Fa
just un any, un paternalista Mariano Rajoy declarava, posant la millor cara de
viatjant de gra cuit, el següent: “tot el que havíem d’aprovar s’ha fet i
constitueix un avanç decisiu per garantir un alt nivell de benestar social, a
través del sistema públic de pensions”. Després d’aquestes paraules
triomfalistes va recórrer per enèsima vegada al Fons de Reserva, per treure’n
5.500 milions i 500 més al cap d’unes setmanes, perquè havien calculat malament
el que els faltava per complir amb la pagar extraordinària. I en arribar
desembre tornem-hi!, i el juny d’enguany una altra rampinyada que ha reduït en
un 50% els estalvis que varen trobar a la guardiola. Una guardiola que a partir
del 2011 el govern central, llavors en mans socialistes, començà a tibar per
arribar a fi de mes en matèria de pensions, i per tapar algun altre forat
pressupostari com va reconèixer la pròpia senyora Salgado, llavors factòtum
d’economia; préstec que, per cert, no em consta que s’hagi retornat a la caixa.
I per acabar-ho d’arreglar, a l’inrevés de com actuen altres països més rigorosos amb les coses de
menjar, la major part del Fons de Reserva es va invertir en deute públic
espanyol. Qualsevol economista us dirà que tenir el 90% dels Fons de Reserva en
una sola senalla va en contra de tots els criteris de prudència. Quan els
populars varen instal•lar-se, per majoria absoluta, al pont de comandament del
vaixell, el primer que va fer el seu gran timoner fou regalar les orelles de la
tripulació amb una frase lapidària: “Si hi ha una cosa que no tocaré mai seran
les pensions...” I Déu ni do si ho ha fet: retardar l’edat de jubilació,
establir limitacions a la revalorització de les pensions i augmentar el nombre
d’anys cotitzats tinguts en compte per al càlcul de la pensió. Em pregunto si
la seva solemne promesa anava dirigida als pensionistes del règim general o a
les classes passives de l’Estat, que mengen a part i no sé si del mateix ranxo.
Però sigui com sigui, totes aquelles
cataplasmes han resultat insuficients per curar el malalt. Els nous
pensionistes encara arriben a l’edat de jubilació amb més anys cotitzats i sous
més alts; per tant, les pensions que corresponen són més elevades, com és fàcil
de comprovar en el creixement que hi ha en el volum global de pagaments any
rere any, mentre que el d’ingressos no deixa de minvar. La incògnita és si
aquest desequilibri pot durar gaire temps, tot i que es recuperin les xifres
d’afiliats a la Seguretat Social. Que aquesta és una altra: si quan s’omplen la
boca amb els milers de nous cotitzants ens confessessin l’import exacte dels
imports recaptats comparant-lo amb deu anys enrere, ens adonaríem de la gran
enganyifa que obligarà, una vegada més a tibar de les reserves per tenir la
festa electoral en pau. Per tot plegat és tan important que el procés
sobiranista català toqui molt de peus a terra a l’hora de fer els números, si
vol guanyar-se la confiança i el suport de més d’un terç de l’electorat. A la
gent gran no se li podrà demanar que es tiri de cap a la piscina, sense
comprovar que hi ha aigua suficient per a no prendre mal. I les explicacions no
es poden limitar a ambigüitats ben intencionades: s’haurà d’oferir una garantia
creïble. Perquè, en cas contrari, qui sap si malgrat el futur de les pensions
fa tanta mala ganya a l’Estat espanyol, més d'un prefereixi quedar-se a
l'empara d'un boig conegut que d'un savi per conèixer. A la meva manera de
veure, doncs, seria bo que aquesta consideració la tinguessin en compte els
líders de l'independentisme a l’hora d’afinar la punteria. Una part important
de l’electorat català que haurà de decidir el 27-S, la gent gran pensionista o
en capella d’esdevenir-ne, viu de realitats comprovables i no pas d’il•lusions,
per molt embolicades amb paper de flors i violes que estiguin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada