Follow by Email

diumenge, 30 de novembre de 2014

ATRAPATS EN LA TERANYINA DE LA GROSSA

Mig any abans de Nadal ja es mobilitza incomprensiblement tota la maquinària publicitària institucional per promocionar un producte, la loteria, que es ven sol perquè la temptació de que toqui la grossa i amb un cop de sort hom pugui treure el ventre de penes és potent, sobretot quan hi ha crisi. D’altra banda, un fotimer d’entitats de tota mena aprofiten descaradament l’ocasió de fer calaix i calculen quants talonaris de participacions es veuen en cor de vendre per, com a mínim, guanyar-se uns quants calerons segurs amb els recàrrecs, els hi toqui o no la rifa. L’Ovidi, en temps ben reculats, ja ho tenia clar: “l’atzar no es pot descartar mai, de manera que tingueu l’ham a punt perquè quan menys us penseu pot picar el peix”. És clar que cadascú és amo del deu destí, però no es pot negar que l’atzar o la sort també hi fiquen la cullerada en la vida de la gent, per aquesta raó als vestíbuls d’alguns casinos de les Vegas hi tenen gravada una màxima: el diner que es gasta és estèril, ja que només el que es juga fructifica. La loteria i el joc en general em semblaven des de petit una immoralitat, influenciat pels capellans que es miraven de mal ull fins i tot els “quintos” on ens hi jugàvem cigrons, però a mesura que em va créixer pèl a la barba vaig comprendre que la màgia de la loteria consistia, en que canviant l’estatus econòmic d’una persona li canviava la vida. De fet, a les poques hores d’escampar-se que a un li havia tocat la grossa, els voltors dels bancs, que ni se’ls miraven feia just quatre hores abans, els reverenciaven com si fossin milionaris vetllant la presa amb cobdícia. No obstant això, a còpia de ser testimoni de sonats fracassos, he arribat a la conclusió que el fet que toqui la grossa no sempre canvia la vida a millor, sobretot quan no se sap administrar amb prudència un cop de sort tan inesperat. Serà una paradoxa, si voleu, però hi ha més vegades de les que us penseu, que tocar la grossa ha portat mala sort. Em ve ara a la memòria el cas d’una entitat que va ser agraciada fa temps amb una petita morterada i, potser emborratxats els seus dirigents per l’eufòria dels guanyadors i pensant que la ratxa no s'acabaria mai, van posar una part important dels guanys en un fons que prometia l’oro i el moro invertint en segells. Evidentment, ara ploren “la seva mala sort” a la cua dels que reclamen al mestre armer. Per aquesta raó, potser, l’Einstein va assegurar als que se li queixaven de com anaven les coses pel món que no creia que Déu es jugués als daus la sort dels humans, sinó que tot era conseqüència de l’atzar. Vet aquí, però, que aquesta reflexió en un matí rúfol de llevantada em porta a la pregunta del millor de dòlars: Déu el controla l’atzar o ja fa temps que se li ha esmunyit de les mans? Perquè si fos així, valdria més saber-ho per no gastar en va amb ciris, que en època de crisi no es poden llençar els diners en tonteries.

divendres, 28 de novembre de 2014

LES DONES IDIOTES

L’Ana Mato és la darrera dona d’aquest país que s’ha incorporat a l’ordre o a la secta de les dones idiotes casades amb homes de moral dubtosa, esquitxats per la corrupció, que tenen en l’infanta Cristina el model o la mare superiora. Són dones que prefereixen fer-se l’idiota, al•legant ignorància supina sobre els negocis bruts en que estaven emmerdades les seves parelles. Tot i que algunes d’aquestes pobres ignorants ocupen càrrecs de molta responsabilitat, desenvolupar els quals se suposa que s’exigeix un nivell alt de formació, tant a l’empresa privada com a l’administració pública, prefereixen passar per curtes de gambals abans d’admetre davant el jutge que en sabien alguna cosa dels tripijocs dels seus conjugues, i que elles, pobretes, poc es preocupaven de com entraven tants diners o els regals exageradament cars a la casa que compartien, encara que a qualsevol dona que no fos idiota hagués preguntat d’on sortien les misses que els hi permetien portar una vida de luxe. Des de la folklòrica Pantoja a la dona del patrici Millet, totes aquestes individues impresentables quan es va acabar descobrint la presumpta tova que portaven els seus homes a les calces, se’n varen rentar de pressa les mans, repetint la cançó enfadosa de que no hi tenien res a veure ni havien notat mai res d'estrany, fent-se les ofeses i tot. Els jutges, que cada vegada estan més per la feina i no per la menjadora, ja han trobat la manera de tipificar l’amnèsia o la hipocresia de les dones idiotes: participants a títol lucratiu en el delicte comès pels presumptes delinqüents amb qui se n’anaven al llit cada nit. La meva dona, que no és idiota, m’escorcollaria totes les butxaques i em resseguiria el mòbil i l'ordinador de cap a baix i sense escrúpols si olorés algun gat amagat; i encara que no en sap un bull de cotxes, si em deixessin un jaguar a la porta de casa prou que voldria saber com me l'havia guanyat, i no s’empassaria que li digués m’havia tocat en una tómbola. Afortunadament les dones idiotes són una minoria social comparades amb les dones “normals” i, per tant, les dones en general d’aquest país poden portar la cara ben alta, no deixant-se enganyar pel posat de no haver trencat mai cap plat que fan les idiotes, ni caure en el parany de considerar-les víctimes, quan són tan o més delinqüents que els seus respectius marits. I qui no ho vegi d'aquesta manera, o com ahir va fer el senyor Rajoy tapant les vergonyes de la dona idiota que havia fet  ministra, vol dir que és més idiota que una dona idiota. I perdoneu les molèsties, sobretot les dones simplement normals quan llegiu aquesta reflexió.  

dijous, 27 de novembre de 2014

ENTRE PATIMENTS I PRESSENTIMENTS

No hi ha res que faci tanta por com la mateixa por, i tenir por de la por és el que alimenta els mals pressentiments. Hi ha gent que s’ho passa molt malament patint pel que pugui passar, i a vegades fins i tot es munta unes pel•lícules de ca l’ampla que no la deixen aclucar l’ull tantes nits com voldria. Els que pateixen aquest síndrome ho expliquen traient-li importància i com si fos un do enlloc d’una pena: - “és que sóc patidor de mena, no hi puc fer més”, es justifiquen per la cara de pomes agres. Com si aquesta característica li vingués de naixement, igual que una piga, quan en realitat és un estat d’ànim que s’adquireix a còpia d'acostumar-se a viure amb la por al cos, i es desenvolupa segregant un verí mortal per a la felicitat i l'equilibri emocional: els mals pressentiments. Els psicòlegs han observat que una de les conseqüències de la por desbordada, tant en els animals com en les persones, és el pànic a pressentir desgràcies; uns pressentiments morbosos que no serveixen ni per prevenir cap patacada ni per posar dics al tsunami de la por. Quan s’intueix un perill, sigui real o imaginari, i no es pensa en res més que en fugir a la desbandada, el més habitual és que s’hi deixi durant l’atac de pànic l’estabilitat emocional i la capacitat de plantar cara a l’adversitat, arrossegant sovint en aquesta espiral de caos mental els que hom té  més a la vora. En canvi si els mals pressentiments se’ls engega a dida des de bon començament i sense contemplacions, i s’aprenen tècniques per dominar la sensació de por - que n’hi ha tantes com de dietes per aprimar-se, però només una de bona com en aquestes: la força de voluntat -, la mateixa basarda i el sentiment d’impotència davant allò que es considera una fatalitat es poden transformar en el principal estímul per reaccionar, negant-se a caure presoner sota les seves urpes. Stephen King va escriure que “la por és una manera de treure les emocions i les percepcions negatives a passejar”, i el dia que ho vaig llegir la veritat és que no ho vaig pas entendre a la primera, però de seguida que li vaig trobar el sentit a aquesta reflexió em va fer un gran efecte. Proveu-ho i de ben segur que em donareu la raó: la por no es pot tancar a dintre perquè acaba consumint, i encara menys recomanable és emportar-se-la al llit perquè els somnis aleshores es convertiran en pressentiments que no ens deixarien ser feliços mai més. La vida ja és prou complicada perquè, a sobre, perdem el temps pressentint-la pitjor.

dimecres, 26 de novembre de 2014

UN PRESIDENT CONVERS JUGA FORT TOCANT DE PEUS A TERRA

Amb la mateixa franquesa que vaig titllar Mas d’oportunista en avançar les darreres eleccions, pensant que al rebuf de la manifestació de l’11 de setembre podria engreixar la seva insuficient majoria parlamentaria i aconseguir la bul.la per governar sense tenir les mans lligades, dec confessar que com Pau després de Tarso va fer ombra al Pere sobre quina pedra Crist volia construir la seva església, ahir va néixer un nou líder que es creu ungit i capaç de conduir el seu poble a la sospirada Itaca, sense somniar truites i tocant de peus a terra. No cal recordar, suposo, que aquella jugada d’estratègia partidista de fa dos anys va ser calada d’una hora lluny per un electorat escarmentat, que va castigar l’oportunisme calculador amb la pèrdua de bous i esquelles, contradient inclús els més que optimistes pronòstics. Després d’aquella trompada humiliant i sense pal•liatius que el va sotmetre als capricis del considerat pels de la seva parròquia com un mig amic, en Mas es va posar les piles i a còpia de patacades i desenganys, es va convertir a la fe independentista – de cap manera transvestint-se, com alguns ressentits puritans voldrien fer creure per a desacreditar-lo –, en un apòstol que després de caure del cavall pretén tenir tants o més mèrits que els apòstols de primera hora per encapçalar el procés amb  la fe i l’empenta dels conversos. D’ençà que va trencar el plat bonic dels seus aliats sobiranistes més de la ceba, apostant per acatar astutament manyac la prohibició de la consulta del 9-N, mentre es treia del capell el conill d’una jornada de participació, gestionada per voluntaris i en la qual els propis ciutadans tenien d’inscriure’s al cens de votants, que va agafar a contrapeu tant als que estaven en contra del dret a decidir com a alguns companys de viatge. I envistes de l’èxit inesperat i rotund de l’experiment de màgia, el Pau-Mas va acaparar tot el protagonisme i el lideratge amb aquella solemne declaració de responsable únic de la desobediència civil, deixant clavat un Pere-Jonqueras bocabadat per l’audàcia del nan domesticat que, de cop i volta, se li estava convertint en un gegant. Per aquesta raó, doncs, quan anit el president Mas es va posar l’auditori a la butxaca predicant un nou evangeli independentista basat en el pragmatisme de tocar de peus a terra i blindar la unitat indispensable de la flota sobiranista, posant totes les naus dels partits polítics sota la tutela de la societat civil organitzada, el full de ruta que va traçar ningú pot negar que té cara i ulls. Sobretot perquè està avalat d'antuvi per les  recomanacions de l'Estat Major - Consell per a la transició - capitanejat amb mà de ferro pel veterà Pi i Sunyer i una dotzena i escaig de savis. No renyirem pas discutint si el gest del president de postular-se per encapçalar o per tancar la llista única estava untat poc o molt de demagògia, perquè els líders polítics també són humans, però el cas és que la representació de la societat civil que anit va anar a escoltar el president ja ha fet la tria i difícilment renunciaran a un nou apòstol que sembla tenir el cap fred i les idees clares. Segurament el Pere-Jonqueras que es va posar les mans a la butxaca a l’hora d’aplaudir, va intuir que el protagonisme havia canviat de mans i, de manera sorprenent, un convers de darrera hora n’és l’abanderat. No obstant això, en aquest país tan ple de contradiccions, encara que ho sembli mai es pot dir que res està dat i beneit, i haurem d’estar atents a com mouen peça en les properes hores els que anit donaven la impressió que s’havien quedat garratibats, els quals no sé pas si optaran per fer pinya darrera del president o reclamaran la primogenitura.

dimarts, 25 de novembre de 2014

A PEU DE CARRER (7) – QUAN NO ÉS UN ALL, ÉS UNA CEBA...

M’agradaria saber per quina raó gent que no conec de res, amb la qual coincideixo en un moment donat en una sala d’espera, en una excursió o en un simple banc del carrer, em fa confidències inesperades. Em passa igual amb gent que vol saber l’hora o una adreça, i m’ho demana a mi enlloc de fer-ho amb qualsevol altre vianant, inclús la meva dona en fa broma i quan veu algú que se m’acosta ja se’n riu per sota el nas. Bé, el cas és que ahir mentre feia la meva diària caminada se’m va descordar una sabata i vaig aprofitar el primer banc que vaig trobar, ocupat per una senyora gran a la qual educadament vaig donar el bon dia, per asseure’m a arreglar-me els cordons. Encara no m’hi havia fet la baga quan la dona va encetar un d’aquests monòlegs espontanis dels que us parlava, els quals com sabeu he acabat per reproduir a tall de reflexió perquè reflecteixen realitats que, a vegades, preferiríem ignorar:

-“A vostè el tinc vist d’altres dies; m’hi he fixat perquè camina com si li marquessin el pas. Cregui’m que l’envejo, jo visc al cap del carrer i ja només puc anar de casa fins aquest banc amb penes i treballs, i entornar-me’n sense pressa perquè les cames ja no em porten gaire... Si, si, ja ho sé que a la meva edat quan no és un all és una ceba, però costa de fer-te’n a la idea... Ma mare sempre m’ho deia això dels alls i les cebes, però afegia que mentre no fossin les dues coses a l’hora, no calia preocupar-se. Doncs, miri, a casa nostra ara mateix n’estem ben servits de tot plegat. Vaig pota ranca perquè m’he d’operar el genoll, i malgrat ja estic ficada a la llista d’espera, Déu sap quan em tocarà ni si quan em cridin m’ho podré compaginar amb la que ballem a casa: al meu fill i al meu nét els he hagut d’arreplegar perquè el xicot està a l’atur, s’han deixat amb la dona i ha perdut la casa per no poder pagar l’hipoteca... Sort que no el vam tenir d’avalar com aquella àvia de Vallecas, sinó la meva barraqueta també me l’haguessin pres els bancs. No es pensi, eh, que quan el noi es va embarcar comprant un pis tan guapo com el que tenia, podia fer-ho de sobres perquè es guanyava molt bé la vida, i avui es menjaria el món si aquell somni no s’hagués acabat per culpa de tota aquesta enganyifa de les bombolles... Total, que a quaranta i pico d’anys el noi s’ha quedat amb una ma al davant i una altra al darrera. I amb la sotragada d'això de la dona el caràcter se li ha agrejat tant que avui, li dic la veritat, quasi em fa por que no faci un disbarat, perquè entre la meva viduïtat de misèria i els quatre rals que li donen a ell per pura misericòrdia no arribarem gaire lluny per sortir-nos-en tots tres. I sort que aquest any encara no glaça, ja que si l’hivern es presenta cru com altres haurem d’abrigar-nos a dintre de casa, ja que la calefacció no la puc pas engegar i amb una estufeta no res no ens escalfem ni el melic. I em sap tant de greu haver d'acabar parant la ma... Ep, no es pensi que li dic tot això per fer-li llàstima. Déu me’n guard! És que m’ha semblat que amb vostè podia desfogar-me una mica... Perdoni si li he donat la tabarra i gràcies per no haver-me deixat amb la paraula a la boca, perquè amb tanta angoixa que se’m belluga a la panxa és perillós no esbravar-se, i vostè fa cara de ser una d’aquestes persones que sap escoltar sense girar cua, que no se'n troben gaires disposades a fer-ho, tot i que escoltar és gratis...”  

dilluns, 24 de novembre de 2014

I DE L'ATAC CIBERNÈTIC DEL 8-N, QUÈ?

El mateix dia que la cúpula del govern català va incórrer, segons la Fiscalia General de l’Estat en quatre delictes que van tenir mobilitzada tota la maquinària de la justícia durant una setmana, uns anònims guerrillers cibernètics varen llançar un atac massiu contra la logística informàtica de la Generalitat, fent-les passar putes durant unes hores a programes essencials per a la seguretat de les persones, sense que hagi transcendit que cap fiscal o jutge estigui interessat en investigar aquesta malifeta. Ja sé – m’ho han dit vàries vegades – que tinc tendència a anar per la vida amb el lliri a la ma, però us ho asseguro francament, em pensava que un atemptat d’aquesta magnitud despertaria en la justícia, com a mínim, el mateix rebombori, que els presumptes delictes polítics que persegueixen amb tan delit la Sánchez-Camacho i la fiscalia. No vull entrar en valoracions sobre prioritats d’investigació, però a la meva manera de veure crec que no es pot comparar la organització d’una jornada pacífica de participació ciutadana - en la qual el major “delicte” denunciat consisteix en dipositar una papereta dins una urna -, amb un atemptat massiu, afortunadament fallit en part, contra infraestructures molt sensibles per a la seguretat  potencial de set milions i escaig de persones. Oimés quan tot fa sospitar que per l’envergadura de l’intent de sabotatge els autors no eren cagamandurries qualsevols, sinó professionals mafiosos dels que cobren la feina per endavant, i no pas quatre xavos. Fins i tot a l'investigador més curtet en aquestes circumstàncies se li acudiria preguntar-set: a qui aprofita tot plegat? I com que totes les respostes farien palesa la coincidència de la jornada de votació amb el rabiós l’atac cibernètic, no seria cap disbarat especular que aquell comando fantasma reclutat a les quimbambes per no deixar pistes, tingués per objectiu desllorigar tot l’operatiu de la consulta. Per sort, els danys colaterals de la salvatjada es van poder neutralitzar abans no es produís una catàstrofe, però durant unes hores serveis bàsics, relacionats sobretot amb la salut pública, varen quedar col•lapsats i violats. No s’hauria d’investigar, doncs, amb la mateixa diligència un delicte consumat amb clara intencionalitat criminal, que els presumptes delictes polítics que el govern diu es varen cometre aquest mateix dia? Repeteixo, no vull gratar més en la ferida, però els ciutadans no som rucs, fa dies que no ens mamem el dit i tenim prou criteri per sumar dos + dos quan el problema s’exposa sense embuts a la pissarra. I des d’aquesta perspectiva no puc deixar de constatar una evidència aclaparadora: que la justícia no allisa a tothom per igual i que quan hi ha interessos polítics pel mig, tota la maquinària judicial sembla que es doblega i fa més cas, amb lleugeres excepcions, de les instruccions dels que tenen el poder i no suporten ni toleren la independència orgànica dels jutges. I que als perjudicats per aquesta democràcia coixa i bòrnia, se'ls hi diu que vagin a reclamar al mestre armer.         

diumenge, 23 de novembre de 2014

ON ESTÀ ESCRIT QUE TOTHOM HAGI DE PENSAR IGUAL?

Ho diré d’entrada, per evitar malentesos: no suporto les persones que no admeten que se’ls hi puguin matisar, amb tanta educació com calgui, les seves opinions o les seves decisions. Discrepar no vol dir anar en contra de ningú ni, encara  menys, anar fluix de lleialtat. Francament, penso que la millor manera de ser lleial amb la família, el partit o els amics és que es pugui parlar amb franquesa de tot i, si cal, portar la contraria obertament, sense que ningú ho consideri una ofensa personal sinó més aviat com una oportunitat d’enriquiment intel•lectual mutu. Em va agradar una d’aquestes cites que sovint es pengen a la xarxa i que, de vegades, no són tan frikis com semblen a simple vista: "el millor amic és el que et canta les quaranta a la cara i et defensa a l’esquena". Profund, oi? Però també reconec que hi ha qui es val de la crítica com una manera de voler imposar el seu criteri, vici que considero igualment reprovable, si aquesta fos l’única finalitat de la crítica pública o privada. Al cap i a la fi, una crítica constructiva no és més que un judici de valor que tant ajuda a qui la fa com a qui la rep, perquè ambdós poden rebatre i contradir amb arguments els respectius punts de vista i quedar tan amples. Per tant, l’element que diferencia una crítica constructiva de les simples ganes de fastiguejar, rau en la intenció i en la forma d’expressar la discrepància. En aquest sentit, potser una bona manera de suavitzar el to del desacord sigui amorosir-lo d'entrada amb expressions com: “si em permeteu l’observació”, “et convido que valoris la possibilitat de” o utilitzant la fórmula “al meu parer”, de la qual en sóc addicte. Si més no, és un bon començament perquè la discrepància o la crítica no trenqui cap plat bonic. Això sí, a la crítica benintencionada no s’hi pot renunciar mai perquè reprimir-se les opinions pot acabar en un empatx. De fet el “brainstorming” o pluja d’idees no és res més que una tècnica per fomentar que s’expressin les crítiques més esmolades sense que ningú les entomi deixant-se portar per la vergonya, la impotència, la inseguretat o la necessitat imperiosa de rebotar-se amb ràbia. Llàstima que no sempre el crític es comporti amb elegància i objectivitat, i massa vegades, per desgràcia, les llengües viperines causen efectes devastadors, sobretot si no es tenen escrúpols per encebar-se amb les persones, desacreditant-les recorrent a cops baixos basats en la identitat, la credibilitat, l’estil de vida o les creences més arrelades. Massa sovint, tanmateix, passa que la discrepància no és més que el resultat d’una enveja mal disfressada, en quin cas el crític, per molt amic que sigui, es transforma en un mestre del ganivet i de la dissecció. Discrepar honestament és clau per al nostre desenvolupament com a ésser humans i la crítica o la discrepància són tan útils com necessàries, sempre i quan no pretenguin la rendició incondicional de l’altre   decantant-lo o tombant-lo fins que accepti o reconegui que no té raó. Perquè la raó sol estar molt repartida, i només espigolant una mica les raons d’uns i d’altres és teixeix la veritat i es reforça la convivència. De manera que sigueu feliços i contradigueu-me tant com vulgueu!

divendres, 21 de novembre de 2014

ELS SILENCIS INOPORTUNS DELS CAPS D'ESTAT

¿Llegeixen els caps d’Estat també, com vostè o com jo, les pàgines d’opinió dels diaris per sospesar un ventall de punts de vista diversos, o es conformen amb una macedònia de notícies escollides i amanides des de la cuina de palau? Sempre m’he preguntat per què ens amoïna tant saber-ho tot sobre quant costa mantenir la institució del cap d’Estat - sobretot si recau en una monarquia parlamentària i hereditària -, i tant poc sobre com passa el temps lliure o quines són les lectures i els canals de televisió o de radio que muneixen al personatge que ocupa la primera magistratura d'un país d'informació o d’arguments ideològics, ja que si s’abeuren en els mateixos pous que la majoria per prendre el pols a la ciutadania, no m’explico alguns silencis eixordadors davant les barbaritats que a vegades fan els que porten el timó dels vaixells dels quals, en teoria, els caps d’Estat en són titulars encara que tinguin prohibit posar els peus en el lloc de comandament. No pretenc pas que un cap d’Estat tusti el timoner barroer en públic, donant alè als tripulants que només pensen en amotinar-se contra el capità, però crec que no estaria malament que, almenys en privat, el cap d’Estat des del seu paper moderador passés el drap per l’esquena o fes alguna estirada d’orelles als que naveguen de dret als esculls on la nau té tots els números per embarrancar i, potser, partir-se per la meitat. La majoria de democràcies occidentals reserven al cap d’Estat republicà un rol simplement arbitral i de zero a l’esquerra, i en cas de tractar-se d’una monarquia parlamentària apliquen com a vacuna contra l’absolutisme el principi de que el rei reina, però no governa; un principi, per cert, que referint-se a l’equilibri de poders a Espanya, la senyora Rotenmeier del govern central va refregar pel nas a un diputat que advocava per una mediació del rei en el conflicte territorial. A la meva manera de veure, però, encara que sigui des de les bambolines de l’escenari o des de la carcassa de l’apuntador, un cap d’Estat no se n’hauria de quedar al marge d’opinar en plets tan complicats com els que ara mateix enfronten Catalunya amb Espanya. Com a mínim podria impulsar el diàleg del qual tant s’omplen la boca els uns i els altres. Parar taula i posar-hi les cadires, encara que sigui de sotamà, amb el propòsit de que s’enceti d'una vegada la conversa perquè les diferencies que hi pugui haver es resolguin civilitzadament i no a cops de roc judicial, no compromet el cap d’Estat a res ni li fa trencar el vot de virginal neutralitat, ans al contrari. De ben segur que si es donés un cas semblant d’enfrontament entre el govern central i el territorial a la Itàlia presidida pel republicà Napolitano, aquest nonagenari cap d’Estat no s’estaria de mans plegades fent l’estaquirot. El poder fàctic d’un cap d’Estat és indiscutible, la qüestió és que vulgui prendre la iniciativa i moure fitxa com a mediador, enlloc de preferir atendre’s al peu de la lletra al protocol i recitar com un lloro la partitura que el govern de torn li hagi dictat. Perdoneu les molèsties, però com deia aquell: algú ho tenia de dir. Perquè no sigui el cas que s’interpreti que qui calla atorga.    

dijous, 20 de novembre de 2014

PER TROBAR FEINA S'HAN DE PERDRE LES MANIES

Diuen que ara hi ha més corredisses als tallers dels “artistes tatuadors” per treure's els tatoos visibles a primera vista que no pas per fer-sen de nous. Però no és pas perquè el tatoo hagi passat de moda, sinó per pura conveniència i a contracor la majoria de les vegades. El tatuatge és una altra víctima de la crisi, i allò que havia esdevingut quasi un símbol de llibertat, de independència i de rebel•lia entre els adolescents d'ahir, avui els que es desesperen buscant feina, s'han adonat que aquell tatoo del qual n’estaven tan orgullosos i que quasi s’havia convertit en un signe d’identitat tan imprescindible com el mateix dni, els hi juga una mala passada a l’hora de trobar ni que sigui un miserable contracte per hores uns quants dies de la setmana. Quan la mà d’obra era festejada i les empreses buscaven a cremadent gent per pencar encara que fos inexperta – quins temps aquells! -, llevat que el tatoo no fos tan espectacular o canalla que tombés d’espatlles, la mania no solia ser cap obstacle per oblidar-se de l’atur. En tot cas, a qui el lluïa als encarregats se’ls hi recomanava que no el deixessin de petja el període de prova, però d’entrada no servia perquè a un candidat se l’agafés de cap d’esquila només de travessar la porta d'entrada; ans al contrari, a la llarga es feia palès allò que és més vell que l’anar a peu: que les aparences enganyen. Però vet-aquí que aquella tolerància que l’empresari practicava si us plau per força, ja ha passat a la història, i ara la consigna prioritària és examinar amb lupa qui es posen a casa. Ja que es pot triar i remenar, anar net i polit, com si es sortís de la capsa, torna a ser una condició “sine qua non” per començar-ne a parlar de llogar algú. I per aquesta raó de pura supervivència, aquell adolescent rebel que la majoria de les vegades es feia tatuar el cos per fastiguejar els pares, ara s’empassa les manies i fa cua perquè li eliminin el darrer vestigi de l’eterna revolució pendent o ja en prescindeix d'entrada. Esperem que una de les proves que s’hagin de passar en una selecció de personal per arreplegar una feina escassa, no consisteixi en desfilar de pèl a pèl per una passarel•la. Si amb les bateries psicotècniques ben aplicades es poden tafanejar, diuen, tots els rebrecs de l’ànima, ja no vindria d’aquí una violació més de la intimitat. I potser fins i  tot signes tan decadents com la corbata tornaran a posar-se de moda si són un mèrit per trobar feina. Ja vindrà el cap de setmana – es resigna el jovent - per renegar dels convencionalismes capitalistes i submergir-se per unes hores en una llibertat tan postissa, per cert, com mantenir les aparences per pura conveniència i sense massa convicció. 

dimecres, 19 de novembre de 2014

QUANT ENS COSTA REALMENT UN PARLAMENTARI?

