dijous, 9 d’abril del 2015

LA GRAN ESTAFA DE LES PENSIONS CONTRIBUTIVES (1)

En capella d’eleccions, els vots dels pensionistes tornaran a ser objecte de desig, i tots els partits els festejaran i rivalitzaran en prometre que si ells manen les pensions no perillaran, i alguns aniran més enllà assegurant que, fins i tot, les augmentaran. Per descomptat que els sobiranistes, a més a més, multiplicaran els esforços per tranquil•litzar la gent gran pel que fa a la solvència financera d’una virtual Catalunya independent. Però la parròquia, en el fons i mal que li pesi a la classe política, ja està escarmentada i bastant tipa de que les promeses es basin en simples actes de fe i contractes de confiança; malgrat dissimuli la seva indignació perquè tem que si fa massa soroll en pot sortir escaldada. Per tant, la majoria de pensionistes es tornen porucs i, acollonits malgrat totes les vexacions, prefereixen mossegar-se la llengua mentre els hi vagi caient cada mes la paga de la qual cada vegada en depenen més. Les perspectives dels jubilats de mantenir un poder adquisitiu mitjanament passable, es van fer miques quan els polítics, per justificar que no podien fer els miracles que havien promès, acabaren amb l’encanteri que les pensions eren el resultat de capitalitzar les quotes cotitzades durant tota la vida laboral per un pensionista, sinó que la paga de cada mes depenia de les cotitzacions “on line” dels treballadors actuals. Colaria aquesta excusa de mal pagador, mai millor dit, si no fos que des de 1967, quan es va crear la Seguretat Social i la cotització esdevingué obligatòria, a cap treballador se li va explicar que la seva futura pensió de jubilació no dependria de les seves cotitzacions sinó dels cotitzants que hi hagués a trenta o quaranta anys vista.


Poso l’èmfasi en el concepte “obligatorietat”, perquè cap treballador per compte d’altri podia escaquejar-se de contribuir al sistema general de la seguretat social i bastir pel seu compte la futura pensió, destinant l’import de les cotitzacions, per exemple, a engreixar un fons de pensions privat. Si volia assegurar el seu poder adquisitiu un cop retirat tenia de fer-ho gratant-se la butxaca, cosa que molt pocs feien per dues raons de pissarrí: la primera, que es refiaven que l’Estat no faria l’ànec ni el ronsa mai i, segona, perquè les misses no donaven per tant. D’altra banda, des de 1967 els superàvits entre cotitzacions i pensions no s’endreçaven en una bossa de reserva, tal com feien alguns països més previsors i honestos veient-se venir la pedregada. Com que l’Estat espanyol es governava llavors per la llei de l’embut i els rampells d’un dictador, que no estava per orgues ni per controls pressupostaris, el calè que sobrava a tremuja - perquè el número de pensionistes era la xocolata del lloro comparat amb ara - engreixava els comptes dels oligarques i altres parides polítiques; potser inclús es destinaven als fons de rèptils. El cas és que a proveir un fons de reserva assenyat no hi anava a parar cap estalvi, per la senzilla raó que ni tan sols s’havia enfilat l’agulla per crear-lo. No va ser fins a la segona legislatura de l’Aznar – a cadascú allò que li pertoca – que el fons de reserva es fa engiponar i s’hi van acumular uns seixanta i escaig de milions d’euros. Una misèria, comparat amb el que hi podria haver hagut si no s’haguessin malversat els excedents de les cotitzacions quasi 30 anys, entre franquisme i democràcia, per tapar altres forats que no hi tenien res a veure amb les pensions i que si poguéssim saber tota la veritat, segurament ferien pudor de merda. (continuarà demà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada