DÉIEM AHIR... (REBOST DELS CAPS DE SETMANA)

● El maig del 2011 vaig engegar el blog “A la meva manera de veure”, amb el propòsit de reflexionar planerament tant sobre qüestions d’actualitat política com sobre les preocupacions i sentiments de les persones, una mica a l’estil de les velles tertúlies... Avui he pensat que estaria bé que un dels dos dies setmanals que descanso d’escriure treure la pols a velles reflexions, per comprovar si anava gaire lluny d’osques.

● EL PERILLÓS EFECTE CONTAGI  (publicat el maig de 2011)

Donant una volta per Facebook hi acabo de trobar un comentari sobre els disturbis de Londres, que m’ha xocat: - “Quan hem de començar a fotre’ns hòsties aquí?” El que m’ha deixat tocat és que conec a la persona que ho ha escrit i, o bé està molt cremada o no és tan responsable com em pensava. Perquè en moments delicats com els que estem vivint, penso que s’ha de ser molt curós amb allò que es diu i, sobretot, s’escriu. I no sempre les persones que tenen responsabilitats socials saben tenir la boca tancada abans d’engegar estirabots pel broc gros, engreixant encara que sigui sense voler la crispació. La meva primera reacció en el cas que us comento ha estat esborrar el temerari poca-solta de la llista d’amics, puix que una persona que fa de mestre opino no pot expressar-se tan frívolament, invocant la llibertat d’opinió  Però no sempre és tan senzill com prémer una tecla, esborrar el que no t’agrada. I a més a més, encara que jo no vulgui escoltar necieses, no puc impedir que s'escampin ni que hi hagi qui que se’ls empassi, com si fossin un dogma de fe. Per tant, si els que tenen la tendència de parlar massa i a destemps no aprenen a comptar fins a cent abans d’obrir la boca, el perill de contagi de la frustració serà difícil d’aturar.

            Com volen que els ciutadans respectin els que tenen el dret de governar, legitimitat per les urnes, si quasi cada dia un o altre ens aixeca la camisa o avergonyeix? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i no haver-ne d’escoltar”. Avui, vulguis o no, toca parlar de la crisi perquè se n’ha escampat arreu el calfred de la fallida del sistema. Amb l’excusa de la globalització cada pet provoca cent-mil esquerdes, i per aquesta raó els dirigents no poden permetre’s becaines ni caçar mosques, sinó que han de trampejar la passa com sigui, malgrat els hi faci mandra. La crisi és com una grip severa, que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn, doncs, que en aquestes circumstàncies cada cop que algú estossega les poques idees que encara no s’havien fos dintre la closca, rebotin a les temples com cops de martell. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats - suposo amb la millor intenció del món, pels fetillers de guàrdia - els desesperats dirigents ja no s’aguanten drets, veient com fins i tot els nans els hi creixen. No és fàcil entremig d'aquest caos i tanta diarrea mental, que els de poble com jo fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de d'apedaçar l’esquinçat cistell de l’economia de cada país, perquè es pugui aprovar almenys per la mínima el proper examen, per part del trio d'intransigents representants dels dotze apòstols que dicten les regles de joc del món global, des de les infal•libles – mentre no es demostri el contrari o es desinflin com una bombolla més de l’arrogància capitalista - agències de qualificació del risc.