A mesura que es van destapant olletes, ens hem anat assabentant que, a part de la nòmina i els complements per assistir a comissions o per tenir algun càrrec dintre la Cambra, als ingressos mensuals dels diputats i senadors si han de sumar la generosa dieta per allotjament a la capital si s’és de fora de Madrid i no es disposa de pis, de la qual se n’aprofiten més diputats dels que tocaria malgrat les denúncies d’abús de dret, i d’altres tractes de favor en espècies com els preus a la carta del bar, les facilitats de connexió a internet i alguna altra moma que se’ns deu haver passat per alt als que vivim al llimbs. Com ara aquesta que amb l’esclat del cas Monago s’ha posat al descobert: el descontrol en les despeses justificades com a viatges de feina que, en realitat, podien camuflar també escapades de caràcter tan personal i intransferible que no passen la prova del cotó-fluix ètic ni en broma. Per culpa de la poca discreció del president més honrat d’Espanya, segons la seva pròpia confessió, s’ha destapat que també es munyien de la mamella pública les despeses generades quan aquest pare de la pàtria tenia necessitat de sucar el melindro en alguna tassa de xocolata canària. Per la mateixa relliscada, un diputat aragonès potser no tan pocavergonya ha dimitit, però el president extremeny que es neteja la imatge cada dia amb netol, considera que posar banyes als ciutadans a qui representa és “pecata minuta”, aplaudit per un Rajoy que s’ha inventat un vocabulari particular de sinònims per definir els escàndols de la seva tropa, com ara “coseta” enlloc de “corruptela”. Però fins aquí, tot aquest sainet protagonitzat pel “president autonòmic més honrat de les Espanyes" no passaria d’un maldestre incident si no fos que els dos partits hegemònics des de la transició, enlloc d’aprofitar l’ocasió per fer-se un bon rentat de cara - amb pedra tosca per arrancar la merda acumulada en algunes parts impúdiques -, s’han conformat amb fer-se un lífting de conveniència escamotejant als contribuents, que tenen tot el dret a saber en què es poleixen les dietes indiscriminades i arbitraries que passen a cobrar de la caixa dels encantats, pel que sembla sense més comprovant que la “paraula d’honor” de ses senyories. Potser sí que tots els diputats i senadors són uns honorables i austers servidors del poble, però la manera com compliquen que traspuï la transparència més elemental sobre les seves liquidacions de dietes fa que fins i tot el més ingenu sospiti que en aquesta qüestió hi ha gat amagat. Sobretot perquè després de les incongruències que ha dit el propi president del Congrés per defensar la confidencialitat i privacitat de les anades i vingudes  dels parlamentaris per la geografia nacional, ja no se sap si aquestes excursions són per obligació o per plaer, ni si el dinar amb un assessor o assessora, per exemple, s’ha de considerar un “dinar de treball” a càrrec de l’erari públic o una simple trobada social amb un amic o amiga que s’ha de pagar a escot o de la pròpia butxaca, com fem els pelacanyes dels ciutadans de qui depenen les prebendes dels en teoria representants del poble, altrament dits “casta” per alguns o “caspa” per altres.   

dimarts, 18 de novembre de 2014

EM SAP MOLT DE GREU

Em sap greu pels amics i seguidors que em demanen no escrigui tant de política, perquè malgrat com haureu comprovat procuro reflexionar sempre que puc sobre qüestions més socials i amables - inclòs el sexe dels àngels, si convé per a no embrollar la troca -, espero que comprengueu que a vegades no es pot mirar cap a una altra banda, quan veus que algú a part de rifar-se dels nostres sentiments, en fa mofa i no té en compte la delicada i tensa situació en que estan les relacions entre Catalunya i Espanya. Que el president Rajoy anunciï que vindrà a visitar-nos a fi de mes en pla Papa Noel, com si fóssim criatures, podria ser una bona notícia si no fos que, simultàniament, atiï els gossos en forma de querelles per inhabilitar l’interlocutor amb qui diu que vol fumar la pipa de la pau. Aquest comportament és propi de bojos o d’insensats. ¿A quin governant amb quatre dits de front se li pot ocórrer que, enlloc de donar una mostra de bona voluntat per afluixar la tensió sobiranista, enviï els esbirros de la repressió per fer palès que Catalunya és Espanya i que qui porta els pantalons a Espanya és ell? Fa riure que després d’anunciar la seva visita per, segons ha fet córrer des de l’altre cap del món, explicar-se i desfer malentesos, els xitxarel·los capsigranys i les espantalls estúpides que li fan la feina bruta ja se n’hagin anat del bistec descobrint el guió de la comèdia bufa que el proper dia 29 pensa representar a casa nostra carregant-se el suspens amb que volia envoltar aquesta entrevista. ¿De quin suspens, doncs, parla el senyor Rajoy, si els que li seguen l’herba sota els peus més que no pas li fan de crossa ja li han espatllat la sorpresa, avançant que l’argument de la cèlebre representació no passarà de ser un monòleg suat, per recalcar al president Mas del mal que ha de morir si no fa bondat? A ningú de nosaltres ens passaria per la barretina presentar-nos a casa d’un amic amb qui estem renyits, amb la pretensió de parlar de les diferències i greuges per posar-hi remei, amenaçant-lo amb fer-lo castigar al quarto de les rates si no passa pel tub. Ni el més esperpèntic dels dramaturgs podria imaginar un escenari tan bèstia com surrealista. Pretendre caure simpàtic a la parentela de l’amic a qui saludes hipòcritament amb la mà dreta mentre el poteges amb l’esquerra, no té res de polític murri o maquiavèl•lic i sí molt de pallús. O per dir-ho amb més franquesa, és el tarannà habitual d’un viatjant de gra cuit més que no pas el d’un home d’Estat. Em sap molt de greu haver-ho de dir, però no me’n puc estar.       

dilluns, 17 de novembre de 2014

I DE LA PASTA, QUÈ?

Tant que parlem de transparència i trobo que no n’hi ha gaire pel que respecta a com i qui controla que els corruptes rescabalin la societat de les pèrdues patrimonials conseqüència dels seus tripijocs. És a dir, tot el que es varen embutxacar pillastres com en Mario Conde, en Roldán i companyia, s’ha recuperat amb escreix abans de deixar-los en llibertat? Qui lo sa! Almenys els ciutadans rasos no ho sabem; caldria veure si els parlamentaris en tenen més informació, però més aviat ho poso en dubte tenint en compte que a mesura que augmenten els casos de gent amb els dits untats, s’escolten veus indignades de ciutadans reclamant que, a part de les multes i les penes de presó, el que s’ha de fer és recuperar la pasta. Però vet-aquí una altra incògnita: ¿com es calcula el valor total de l’estafa? Ja que és evident, per exemple, que en casos de comissions per “mossegades” en l’adjudicació d’obra pública s’hauria de sumar també a l’import tangible de les momes cobrades trinco-trinco o en especies, la quantificació de la factura intangible pagada de més per les administracions a causa de les comissions il•legals, comissions, les quals no surten mai de la butxaca dels promotors sinó que aquests ja es cuiden bé prou de repercutir-les a l’administració pagana, que en definitiva vol dia als contribuents. En la majoria de casos de corrupció, dels beneficis obtinguts pels corruptes en queda poca cosa per embargar, perquè quan els enxampen la major part del botí ja se l’han polit els pocavergonyes millorant el seu tren de vida familiar, i de la resta vés a saber en quina llodriguera de calè negre l'han entaforat. D’altra banda, sembla que quan s’interromp la carrera delictiva d’aquests que s'aprofiten del seu càrrec o de la seva influència per folrar-se el ronyó, per alguna estranya casualitat gairebé mai els agafen amb els pixats al ventre, sinó que quasi bé sempre ha tingut temps de sobres de fer fam i pipa a la justícia esborrant pistes i fent desaparèixer capitals compromesos. Per tant, seria un bon començament perquè hom cregués en les promeses de regeneració de l’administració pública en general i del finançament dels partits polítics en particular, que la transparència sobre com es recupera la pasta fos total i els balanços més nets que una patena. Perquè entre una cosa i una altra, de moment això és un misteri més incomprensible que el de la Santíssima Trinitat. Oi?

