ELS PERIODISTES, A GALERES MAI DELS MAIS!

Alguns polítics s’omplen la boca amb elogis a la llibertat d’expressió, i es feliciten d’haver-la aconseguit amb l’esforç de molts empenyent la democràcia; però a la mínima que els tiben massa les costures, es regirem en contra dels instruments i canals imprescindibles per exercir aquesta llibertat: escriptors, periodistes i medis informatius en general. Des del poder, també generalitzant, la qüestió de la llibertat d’informació es garbella  amb sedassos massa fins, amb l’excusa que s’ha d’anar molt en compte amb els comentaris crítics i amb l’escampada de xafarderies o d'indiscrecions. Per dir-ho clar i català, des del poder les coses es veuen des d’una altra perspectiva que des de l'oposició, i la llibertat d’expressió és la primera que ho nota, sense boicotejar-la descaradament, la veritat és que el poder la posa a caldo subtilment: rodejant-se de periodistes “de confiança” i fent escampar la boira els borinots impertinents, murris i sorneguers. Fins aquí seria suportable i comprensible, des del punt de vista de la debilitat humana, aquest tracte de favor envers el periodisme complaent i servicial, i el posat de set jutges envers el que vol ficar el nas on no toca. Però el que no té perdó de Déu és que mitjançant lleis penals es pretengui emmordassar els medis perquè no divulguin informacions verificades i certes, obtingudes a través de les fonts que sigui sempre que no s’hagi comès cap delicte, incloses les “goles profundes”, malgrat destapin qüestions enutjoses per a l’establishment.

            Collar els mitjans d’informació ha estat la prioritat de les dictadures i una debilitat inevitable dels demòcrates així que toquen poder, perquè mentre estan a l’oposició no els hi fa cap nosa que es treguin els draps bruts dels que manen. Però quan la democràcia es serveix descafeïnada per l’instint manefles dels que la representen, com passa avui dia amb molts dels governants populars - que no han fet net dels seus orígens contaminats d’autoritarisme i de sentit de la infal•libilitat ideològica - ja no es conforma amb discriminar el periodisme hostil, sinó que els medis i els periodistes poc dòcils se’ls voldria enviar a galeres directament, amb la complicitat de jutges i fiscals reverents amb les lleis que els que manen s’han fet a mida de les seves conveniències. La darrera batzegada consisteix en impedir que s’esbombin els continguts, amb pèls i senyals, dels sumaris que s’instrueixen als palaus de la justícia sota secret. Si realment volguessin, els que manen, tallar en sec les filtracions interessades que degoten a raig des dels despatxos judicials a les redaccions dels informadors, en poques hores es podria fer perquè no es tracta de quatre xoriços que es volen treure un sobresou passant informació delicada, sinó d’una autèntica màfia organitzada gràcies a la complicitat, desinteressada o no, de moltes baules judicials d’aquesta cadena. A la meva manera de veure, doncs, el periodista per molt carronyaire i irreverent que sigui, no fa altra cosa que aprofitar les filtracions que li escupen sobre la taula. Només se li podria recriminar, al periodista, que publiqués el material sense comprovar-lo ni investigar-lo. Però si es rigorós amb la informació, ètica i d’ontològicament, no se’l pot enviar a galeres i encolomar-li totes les culpes. Ells fan la seva feina, encara que sigui destapant les bosses de merda de l’administració. Els fastigosos delinqüents de veritat són els que fabriquen la merda i els que la comercialitzen distribuint-la al millor postor, aprofitant-se de que els medis ballarien sobre un dit per aconseguir una exclusiva. El bon periodista no pot guardar-se la informació que li arriba, perquè els ciutadans tenen dret a saber tot lo bo i tot lo dolent dels seus dirigents. Això sí, investigant el material per separar el blat de la palla, i servir als seus clients una vertadera noticia, no ser el mal missatger d’una noticia tòxica.