ORATORIS I MESQUITES SOTA LUPA

Segons van publicar els papers de diumenge, Catalunya acull la meitat de centres de culte salafista que es tenen censats a Espanya, i concretament els de Reus, Torredembarra, Vilanova i la Geltrú i Salt, que diuen són els que més destaquen en dedicació al proselitisme integrista, estan sota sospita de prèdiques poc democràtiques, raó per la qual els serveis d’intel•ligència no les perden de petja. A la meva manera de veure tenim mala peça al teler si l’única manera de defensar-nos d’una suposada amenaça islamista consisteix en sotmetre oratoris i mesquites indiscriminadament a setge policíac. La Constitució espanyola, en el seu article 16.1, com moltes d’altres arreu del món, garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte, sense cap més limitació que el manteniment de l’ordre públic. El problema és que, potser inconscientment i de ben segur massa sensibilitzats per la por a un enemic desconegut, es confonem tots els espais de culte musulmans en quasi centres d’adoctrinament gihadista. Aquesta derivada, com admetia una persona tan bel•ligerant en aquesta qüestió com és Pilar Rahola: “fomentaria una gran confusió i, sobretot, seria una bomba de temps”. Perquè és evident que allò que les Constitucions laiques emparen no són idees o creences en abstracte, sinó la llibertat de les persones a pensar com vulguin. La Constitució francesa, per exemple, va més enllà i matisa, per si de cas, que vetllar per l’exercici sense traves de la llibertat religiosa no significa que l’Estat reconegui, assalarií o subvencioni cap culte en particular.

La patata calenta que té Occident envers l’islam rau en com aconseguir que els islamistes siguin respectuosos amb les regles de la  laïcitat,  compartint un codi de drets i deures ciutadans que tingui com a valor fonamental i denominador comú la declaració universal de Drets Humans. En aquest sentit, alguna cosa deu fallar en les relacions amb l’islamisme que s’ha instal·lat a casa nostra, perquè els valors ètics que haurien d’orientar i motivar les actuacions humanes acabin depenen de la coacció més que no pas de la convicció. La coacció és inevitable només quan tots els altres arguments han fracassat, però una societat liberal com pretén ser la nostra hauria d’eliminar la coacció a la mínima expressió. La Victòria Camps, que en sap un pou d’Ètica amb majúscula, ensenya que “el problema de l’ètica no rau en la teoria sinó en la pràctica”. Quan l’Occident gras i orgullós de la seva prosperitat va obrir de bat a bat les portes de casa seva a la immigració amb papers o sense, perquè li faltava mà d’obra barata i, sobretot, disposada a agafar les feines que els seus ciutadans rebutjaven per brutes, pesades i malpagades, no va tenir en compte que no donava aixopluc només a braços sinó també a ànimes. Inclús els pobles més favorables al principi d’integració dels nouvinguts, no van preveure i desenvolupar les complicades estructures que eren indispensables per no fer ressentits; però, sobretot, no van tenir en compte que deixant entrar a tremuja tothom fins a la saturació del propi sistema d'organització social, condemnaven cada vegada més una part important d’immigració a viure en la marginació que suposa no poder guanyar-se la vida en igualtat de condicions que els ciutadans de la societat d’acollida. I és aquest excedent de població el que nodreix les files de la delinqüència per sobreviure el cos i del fanatisme per alimentar l'ànima. L’altre dia vaig tenir un mal pressentiment veient en ple dia una dotzena d’adolescents musulmans estintolats a les portes de l’edifici més emblemàtic de la meva ciutat - el que alberga la biblioteca - que escoltaven atents les explicacions de tres imams inconfusibles pels seus hàbits. No faré judicis de valor, però aquesta imatge em va produir un calfred. I no perquè els imams facin descaradament la seva feina al carrer, sinó perquè hi hagi desvagats forçosos disposats a escoltar-se’ls.