diumenge, 16 de novembre de 2014

EN BOCA TANCADA NO HI ENTREN MOSQUES

En moments delicats com els que estem vivint, s’ha de ser molt curós amb allò que es diu i, sobretot, s’escriu. Però no sempre les persones que tenen la responsabilitat de ser prudents saben tenir la boca tancada, i sovint només per cridar l’atenció no els hi ve d’aquí vomitar estirabots pel broc gros o engiponar titulars incendiaris que ajudin a vendre diaris, sense importar-los que engreixin la crispació. I encara que els comentaris desafortunats alguns dirigents els hagin fet amb sordina i quasi en família, en un món globalitzat no es pot impedir que els altaveus mediàtics dels toca-sons els escampin arreu, i que sempre hi hagi babaus disposats a empassar-s’ho tot i fer-ne forrolla. Per tant, si els que tenen el vici de parlar massa, com ara la presidenta del FMI Christine Lagarde, comptessin fins a cent abans d’obrir la boca com ho va fer dimecres passat, no hagués escandalitzat la gent gran del planeta dient que el FMI considera un risc financer per a l’economia dels de dalt que els ancians cada vegada es morin més tard, i que si no es prenen mesures com ara rebaixar les pensions i retardar l’edat de jubilació per fer la vellesa més dura de mastegar, la bona salut de les finances occidentals pot pescar una bona pulmonia. Com volem que els de poble, com jo, respectem els que governen, legitimitats o no per les urnes, si cada dia assistim al trist espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i no haver d’escoltar bajanades ni brams d’ase”. Avui, vulguin o no reconèixer-ho alguns dirigents panxacontents perquè totes els hi ponen en les seves torres de marfil, arran de carrer encara s’escampa el calfred de la crisi, i qui no té esgarrifances de por en té de butxaca, i la desigualtat entre pobres i rics fa estralls arreu. Per telèfon o trobant-se al més alt nivell, els dirigents mundials pareixen pastilles i xarops que receptem als de poble perquè se les empassin, com si potingues de pares desconeguts poguessin substituir les llesques de pa amb vi i sucre que ens fan falta per revifar l’economia dels de baix. Abans, quan s’estava pioc i el cap t’estellava, et podies tombar-se tranquil•lament al llit, a covar la calipàndria. Però la crisi és una grip massa severa, que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn, doncs, que en aquestes circumstàncies quan les altes finances estosseguen, els espeternecs rebotin com cops de martell al cap dels de baix. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats pels fetillers de guàrdia de l’ortodòxia capitalista, els desguitarrats  dirigents d’alguns països i d’alguns organismes financers d’upa, en veure alarmats com fins i tot els nans els hi creixen en el circ global que s’han inventat, desbarrin com aquesta senyora Legarde a qui els ancians pobres li fan nosa, perquè aquesta és la mare dels ous: la pobresa i la dependència de la societat dels vells que no poden pagar-se ni un bocí de benestar. No és fàcil, doncs, que els de poble, com jo, davant de tanta potineria fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de mantenir i protegir les oligarquies, a la recerca de vímets i joncs per apedaçar l’esquinçat cistell de l’economia global perquè pugui aprovar, almenys per la mínima, el proper test de resistència per part dels severs i rectes dotze apòstols que dicten les regles de joc des de les “infal•libles” – mentre no es desinflin com una bombolla més de l’arrogant sistema capitalista - agències de qualificació del risc.   

divendres, 14 de novembre de 2014

MIREU-VOS-HO COM VULGUEU, PERÒ MANQUEN 600.000 VOTS

Si en el full de ruta del procés cap a la independència l’únic objectiu vàlid és aconseguir un mandat democràtic per forçar l’immobilisme radical del govern espanyol a posar-se les piles, extrapolant els resultats de la jornada de participació i fent una anàlisi amb pragmatisme de l'escrutini faltarien una mica més de mig milió de vots per assegurar el tret i homologar internacionalment les pretensions, sempre que la participació en el referèndum o en una convocatòria electoral convencional arribés al 75%. És a dir: suposant que els gairebé milió nou-cents mil vots si-si comptabilitzats el dia 9 fossin segurs, sobre un cens del 75% del cinc milions i mig d’electors censats oficialment, representarien un 46%; i si la participació arribés al 85% el percentatge favorable a la independència només suposaria un escarransit 40,64%. Si el mandat democràtic indispensable per impulsar una secessió ordenada s’ha d’emparar en una confortable majoria de vots, com a mínim el 55% dels escrutats, la conclusió elemental és que per anar sobrats en el pitjor escenari de participació caldrien quasi dos milions sis-cent mil vots independentistes: uns sis-cents mil més que en la jornada participativa. Això són faves comptades. I per aquesta raó, a la meva modesta manera de veure, enlloc d’anar amb tantes presses potser en el què haurien de pensar els partits sobiranistes és d’on han d’esgarrapar la xeixa que falta per fer el pes. I de com s’han de comportar i parlar per seduir i guanyar-se la confiança dels que estan entre el si-si o el si-no i, sobretot, del jovent que va fer escandalosament campana de les urnes el diumenge passat. Jo diria que, en primer lloc, quan en aquesta partida està en joc el futur del país, s’hauria d’evitar entretenir-se jugant a nyaus o barallant-se per qui ha de portar el timó del vaixell cap a Itaca. Ara no és pot perdre el temps fent retòrica ni cridant a l'èpica, sinó que s’ha de tocar de peus a terra i admetre que sense una majoria suficient de parlamentaris que en el seu programa electoral portin com a prioritat la declaració sense embuts d’un Estat propi per negociar les condicions del divorci amb Espanya, no hi ha res a fer. Per tant, ara no serveix de res buscar tres peus al gat o marejar la perdiu amb el conte de la lletera, sinó que s’ha de fer tanta pedagogia com sigui necessària per explicar, sense crispar-se ni emprenyar-se amb els sobiranistes tebis o indecisos, els avantatges tangibles de la independència a col•lectius que només hi donaran ple suport si se’ls hi esvaeixen tots els dubtes sobre si hi sortiran guanyant o perdent partint palles. Si, en canvi, no es para de treure pit exigint passar a la batalla definitiva sense tenir lligats tots els melics, ens podem trobar que l’assaig general de diumenge passat quedi com una victòria pírrica. És a dir, si ens precipitem i fem curt ho tindrem molt fotut per tornar-ho a provar amb èxit. Ara l’èxit el tenim a tocar dels dits, sempre que anem pas a pas en fer l’última etapa cap al cim. Les presses no serveixen de res quan s’escala un cim de tanta dificultat i, encara menys, quan els de la cordada tots tinguin un rei al cos, i enlloc de tirar cap amunt sense perdre alè per estalviar energies per quan convingui, es passin l’estona discutint qui la fa més grossa o si sortiria millor tirar pel dret per una drecera que els estalvies de seguir rei.

dijous, 13 de novembre de 2014

LA CORRUPCIÓ ÉS UNA QÜESTIÓ DE CONSCIÈNCIA

Al primer polític que en els darrers dos o tres anys de casos de corrupció a tremuja li he sentit referir-se a la consciència per justificar la seva dimissió, ha sigut a l’eurodiputat comunista Willy Meyer, avergonyit per haver posat una part dels seus estalvis en una Sicav que li permetia pagar menys impostos, en contra del que predicava com a membre del partit espanyol Esquerra Unida. La majoria dels seus companys parlamentaris europeus no varen ser tan llepafils i sempre defensaren que no havien fet res il•legal perquè ho feia tothom i, al capdavall, el propi Parlament ho tolerava. Però en Willy va considerar que dimitir era “una qüestió de consciència”, ja que estalviar-se impostos a través d’una Sicav, per molt legal que fos, segons el parer de la seva consciència no era legítim, ni ètic, ni moral. Alessandro Pertini, president d’Itàlia en ple auge dels tripijocs de de l’era Berlusconi per enriquir-se ràpidament, en retirar-se no tenia cap racó per viure a cos de rei, sinó que a la seva jubilació només podia permetre’s un apartament de 70 metres quadrats sobre la Fontana de Trevi, perquè "per una qüestió de consciencia" no havia volgut untar-se mai els dits ni participar en les bacanals del seu primer ministre, que estava més emmerdat que un pal de galliner. I el president de l’Uruguay a punt de retirar-se, l’ex-guerriller Mujica, ha viscut sempre en una petita casa de pagès sense pretensions als afores de la capital, i fa tots els seus desplaçaments privats en un atrotinat “escarabat”. Són exemples de molts polítics de la casta, que podent folrar-se els ronyons prefereixen menjar poc, pair bé i dormir amb la consciència tranquil.la. Per aquesta raó, quan sembla que la corrupció s’estén com una taca d’oli i desenganya de la política a molta gent, potser cal reflexionar objectivament la relativa dimensió de la tragèdia: segons les darreres dades facilitades per la Fiscalia, referides a l’any 2012, teníem un cens de 900 polítics imputats per delictes comesos en l’exercici del seu càrrec. Si dividim aquest nombre pel total de polítics electes i alts càrrecs junts (uns setanta mil), la ràtio de corrupció és del 0,8%. Malgrat això, esclar que una administració pública regida per principis constitucionals democràtics - a pesar que la religió o la moral nien en la intimitat de la consciència de cadascú -, ha d’establir mecanismes de prevenció severs per evitar que esdevingui veritat aquella dita castellana que no traduiré, perquè els catalans no fem escarafalls de llegir els clàssics castellans: “Administrador que administra y enfermo que enjuaga, algo traga”.     

dimecres, 12 de novembre de 2014

LA COLITA I LA FISCALIA DE L'ESTAT: DUES CARES DE L'ÈTICA

La fotògrafa Colita, com alguns altres catalans guardonats amb la medalla del Ministerio de Cultura, ha tingut el gest de dignitat de tirar-li pels nassos al ministre Wert una distinció tan merescuda, pel sol fet de ser precisament ell - una persona sectària i nefasta per a la cultura en general i de les minories en particular - qui està al càrrec del Ministerio. Però el rampell de dignitat de la Colita és quelcom més que un gest gratuït: inclòs amb la medalla hi va un xec de 30.000 euros i avui per avui l’excel•lent fotògrafa, a la seva vellesa, va molt justa d’armilla i ha de fer equilibris per arribar a fi de mes. Per tant, per ella aquell xec li hagués fet molt de favor. I no obstant la llaminera temptació d’agafar al vol l’oportunitat - per dignitat, però sobretot per ètica - va dir-li al ministre amb qui no volia compartir una fotografia perquè ningú més que ella sap la transcendència d’una fotografia, que se la podia confitar la medalla. I estic segur que després d’aquest gest va plorar, orgullosa per no haver-se deixat comprar però també emprenyada per haver hagut de renunciar a una recompensa que es mereixia i que, a més a més, li feia tanta falta, només per haver tingut la desgràcia de  tocar-li un ministre de Cultura tan bord com en Wert. Tanmateix, coincidint amb la notícia d’aquest gest ètic de la Colita, la Fiscalia de l’Estat presentarà avui una querella criminal contra el president i la vicepresidenta del govern de la Generalitat – i si segueix les instruccions d’Alícia, la mona sàvia del règim que ahir va esbombar urbi et orbe els propòsits de la fiscalia abans que els fiscals obrissin la boca – l’estendrà als titulars de les conselleries d’educació i de justícia. Entremig de tants exemples de la feina ben feta que fan els fiscals quan actuen professionalment i sense deixar-se manipular pel govern de torn, de tant en tant treuen el caparró impresentables que fan mans i mànigues, per exemple, per evitar a la monarquia veure una infanta asseguda al banc dels acusats per corrupció, o per satisfer la venjança política de governants miops de Madrid contra governants catalans que, en nom d’una quantitat considerable de ciutadans que n’estan fins al capdamunt de ser menystinguts en tot allò que més els dol, simplement volien decidir pacífica i democràticament la manera de tenir unes bones relacions amb Espanya, sigui com a veïns o com a socis. Com pot, doncs, la fiscalia ignorar els milers de testimonis de persones que varen participar el dia 9 amb l’emoció i els sentiments a flor de pell? Algunes d’aquestes persones es varen alliberar aquest dia de moltes emocions contingudes. Jo vaig sentir persones, que no són precisament ceba, confessar gairebé amb llàgrimes als ulls que votaven per familiars que havien mort amb la recança de no haver vist reconeguda la sobirania del seu poble.  En resum, la majoria de gent que va anar a votar diumenge hi va anar perquè va voler i per moltes raons personals i intransferibles, no pas perquè el president Mas o qualsevol altre polític li hagués manat. Per tant, francament, que la fiscalia busqui caps de turc obeint a cegues un govern que no sap on va, és una temeritat però també una falta d’ètica colossal. I perdonin les molèsties.          

dimarts, 11 de novembre de 2014

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (6) – DE FORA VINGUEREN...

