UNA PROPOSICIÓ PERTINENT, QUE POT SEMBLAR UNA IMPERTINÈNCIA

En capella del ball de màscares electoral, tots els partits polítics, com és molt natural, s’emproven la disfressa amb que se sentin més còmodes en aquest concurs per aspirar a guanyar el premi del poder, i endrecen a l’armari els vestits i els tarannàs de diari; perquè del que es tracta és d’encaterinar una parròquia desencantada amb l’espectacle ofert els darrers quatre anys. I fer creure, almenys per uns dies, als indignats, als escèptics i fins i tot als incondicionals que són possibles tots els impossibles. Per aquesta raó, els candidats que encarnen la imatge del partit han d’assajar davant del mirall els posats més riallers, simpàtics, solidaris i empàtics del seu repertori. Ja que una bona imatge en política, val més que mil paraules; però no n’hi ha prou amb posar la millor cara i el fer gest més adequat a cada moment i a cada auditori, també s’ha de saber controlar la xerrera. La qual, a vegades, per allò tan humà que de l’abundància del cor en parla la boca, han de córrer els bombers per apagar el foc calat per una patinada verbal, abans no provoqui un incendi. Malgrat no s’ha inaugurat oficialment el ball, els papers en van plens de declaracions voluntarioses de candidats eufòrics, prometent que si guanyen, amb el premi a les mans pensen traure's de la màniga llocs de treball, no deixar cap nen desnodrit i sense bigoti blanc sota el nas, protegir de l’oblit social la gent gran que viu sola, i en quant els bancs d’aliments que no es puguin tancar perquè encara  facin falta, assegurar-los que no passaran més angúnies... Que bé! Fa il•lusió fins i tot veure com alguns d’aquests candidats que no acaben mai la “pelica”, dibuixen delirants horitzons de color de rosa, esquitxats de flors i violes.

             

Ara bé, analitzant aquest panorama tan curiós de bons propòsits, se m’acut que per allò de no deixar per demà el que es pugui fer avui, els aparells dels partits es plantegin donar exemple de coherència i austeritat aportant, per exemple, a les entitats que lluiten per pal•liar la pobresa infantil o per fer arribar aliments als que no tenen recursos, l’import de la publicitat supèrflua que durant els propers dies anirà directament de les bústies a la bassa. Serien molt curts de vista si els partits si fessin veure que no saben que la propaganda que es tira a les bústies acaba, en la seva immensa majoria, a les escombraries; verge de la curiositat de la gent. Quant costa tanta publicitat inútil? Doncs, mira, per poc que sigui, si és que li volen treure importància, taparia uns quants forats de les ONG. I que no em vinguin amb l’estirabot que suprimint la publicitat haurien de tancar impremtes i anirien al carrer una colla d'operaris, que això sí es podria considerar una excusa de mal pagador. A la meva manera de veure, doncs, malgrat sigui aquesta proposta molt pertinent, ja dono per fet que molts la titllaran d’impertinència. I si arribés a mans del senyor Fernàndez Diaz potser la trobaria una mica tendenciosa i tot. Però, què hi voleu fer? Sempre hi haurà algun perepunyetes desvagat, que aixafi la guitarra a uns candidats disposats a sortir a la pista per ballar al compàs de la musica que toqui, sense que se'ls hi vegi el llautó.