no ha tingut més remei que escenificar una gran cerimònia de la confusió fent veure que es posava les piles davant tants de morts de cop, ja que era difícil de fer-se el desentès com mentre els refugiats anaven ofegant-se de mica en mica, menys escandalosament. Però tot acabarà en no res, com va passar després del drama de Lampedusa. I com llavors, s’anunciaran mesures de bloqueig per impedir que les temptatives de colar-se al continent per la porta falsa fracassin una darrera l’altra aplicant mesures dissuasives com, per exemple, inutilitzar o confiscar els precaris mitjans de transport i perseguir les màfies de tràfec de persones. No pas atacant la vertadera causa del problema, per manca de voluntat i de pressupost; però també perquè hi ha molts més interessos creats inconfessables. No oblidem que aquesta Europa esparverada i temorosa és la mateixa que va saquejar l’Àfrica on avui no s’hi pot viure perquè els colonitzadors d'ahir només els hi preocupava què en podien treure del seu sol, i no pas com podien millorar la vida de les persones.

Molt més a prop, al barri de la Sagrera, un nen de tretze anys va tenyir el matí d’ahir amb sang de mestres i companys del seu Institut. La tragèdia no va ser més grossa perquè la criatura no tenia a l’abast armes tan mortíferes com les que fan servir els seus herois de videojocs; però no sé si no és més preocupant que amb tota malícia i premeditació fabriqués una ballesta casolana amb la qual només podia fer mal. En tot cas, m’agradaria que els experts expliquessin quan el “brot sicòtic” va gestar-se, si en el moment que anava muntant l’arma o en el moment que la va utilitzar. També voldria que m’expliquessin perquè ho entengués bé el meu caparró d’inexpert, com es menja que uns pares considerats “normals” no se n’adonin que a casa tenien un monstre en potència, que es passava el dia penjat de videojocs sàdics d’una violència extrema. I que si tal com explicaven els seus companys ja feia temps que aquest nano es passejava pel col•legi en pla Rambo, bugonant que qualsevol dia faria una escabetxina entre els que no li queien bé, ningú prengués cartes en l’assumpte. Ahir la xarxa social bullia i més d’un mestre confessava sentir-se amenaçat i anar a fer classe amb la por al cos, no tant per culpa dels alumnes malcriats sinó moltes vegades per basarda dels pares energúmens i protectors compulsius de criatures que consideren “angelets”. Perquè, si és així, s’amaga el cap sota l’ala? Creuen des de la Conselleria que fent una llei que sobre el paper determina que els mestres són una autoritat s'arregla tot, si en la pràctica no es fa res per restablir aquesta autoritat? Per què serà que els docents agafen tantes baixes per depressió? Podríem passar-nos el matí fent preguntes emprenyadores, però no hi ha temps. Ara bé, no vull plegar sense fer-ne una més: per què arrel dels fets d'ahir han aparegut tuïts catalanòfils tan barroers i greus que el propi síndic de greuges s’ha vist obligat a denunciar-los d’ofici a la fiscalia? Si tan malalta està la societat caldria que ens deixéssim de contemplacions i ens arremanguéssim tots plegats per posar una mica de seny i d’ordre. I no féssim cas al conte xino de que disciplina vol dir feixisme: una democràcia en que el jovent no pugi des de casa estant en el respecte a l’ordre, a  la disciplina i a les normes conviure en pau amb els altres, a la llarga és una democràcia amb plom a l’ala, francament.