En capella d’eleccions, els vots dels
pensionistes tornaran a ser objecte de desig, i tots els partits els festejaran
i rivalitzaran en prometre que si ells manen les pensions no perillaran, i
alguns aniran més enllà assegurant que, fins i tot, les augmentaran. Per
descomptat que els sobiranistes, a més a més, multiplicaran els esforços per
tranquil•litzar la gent gran pel que fa a la solvència financera d’una virtual
Catalunya independent. Però la parròquia, en el fons i mal que li pesi a la
classe política, ja està escarmentada i bastant tipa de que les promeses es
basin en simples actes de fe i contractes de confiança; malgrat dissimuli la
seva indignació perquè tem que si fa massa soroll en pot sortir escaldada. Per
tant, la majoria de pensionistes es tornen porucs i, acollonits malgrat totes
les vexacions, prefereixen mossegar-se la llengua mentre els hi vagi caient
cada mes la paga de la qual cada vegada en depenen més. Les perspectives dels
jubilats de mantenir un poder adquisitiu mitjanament passable, es van fer
miques quan els polítics, per justificar que no podien fer els miracles que
havien promès, acabaren amb l’encanteri que les pensions eren el resultat de
capitalitzar les quotes cotitzades durant tota la vida laboral per un
pensionista, sinó que la paga de cada mes depenia de les cotitzacions “on line”
dels treballadors actuals. Colaria aquesta excusa de mal pagador, mai millor
dit, si no fos que des de 1967, quan es va crear la Seguretat Social i la cotització
esdevingué obligatòria, a cap treballador se li va explicar que la seva futura
pensió de jubilació no dependria de les seves cotitzacions sinó dels cotitzants
que hi hagués a trenta o quaranta anys vista.
Poso
l’èmfasi en el concepte “obligatorietat”, perquè cap treballador per compte
d’altri podia escaquejar-se de contribuir al sistema general de la seguretat
social i bastir pel seu compte la futura pensió, destinant l’import de les cotitzacions,
per exemple, a engreixar un fons de pensions privat. Si volia assegurar el seu
poder adquisitiu un cop retirat tenia de fer-ho gratant-se la butxaca, cosa que
molt pocs feien per dues raons de pissarrí: la primera, que es refiaven que
l’Estat no faria l’ànec ni el ronsa mai i, segona, perquè les misses no donaven
per tant. D’altra banda, des de 1967 els superàvits entre cotitzacions i
pensions no s’endreçaven en una bossa de reserva, tal com feien alguns països
més previsors i honestos veient-se venir la pedregada. Com que l’Estat espanyol
es governava llavors per la llei de l’embut i els rampells d’un dictador, que
no estava per orgues ni per controls pressupostaris, el calè que sobrava a
tremuja - perquè el número de pensionistes era la xocolata del lloro comparat
amb ara - engreixava els comptes dels oligarques i altres parides polítiques;
potser inclús es destinaven als fons de rèptils. El cas és que a proveir un
fons de reserva assenyat no hi anava a parar cap estalvi, per la senzilla raó
que ni tan sols s’havia enfilat l’agulla per crear-lo. No va ser fins a la
segona legislatura de l’Aznar – a cadascú allò que li pertoca – que el fons de
reserva es fa engiponar i s’hi van acumular uns seixanta i escaig de milions
d’euros. Una misèria, comparat amb el que hi podria haver hagut si no
s’haguessin malversat els excedents de les cotitzacions quasi 30 anys, entre
franquisme i democràcia, per tapar altres forats que no hi tenien res a veure
amb les pensions i que si poguéssim saber tota la veritat, segurament ferien
pudor de merda. (continuarà demà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada