BONS VEÏNS

No sé si us hi heu fixat, però cada vegada que la policia deté algú per un homicidi, per violència de gènere, per estar implicat en un presumpte delicte de terrorisme o embolicat en algun merder de droga, els seus veïns quan són entrevistats pels periodistes a peu de carrer declaren que mai s’havien adonat que passés res d’estrany a la casa de l’incident i es desfan en elogis de la vida quasi modèlica que portaven els presumptes culpables. L’exemple més recent no s’ha d’anar gaire lluny per trobar-lo: arrel de la detenció ahir d’una família a Badalona acusada de simpaties jihadistes, a cap dels veïns que han sortit a la tele o han parlat per les ràdios els detinguts els hi havien fet mai mala espina. Crec que aquesta manera ciutadana de reaccionar en públic i en calent hauria de ser objecte d’un estudi psicològic, ja que no és del tot normal que la majoria de veïns agafats al vol es mosseguin la llengua quan tenen la premsa burjant-los per aconseguir alguna indiscreció que serveixi per fer bullir l’olla dels mitjans, i es deixin anar quan se’n parlen entre ells del què ha passat. Malgrat les relacions entre veïns ja no tinguin avui res a veure amb aquell idíl•lic “val més tenir un veí a la porta que un parent a Mallorca”; malgrat en aparença ningú és preocupi de ningú i només es saludin amb prou feines si es troben a l’ascensor, la veritat és que tothom sap més o menys del peu que calça cadascun dels seus veïns, incloses manies, impertinències i tarannàs una mica esbiaixats.

Tanmateix, en un considerable número d’escales de veïns, en les que sembla que ningú es preocupa de ningú i tothom fa la seva vida sense entretenint-se fent el badoc de l’aliena, el cert és que pocs veïns desaprofiten l’oportunitat de xafardejar tant com poden, de manera que quan hi ha un terrabastall a casa d’algú, és mentida punyetera que les conductes diguem-ne desguitarrades, en un sentit o altre, haguessin passat desapercebudes i fossin un secret immaculat. El que passa és que a l’hora de retratar-se davant la premsa prefereixen fer el paperot de desmenjats, i desfer-se en compliments abstractes del detingut i de la seva família, amb tanta hipocresia com quan a l’hora del seu funeral tots els morts, sense excepció, resulta que eren excel•lents persones. Potser és que aquests veïns tan neutres i primmirats prefereixen no mullar-se, no sigui cas que la policia els fes anar a declarar o els amics de la família empudegada els hi passessin factura si desafinaven xerrant més del compte. Amb veïns tan bons, porucs, miops i servicials, aquest país cada dia s’assemblarà mes al de les meravelles on vivia Alicia. El problema és que per molt que s’hi esforcin en aplicar-se la utopia que “ulls que no veuen, cor que no sent”,  la trista realitat és la que és i no es pot maquillar ni amagar fugint d’estudi. Potser si quan algú aixeca sospites al veïnat i se’n parla discretament per les cantonades, es fes saber també a qui correspongui per prevenir mals majors. Però mentre la col.laboració ciutadana sigui malvista com a delació, la seguretat sempre anirà coixa. És la meva opinió, perdoneu les molèsties.