LA DIGNITAT DELS QUE TENEN SÍNDROME DE DOWN

Que una modesta editora sevillana, mare d’una nena amb síndrome de Down, estigui recollint signatures perquè la Reial Acadèmia de la Llengua (RAE) retiri del diccionari el mot lleig “subnormal”, i posats a fer que es modifiqui la definició d’aquest síndrome en el sentit de no considerar-lo com una malaltia, a la meva manera de veure és una iniciativa per treure’s el barret. La qual mereixeria la portada dels diaris, enlloc d’altres notícies tacades de sang, catàstrofes, pessimisme econòmic o corrupció escandalosa, que només serveixen per amargar-nos el primer cafè del dia. Els que recolzen aquesta nova versió de mare coratge en la seva reivindicació pensen que la RAE, que es vanta de netejar, fixar i polir el llenguatge ordinari o literari dels ciutadans, ha de reconèixer amb tots els ets i uts que dir-li “subnormal” a una persona és un insult, de la mateixa manera que ho és l’expressió “marica” referida als homosexuals. Ara per ara, però, si anem a buscar la definició de subnormal al diccionari, comprovarem que l’única accepció és aspra i no escrita pas amb gaire mà esquerra: “Dit d’una persona que té una capacitat intel•lectual notable-ment inferior a la normal”. El problema principal és que ningú pot atribuir-se autoritat ni coneixements suficients per establir els límits de la normalitat, malgrat alguns savis tarambanes creguin que sí, com no fa gaire va permetre’s l’eurodiputat Javier Nart – de Ciudadanos, quina ironia! –, que en una de les tertúlies que freqüentava va posar-se de peus a la galleda amb una patinada memorable: “el qualificatiu “subnormal” és el més adequat per referir-se a les persones amb síndrome de Down”. Precisament aquesta presumptuosa afirmació del polític gall de panses, en escoltar-la va revenxinar la ràbia i l'orgull de la mare d’aquest relat per iniciar la campanya de que us estic parlant. 

            Que l’expressió subnormal s’utilitza com un insult no crec que sigui gaire discutible, perquè hom ho diu amb tota la intenció de menysprear a algú, tant en la política – voteu-nos a nosaltres que som els “normals”, no us sona? -, com en la societat en general. I encara que se li tregui ferro amb l’excusa que es diu col•loquialment, el desdeny no té disculpa. La medicina descriu el síndrome de Down com una alteració genètica que en ocasions, però no sempre, té associades diverses patologies; però estrictament parlant no es pot considerar una malaltia. No fa massa dies una sentència judicial ha donat la raó a uns pares que havien denunciat una companyia d’assegurances de salut que excloïa de la pòlissa familiar un nadó amb aquest síndrome. No obstant això, a massa gent encara li és més fàcil - potser subconscientment i sense malicia, no ho discutiré pas -, emprar el mot subnormal enlloc de discapacitat. La semàntica té la importància que se li vulgui donar, evidentment, i a vegades fins i tot admeto que es pot ser una mica perepunyetes; però quan, com en aquest cas, segons l'expressió es pot trepitjà la dignitat dels més dèbils i indefensos, crec que a la semàntica se li ha de tenir una mica més de respecte. Aquesta mare, que es diu Paloma Ferrer, per descomptat ja té la meva signatura.