MONÒLEGS A PEU DE CARRER (15) – JA PORTO BASTÓ...

- “Ja estareu content, oi, veient que al final m’he donat per la pell i ja vaig amb bastó? Però no penseu pas que és gràcies a vós i al sermó que em vàreu clavar la darrera vegada que vàrem parla, que he canviat d’opinió. De fet, el que em diguéreu ja m’ho sabia de memòria perquè era la mateixa cançó enfadosa que m’endinyaven a totes hores la dona, les filles, el metge del seguro i tot guisqui que em tenia confiança. El metge, però, era el que més m’emprenyava, perquè cada vegada que l’anava a veure per queixar-me de les cames que em feien figa, i del dolor a la planta dels peus que no em deixava viure, em mirava amb cara de rata sàvia per recalcar-me l’únic remei que, segons ell, em podia ajudar a anar tirant: - “Climent, fes-me cas i fes servir el bastó per descarregar tot el pes del cos només en els genolls i els peus”... Un dia, que quasi vàrem partir peres, li vaig explicar que ma mare quan li deien que portar bastó feia senyora, els contestava amb un regany : - “Doncs vés-hi tu!”  I que mai va baixar del burro; acabà en cadira de rodes, però no la van veure pel carrer amb bastó. I jo pensava igual que ella fins fa quatre dies, malgrat caminar cada cop em costava més i per donar quatre passes ho feia amb pena de la vida. Bé, que us he de dir? Prou que m’havíeu vist gairebé agafar-me on podia per a no caure. Enlloc de caminar, ara sóc conscient que m’arrossegava. Però quan em feia el tossut no ho veia així, i només tenia retrets contra el metge, al qual considerava un patata per no encertar-me la potinga que m’eixarreís les cames... Sabeu qui em va fer reaccionar? Doncs la meva filla petita, que al final va perdre la paciència i em va engaltar: - “Papa, a veure si t’adonés d’una vegada que quan fas el ridícul i el pena no es portant bastó, sinó caminant com un ànec coix, si caic o no caic”. És molt fotut que la teva pròpia filla et perdi el respecte i, enlloc de sermonejar-te, et digui simplement que ets un vell ridícul... Confesso que em va saber tant de greu que m’hagués dit allò, que vaig decidir-me a comprar la mateixa tarda el refotut bastó, i en presentar-me a l’hora de sopar recolzant-m'hi, tots es varen quedar bocabadats. Vaig fer veure que ho havia fet per fer-los callar d’una vegada, però he de reconèixer-vos que quan el vaig tastar de seguida hi vaig trobar la gràcia. Carai si n’és de diferent, i que burro que vaig ser no decidint-me abans! Ara caminar, encara que vagi feixuc, és una altra cosa. Llàstima que m’hagi perdut uns quants mesos patint com un carallot per una tonteria tan colossal com pensar que el bastó envellia, i que jo no volia que fos dit que tinc els anys que tinc... Ja n’he arribat a ser de gamarús, renyint inclús amb els que em trencaven les oracions. I és que quan se’ns posa una mania al cap, podem arribar a ser més beneits que una espardenya. Ara que ja estic massa baldat, reconec que el bastó em fa molt de servei i que si no m'hagués fet pregar tant potser no faria tanta mala ganya. Com que a vegades engipono estranyes teories, l’altre dia em deia que el bastó és una prolongació dels braços i, per tant, és com si caminés de quatre grapes com quan era petit... En fi, ara sóc jo qui dono consells als que fan com jo feia fins fa quatre dies. Qui ho tenia de dir! Això fa palès que massa sovint, quan ens fem grans, diguem que no a tot quasi per vici; voldríem estar tan trempats i fer el pinxo com quan teníem trenta anys, perquè, en el fons, envegem la joventut que no tornarà i ens resistim a adaptar-nos, posant bona cara a les limitacions que ens imposa l’edat. Sabeu què us dic? Que el nostre paper consisteix en fer-nos valdre, encara que sigui anant amb bastó, i no deixar-nos arraconar per quatre xacres que no ens permeten tibar com el jovent, però si arribar a tot arreu i no pas a misses dites...”