REMEMBRANCES DE SETMANA SANTA

(fragment de la novel.la curta “Quan el setí es torna gel” 
finalista del premi de narrativa Joaquim Ruyra 2014. 
Premis Recull.)

“... Aquesta setmana santa no puc pas dir que no hagi gaudit amb la litúrgia que l’envolta, ja que no es tracta només de dir missa i resar el rosari al capvespre amb les filles de Maria de sempre i quatre passavolants, sinó que t’apartes completament de la rutina diària: des de rentar peus als pobres fins a bastir el monument, la vigília pasqual, la processo del divendres, el sermó de les set paraules o la substitució temporal de les campanes pel toc sec de la matraca... Fins i tot, la matança de jueus durant l’ofici de tenebres, fa el seu efecte enmig d’un temple endolat ple de mainada sanguinària. En canvi, el costum de visitar els quatre monuments del poble, on s’exposa nostre senyor des de la tarda de dijous sant fins a divendres s’ha convertit en un acte social que serveix de pretext a moltes famílies per endiumenjar-se havent sopat, i aprofitar entre passejada i passejada per fer-se veure. Anant de l’església parroquial a les capelles de l’hospital, dels frares i de les germanetes dels pobres, se’n poden trobar un fotimer d’amics, coneguts o saludats. Realment no els hi queda a la gent gaire repertori per esbargir-se, al marge dels actes religiosos, ja que tanquen la majoria de bars - per força més que no pas en senyal de respecte, així m'ho sembla -, des de mitja tarda del dijous quan es plega de treballar en tots els oficis, fins al dissabte de glòria. El mateix passa amb cines i teatres. La mestressa de l’Ocell de Foc va provar una vegada de mantenir discretament l’activitat de la casa de barrets, deixant la porta del darrera ajustada. A les poques hores s’hi va presentar una parella de la guàrdia civil que els van fer tancar i, segons que em va explicar la Neus, no van pagar més car l’atreviment perquè entre la clientela hi enxamparen en calçotets l’hereu Morell, de manera que seguint ordres de dalt preferiren no fer massa mullader. No li’n van quedar, però, a la mestressa ganes de tornar-ho a provar. Malgrat això, si he de fer cas a la Neus, alguns clients habituals del bordell se’n van a escampar la boira a la capital, on sembla que no es mira tan prim com es fa en els pobles.

 Enguany, en el lavatori de peus, s’han substituït per primera vegada els vells de l’asil per dotze vailets de l’escola parroquial. No hi ha dubte que de pobres en són, també; però d’una altra manera. Potser perquè aquesta canalla encara té futur i no està a les acaballes, com els vells escanyolits que les germanetes arrosseguen a fer el numeret a canvi d'un bon entrepà, com si els fessin un favor. L’escola parroquial funciona en el mateix local que tot just acabada la guerra fou requisat pels d’Auxili Social com a magatzem. Els nois que hi fan classe no arriben a dues dotzenes i, a canvi d’ensenyar-los-hi de franc les quatre regles i poca cosa més, estan obligats a cobrir la quota d’escolans de la parròquia. De fer-los classe se’n cuida el germà Saturnino, que es desplaça expressament cada dia des del col•legi de debò, que els frares tenen obert al carrer Castellet; diferenciant-se els alumnes de l’un i de l’altre establiment en que els que van a l’escola parroquial són uns pelacanyes que mai seran dignes de sortir a passejar de bracet amb els senyorets matriculats al del carrer Castellet, perquè en realitat l’escola parroquial n’és altra cosa que una sucursal de fireta del col•legi de veritat. Si algun nano despunta molt, proposen als pares beneficiar-se d’una de les beques reservades per a fills de pagesos tronats de la comarca, els quals en no tenir-ne prou amb la seva bossa per pagar la matrícula, no els hi fa res, a canvi d’una cnsiderable rebaixa, que els seus fills acostumats a pencar de sol a sol des de criatures facin de criat als fills dels que no passen angunies per pagar l’internat. Per tant, els dotze nois a qui el rector va rentar els peus dijous, se’l tenien ben estudiat i guanyat el paper de pobres...”