“...
Em deixaríeu trucar a casa des del vostre mòbil? Perdoneu que us ensopeixi
d’aquesta manera tan brusca, però és que he de parlar amb la jove perquè no
pateixi si faig una mica de salat en tornar de la passejada, i ara m’adono que
m’he descuidat el mòbil a la tauleta de nit... La meva jove és patidora de mena
i si no em sent tornar a l’hora que toca, es començarà a fer cabdells pensant
que m’ha passat alguna cosa, ja que des que fa uns mesos em vaig marejar per
una baixada de la pressió, i la varen avisar els mossos de que estava a
l’hospital, quan marxo ja es posa nerviosa. Precisament, fou arrel d’aquest
accident sense més conseqüències que l’ensurt, que el meu fill em va obligar a
comprar un mòbil i prometre-li que sempre que sortís de casa el portaria a sobre...
De fet, de casa ja no en surto massa: cada mati dels dies feiners per fer un
tomb pels afores, aprofitant que casa nostra està a tocar del bosc de Can
Cabrafiga, i dos dies per setmana per recollir el nét a l’escola, que està a
dos-cents metres; la resta de la setmana hi va la consogre i així tots els avis
contents. Malgrat no m’esgarriï gaire de la ruta marcada, he de confessar que
amb el mòbil a la butxaca em sento més segur. No els hi reconeixeré pas mai a
ells, però el dia que em va venir aquell tropell em vaig ben acollonir, creieu-me...
I ara per què carai us explico tot això, pensareu? Doncs, francament, perquè em
costa de demanar favors tan particulars, semblant que no hi toco. Mireu si em
costa, que abans d’ensopir-vos he deixat passar de llarg un parell de caminants
que m’han paregut esquerps i un pèl tibats. Amb vós, en canvi, m’hi he atrevit
perquè m’heu semblat manyac, amb cara de bona persona i que m’entendríeu. Però
ja us ben juro que mai més sortiré de casa sense el mòbil, no només perquè em
trobo perdut, sinó perquè no vull tornar a passar per aquesta vergonya...
Gràcies, senyor, per escoltar-me amb tanta paciència. I no, no us en aneu pas,
que el que tinc de parlar amb la jove no és cap secret i quasi val més que vós
mateix em marqueu el número perquè amb aquesta eina tan guapa que teniu no hi
estic acostumat... Quan va començar la moda del mòbil em vaig jurar que mai hi
cauria perquè no li veia la necessitat, però ja us ben asseguro que m’ha llegut
de canviar de parer. Avui, sense el mòbil em sento desemparat i despullat; i si
voleu que us sigui sincer, encara no sé com no me n’he adonat que anava sense,
fins ara... Insisteixo, marqueu-me el número, si us plau, perquè el veig tan
complicat el vostre aparell que encara us l’espatllaria, i només faltaria això.
Jo sempre vaig a lo pràctic: mentre amb el meu mòbil pugui rebre i fer trucades
ja en tinc prou i de sobres, no m’agraden els experiments ni trencar-me el cap.
No dic que no me’n pogués sortir, perquè tampoc sóc cap tanoca; però crec que
se m’escalfaria massa el pis de dalt, i encara em vindria un cobriment de cor
si amb tantes tecles per remenar i xafardejar, quan el necessités per una
emergència em fes figa... Perdoneu que us destorbi, que jo no obstant sóc de
mena tímid, quan m’embalo i agafo confiança sóc perillós. Guaiteu, si em féu el
favor el número que heu de marcar-me el porto apuntat per si de cas ...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada