NI A CASA PODEM ESTAR TRANQUILS I SEGURS?

En tornar de l’escapada de setmana santa alguns s’hauran trobat amb la desagradable sorpresa d'una casa de potes enlaire gràcies als lladres. I només qui s’hi ha trobat en aquest merder pot entendre que de tots els sentiments que envaeixen una persona quan veu el panorama que li han deixat els pispes – ràbia, histèria, desolació, depressió –, possiblement el d’impotència defineixi més l’estat d’ànim. Una amiga que va passar dissabte per aquest mal tràngol, em deia: - “tu no saps com te n’arribes a sentir d’impotent veient tota la teva roba íntima, llibres estimats, documents importants i els records de família carregats només de valor sentimental escampats per terra de qualsevol manera”. I en arribar la policia, que en teoria hom s’hauria de sentir protegit, fora de perill i en camí de la revenja, sovint encara se sent més poca cosa quan els mateixos agents de l’autoritat confessen la seva pròpia impotència: - “sabem qui són perquè reconeixem la seva forma de “treballar” ja que són reincidents, i on els podem trobar. Però no podem garantir que l’endemà de detenir-los tornin a voltar pel carrer”. La franquesa és d’agrair sempre, però a vegades massa sinceritat desenganya i enfonsa la moral. Sense anar gaire lluny, acabo de llegir a “La Vanguardia” de diumenge la següent notícia: “Els mossos han detingut cinc persones (quatre homes d’entre 26 i 40 anys i una dona de 24) com a autors de sis robatoris amb força en tres municipis del Baix Empordà. El jutge va decretar llibertat amb càrrecs per a tots els detinguts.” No tenim prou dits a la mà entre tots els que llegiu la reflexió d’avui, per comptar les vegades que un afegitó semblant remata les cròniques de successos. 

No entenc com polítics que quasi s'esgarrapen debatent la cadena perpètua o, fins i tot, la pena de mort, siguin incapaços de trobar el desllorigador a un assumpte tan senzill i prioritari com és legislar un sistema que faci possible que els lladres i atracadors tinguin ben clar que en una democràcia el dret a la propietat és tan important com el dret a la llibertat, i que qui la fa la paga. A la meva manera de veure, una democràcia que en matèria de seguretat i justícia s’assembli més a can Pixa que a un estat de dret seriós i solvent, no pot anar gaire lluny si no s’espavila. I és que pels ciutadans el concepte paradigmàtic i proper de seguretat consisteix en que a casa seva, on viu i resguarda la teva intimitat entremig de records personals de valor material nul però incalculable des d'un punt de vista sentimental, ha de ser tan inviolable com la mateixa vida. Per tant, en enxampar un lladre s’hauria de començar per no limitar la seva responsabilitat penal a l’estricte barem de la quantia material del robatori, sempre sotmesa a l'estira i arronsa de perits i advocats, ignorant els danys colaterals en forma de seqüeles psicològiques que, sobretot en casos de gent gran, poden durar una eternitat; però que inclús en gent més jove tarden a desaparèixer mesos. Una societat democràtica no pot permetre’s que sembli que davant la justícia tinguin més garanties els delinqüents que les víctimes; i massa sovint aquesta és la sensació que hom en té de tot plegat. No pot ser que un lladre, sobretot quan actua professionalment i en colla, surti al carrer a les vint-i-quatre hores de la seva detenció, malgrat sigui en llibertat amb càrrecs. I si els jutges s’emparen en la lletra de la llei per abonar aquests contrasentits, cal que els polítics parin de discutir sobre el sexe dels àngels i posin fil a l’agulla per canviar les lletres injustes de les lleis esbiaixades. D’altra banda, posats a fer, poden reconsiderar l’aplicació de la pena que s'imposi a aquests delinqüents, en el sentit que no cal que vagin a la garjola a menjar sopa bova pagada amb els impostos de les víctimes mentre maten el temps d’oci obligat posant-se al dia “en l’ofici”; sinó que reparin els perjudicis i el mal moral causat amb serveis a la comunitat i assistint a programes obligatoris i rigorosos de rehabilitació com a persones de profit. Perquè si no s’agafa el toro per les banyes, la democràcia a cada bugada perdrà un llençol, i no ens en sobren perquè tant se’ns en doni.