Els que esteu al corrent de la
política permeteu-me que, per cortesia envers els que hi passen més de
puntetes, faci un ràpid resum per justificar la contundència de l’encapçalament
de la reflexió d’avui. L’any 2012 Hisenda va donar per tercera vegada des de la
transició una oportunitat llaminera als evasors de capitals de regularitzar els
dipositats fora del país, temptant-los amb tres incentius: que els sacs de
diners repatriats només lleparien fiscalment amb una quota simbòlica del 10%,
que mitjançant una amnistia l’Estat mantindria en secret els noms dels
contribuents pròdigs i no els hi buscaria les pessigolles i, finament, que
seria la darrera oportunitat que tindrien els evasors de posar-se al dia i
començar de zero les relacions amb el fisc. Malgrat unes condicions tan generoses
en comparació a les que gaudim la resta dels ciutadans, els evasors fiscals confessos,
en principi, es varen fer el desmenjat; de manera que per evitar que la gran operació
de rescat de capitals que jugaven a cuc i amagar amb la Hisenda de tots acabés
com el rosari de l’aurora, el govern i els grans bufets d’advocats que
defensaven els interessos dels clients pocavergonyes es va iniciar una mena de
regateig de la penalització, i a l’hora de la veritat es va pactar una mena de
capmàs i el sainet va acabar pagant els evasors, de mitjana, un ridícul i
fastigós 3%. Finament, doncs, varen comprar la butlla uns trenta-mil penedits i
sense ser un èxit, almenys el ministeri va salvar els mobles.
El problema s’ha desencadenat a
partir del moment que s’ha filtrat – posaria les mans al foc que
interessadament i maquiavèl•licament des del propi govern -, que entre els
defraudadors perdonats n’hi ha 715 que no són uns contribuents qualsevols, sinó
servidors públics de l’Estat espoliat: alts càrrecs de l’administració, de la
Magistratura, de la Fiscalia i de la Política. I d’aquí plora la criatura. Que
per les circumstàncies personals o familiars que sigui, ciutadans folrats de
diners haguessin preferit fer-los criar fora enlloc de contribuir al benestar
del país, tapant-nos el nas per suportar la pudor podem admetre que a aquests
fills pròdigs hagin tornat a la casa del pare per la porta falsa, entomant si
us plau per força el greuge comparatiu que això suposa pels que hem tributat
trinco-trinco fins a l’última engruna dels nostres sous i dels raquítics
estalvis. Però que entremig d’aquesta patuleia s’hi hagin camuflat servidors de
l’Estat, a la meva manera no es pot deixar passar ni farts de vi, i no hi ha
amnistia que valgui.
Ara bé, alguna cosa grinyola quan
ahir, en seu parlamentaria, el director general de l’Agència Tributària va
gosar vantar-se de que “la llista en qüestió era la repera i que la gràcia de
la informació que gestionava era que la podien utilitzar com i quan els rotés”.
I dic que la cosa no està tan clara, per la senzilla raó que sospitem que qui
ha filtrat l’existència d’aquesta llista volta pel ministeri, i que tant el
ministre Montoro amb el seu posat de murri característic, com el sorneguer
senyor Menéndez ahir semblaven canalla preparant alguna entremaliadura. No us
sembla estrany que hagin deixat caure el primer nom de la llista: una de les
icones del PP com en Rato? En capella de les eleccions, no crec que siguin tan
burros com per fer-se l’orni davant la perspectiva de perdre-hi bous i
esquelles; no serà, doncs, que pensen neutralitzar la corrupció que enfarfega
el seu partit engegant el ventilador perquè s’escampi arreu la merda oculta en
la llista del 715? En Montoro, que deu saber-se-la de memòria, no estarà
especulant que si transcendís seria un escàndol que ajudaria el PP a passar
millor l’agonia que li espera a les urnes? No em podreu negar que si tota la
comèdia que s’orquestra al voltant d’aquesta llista, tingués realment per
objecte “picar” l’oposició perquè obligui l’executiu a fer-la pública, seria
una jugada pròpia de Maquiavel. Però inclús admeten que tot plegat sigui un
parany i que potser els hi estem fent el joc, com a ciutadà no puc renunciar a
saber quins impresentables personatges públics de doble moral s’amaguen darrera
aquesta llista de la ignomínia; i no pas per xafarderia o per morbo, sinó
perquè no em dóna la gana de continuar sent el cornuts que acaba pagant el
beure. Vosaltres, féu el que vulgueu, que ja sou prou grans!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada