A LES PENES PUNYALADES I SI CAL GOTS DE VI

Els estrategues que assessoren la cúpula del PP creuen haver trobat el desllorigador per aconseguir que de cap dels candidats que figurin a les seves llistes electorals es pugui dir que estan imputats en res; és a dir, que estaran més nets que una patena. Tenint en compte que a casa d’aquesta gent quasi no es podia donar un pas sense entrebancar-se amb algú que portava la camisa tacada o els dits enllefernats de merda, la solució que en Rajoy els hi ha comprat als seus assessors, és l’única que li quedava per treure pit en els mítings i vantar-se de ser els més honestos del món mundial. Treure de la circulació el mot “imputat” i substituir-lo per un de més neutre i de bon pair, apedaçant la Llei d’Enjudiciament Criminal al seu gust, gràcies a la majoria de absoluta, és un joc mans que frega allò del “més difícil encara” que practiquen els trapezistes de circ o els mags de més renom. A cap llista, doncs, apareixerà cap imputat, per molt que les garbellin; si per cas hi haurà simples “investigats”. És el que sempre deia l’Aznar quan li estrenyien les costures : a les penes punyalades i si cal, uns quants gots de vi, sempre que sigui del bo. I en Rajoy, que somnia amb superar el seu mestre i mentor, presumptament ha pagat de gust trenta monedes – el joc brut i la delació encara es cotitzen com vint-i-un segles enrere -, a qui hagi filtrat com a carnassa per entretenir la camada de llops de la premsa, els tripijocs amb hisenda de l’antic delfí polític de l’Aznar i pare putatiu del “miracle econòmic espanyol” dels noranta. Perquè no hi ha cap dubte que qui ha fet la cancalleta a en Rato ha estat algú de la seva família política, amb el consentiment del gran bruixot de la tribú. La qüestió és a qui de la competència es passarà factura quan s’aixequi la veda, per la campanya electoral. Tingueu per segur, però, que es tractarà d’una o vàries peces grosses, de les que fan patxoca i tenen impacte mediàtic, per sembrar el caos a casa del veí. El curiós del cas és que costa de creure que, tan intel•ligents com pensen que són, no s’adonin que aquesta tàctica només els porta a un camí sense sortida i, possiblement, al suïcidi polític. Tant malament veuen el panorama, que es decantin per l’estratègia de la terra cremada?  

A la meva manera de veure, s’ha entrat en la dinàmica de negar que es menteixi, malgrat no es digui mai la veritat. És possible que d’enmig del caos en pensin sortir beneficiats, perquè fins ara estaven acostumats a pescar a tremuja enterbolint les aigües; però la seva bona sort s’ha acabat. Gràcies a com se n’han fotut del mort i de qui el vetlla sense escrúpols, estan ressuscitant els pitjors fantasmes del vell populisme, amb la diferencia que els indignats d’avui amb la endogàmia interna dels partits que han tingut l’exclusiva de sucar el melindro des de l’harakiri de la dictadura – PP, PSOE i CIU -, n’estan fins al cap d’amunt de les portes giratòries que han portat alts ex-càrrecs públics a les empreses estratègiques i a la banca, sense solució de continuïtat entre poder i empresa privada, i de la impunitat que sovint els fa impunes malgrat la corrupció per culpa d’un sistema judicial submís al poder executiu de torn i d’unes lleis contaminades per la política partidista. I aquesta invasió de populisme em temo que no serà una grip passatgera, sinó que ha vingut per quedar-se a l’empara de la histerització dels plantejaments d’una nova esquerra de rampells desconeguts, del radicalisme cívic assembleari i d’una congregació híbrida que busca l’encaix definitiu entre la dreta, el centre o l'esquerra. Per aquesta raó, des del bipartidisme que va de capa caiguda, algunes veus pretenen animar la festa de comiat amb el vell truc de respondre a les penes amb punyalades i amb els gots de vi que calgui, per perllongar l’alegria mentre es pugui.