REPÚBLICA: A LA TERCERA SERÀ LA VENÇUDA?

És evident que no existeix cap fórmula miraculosa, cap sistema jurídic que monopolitzi tots els avantatges de la democràcia sense cap dels seus inconvenients. No hi ha cap règim polític perfecte. Ni tampoc institucions que no puguin ser manipulades o utilitzades abusivament, perquè les institucions s’encarnen en els homes que han de fer-les funcionar. I en la mesura que aquests no són perfectes, en la mesura que existeixen interessos creats susceptibles d’entrar en conflicte, cadascú - fixeu-vos-hi bé en què us dic, des del simple ciutadà al cap de l’Estat -, tendeix a fer jugar les institucions en profit del seu interès personal, del seu grup, de la seva casta o, inclús, de la seva religió. Però si totes aquestes institucions s’organitzen en el marc d’uns principis republicans, penso que com a ciutadans sempre en treure’m més profit i seran més controlables que si ho fessin a l’empara de la monarquia; per molt constitucional i descafeïnada que sigui. I d’aquesta manera hi he pensat sempre des de molt jove, quan a la meva Figueres natal m’esquitxava el republicanisme que es vetllava a la llibreria del senyor Canet. A la Figueres de la meva joventut no hi havia gaires independentistes, però sí molts republicans. I suposo que a la resta de Catalunya, més o menys passava tres quartos del mateix.

            Espanya ha viscut dues experiències republicanes, per desgràcia de vida efímera, que foren rebudes i aclamades per la majoria de la població, en principi, amb molta il•lusió i alegria. Qui sap, també, si posant-hi unes expectatives desmesurades, que van ser traïdes per les lluites internes pel poder i, sobretot, per mandra a l'hora de frenar les esbravades revolucionaries i de controlar l’ordre públic, permetent que una part de la ciutadania se sentis perseguida, no per discrepàncies ideològiques, sino per la pressa d’uns quants de la flamarada per passar comptes sense contemplacions amb els que consideraven enemics del poble: els rics, la capellanada en general i els monàrquics. No era un fenomen nou en la història. La França camperola i burgesa del 1789 sabia què volia quan va prendre la Bastilla: la terra i l’abolició de privilegis. I la Rússia obrera i camperola del 1917 també quins eren els seus objectius quan van afusellar el zar: pau, terra i pa per a tothom. Avui que commemorem l’adveniment de la segona república, deixant de banda totes les consideracions a favor i en contra de l’experiència que es puguin fer, el cas és que malgrat tots els errors que es varen cometre, la República "per se" no és un mal negoci per a la democràcia; la culpa de que aquí acabés pel camí del pedregar la tingueren els que la varen prostituir des de dintre i, sobretot, els que s’hi varen revoltar amb la baioneta calada. A la meva manera de veure, doncs, penso que no obstant s'hagués malaguanyat l'experiment en dues ocasions, avui es perfectament legítim seguir somniant amb una tercera República - si pot ser catalana millor -, que arreli d'una vegada perquè a còpia d’errors s'hagi aprés alguna cosa del passat. Començant perquè sota la protecció republicana cap ciutadà, pensi com pensi, hagi de passar por o sentir-se de segona o tercera categoria.