Confesso que m’he tornat un xafarder i que m’agrada parar l’orella a les converses que per casualitat escolto, sovint gràcies a que la gent quan s’esplaia amb un altre parla més alt del compte, sobretot si està amorrat al telèfon. Ahir, sense anar més lluny, em vaig ensopegar - a la barra del bar on entro cada matí a fer un tallat, quan acabo la caminada terapèutica quotidiana - amb una dona atribolada que explicava per mòbil, sense massa reserva, la causa del seu emprenyament:

“- Doncs mira que et dic mona, no estic d’humor per acudits a aquestes hores, després de passar una altra nit del lloro per culpa dels maleïts veïns de sota de casa. I el teu pare també està que trina - ja te’l pots imaginar! -, sobretot després que va baixar a pregar-los que paressin d’escridassar-se, i li tancaren la porta als morros dient-li: “abuelo, no se meta donde no le llaman!” Ja saps que significa pel teu pare això que li diguin avi; precisament va vendre’s el cotxe l’endemà que en una rotonda un galifardeu que tenia pressa li va endinyar: “avi, no s’adormi al volant!”... Em tingut mala sort amb aquests veïns i no sabem pas com ens en sortirem, l’única esperança és que estan de lloguer i potser fotra’n el camp aviat. El president de l’escala prou que ha intentat resoldre-ho plantificant un avís a l’ascensor que recorda - a tothom en general per a no ferir susceptibilitats, perquè ell és un senyor molt legal, tocat i posat - que des de mitjanit fins a les vuit del dematí s’ha de poder dormir, ja que a la comunitat hi viuen gent gran, nens i treballadors que s’han de llevar d’hora. El teu pare, ja ho saps, necessita descansar les seves hores tal com li va dir el metge en sortir de l'infart, i aquests dies que no pot clapar tranquil és una altra persona, t’ho ben asseguro. Jo mateixa estic amb l’ai a cor, sentint unes batusses en que és diuen de tot, de fill de puta per amunt, quan arriben a les tres de la matinada mamats, i no sé si amb alguna altra porqueria al cos. De fet, quan me’ls trobo per l’escala em sembla que van una mica obnubilats, però passo de llarg perquè em fan por. Quina pena sentir por dels veïns que tens més a prop que la família en cas de necessitat!  No, no filla, no són pas joves; jo els hi faig ben bé de quaranta-cinc a cinquanta anys, i segons el propietari que els hi va llogar el pis, li varen fer llàstima perquè tots dos són pensionistes per malaltia... Collons, nena, estan malalts i s’emborratxen un dia sí i l’altre també? Això sí que no ho entenc, que no els hi fan un seguiment els metges? És el que diu el teu pare, viuen a costa de nosaltres i no paren de fer-nos la vida impossible... I no et pensis, aquests paios són del país, no pas de les quimbambes. El propietari del pis es disculpa dient que va mirar de no llogar-lo a moros i negres perquè no ens queixéssim; doncs, mira, li vaig contestar, potser millor ens aniria amb estrangers pobres però educats, que n’hi ha molts, que no pas amb aquesta púrria del país... Saps allò que es diu que de fora vingueren i de casa ens tragueren? Doncs és exactament el nostre drama, només que nosaltres hem acabat de pagar l’hipoteca fa sis anys i no estem pas a la nostra edat per vendre la casa i anar de lloguer... Els municipals, dius? Refia-te’n! Mira, si no hi ha sang i fetge pel mig no mouen un dit, i el que denuncia a vegades ho passa pitjor que el denunciat... Jo em refiava que l’Ajuntament potser ens donaria un cop de mà després d’haver parit una ordenança de civisme que declara, per exemple, el dret de la gent gran a dormir; però es veu que tot plegat és paper mullat, i els nostres veïns poden dir-se el nom del porc a les tantes de la matinada. Jo a vegades, Déu em perdoni, penso: a veure si es maten d’una vegada i s’acaba la murga! ... Tu que coneixes aquesta regidora tan mona que es vanta de l’ordenança de civisme, convida-la a passar un parell de nits a casa nostra per comprovar el pa que s’hi dona amb uns veïns incívics que et fan sentir tan impotent com a ciutadà i com a persona... Temo que el teu pare un dia tregui el geni i faci un disbarat, perquè els mateixos que no fan res per impedir que algú es pixi cada dia en els dret cívic de la gent gran a dormir en pau, després crucifiquen el que es prengui la justícia pel seu compte quan no es pot més...”    

dilluns, 10 de novembre de 2014

QUÈ FAS RAJOY, QUE ENFONSES EL TEU POBLE?

Mai m’he amagat de dir el que penso del senyor Rajoy: que em recorda més un viatjant de gra cuit que no pas un home d’Estat. Però després de veure com les darreres setmanes fa una patinada política darrera altra, no em puc estar de recalcar-li, amb tota franquesa, que tal com es comporta té tots els números d’enfonsar el seu poble a la misèria econòmica i moral, que és la pitjor llufa amb que pot passar a la història un governant. I no ho dic només per com gestiona el gran incendi que atia a Catalunya sinó, sobretot, per la poca vergonya com pretén protegir els pocavergonyes del seu partit emmerdats fins al coll en el merder de la corrupció més impresentable. Ja només li faltava que el dia que el seu partit munta un aquelarre a Càceres per conjurar-se i reivindicar-se com  a un model i referent d’honestedat, el president Morago resulta que s’havia callat com un punyeter que les dotzenes de vegades que havia anat a sucar el melindro a Tenerife, ho feia a despeses pagades pel Senat (és a dir, pels contribuents) Que faci veure, doncs, el senyor Rajoy que no s’adona de la quantitat de brutícia que amuntega sota les catifes de casa seva, em sembla que l’incapacita com a administrador de confiança del patrimoni del seu poble. Tanmateix, voler fer empassar als ciutadans que l’economia aixeca el cap gràcies a les seves reformes quirúrgiques, i que la crisi està morta i enterrada quan els bancs d’aliments no donen l’abast, la sanitat porta crosses i gairebé una quarta part dels espanyols no trobaran una feina decent en molts d’anys, es propi de caragirats i d’un governant que menteix i juga amb les coses de menjar, a casa mesa meva en diem un tafur. Però anant a les castanyes que se li couen a Catalunya, cal que aviat reflexioni serenament, es tregui els taps de les orelles i rebobini la seva memòria de peix, adonant-se que la mala maror la va encetar ell i la seva camarilla quan anaven de poble en poble de romeria, bescantant tot el que feia tuf de català amb sanya, i recollint signatures per fer-nos condemnar per insolidaris, mals espanyols i si et descuidaves, per xoriços. I quan els catalans, farts de veure’s tractats com l’esca del pecat, varen defensar la seva dignitat i el seu orgull de poble sobirà ofès per una carretada de lleis injustes presentant els papers del divorci d’Espanya, enlloc d’afluixar i d’intentar apedaçar les diferències el senyor Rajoy reaccionà com uns energumen, negant-se a tot diàleg democràtic i manant els seus sicaris que cargolessin cada vegada més l’argolla fins que mig ofegats els catalans es rendíssim als seus peus com a vassalls. Ni els gossos mosseguen la mà que els alimenta, però la mà de Catalunya que ha ajudat a bastament que Espanya no passés gana no para de rebre queixalades. Catalunya no és una propietat de les que el senyor Rajoy registrava com un buròcrata, sinó una nació que vol que se la respecti i que se li reconegui la sobirania per decidir. Si amb les seves decisions de sapastre aconsegueix que al final Catalunya toqui el dos – i cada dia s’hi està més a prop – el senyor Rajoy haurà ensorrat definitivament el seu poble matant la gallina dels ous d’or. Com deien els nostres avis, no es pot matar tot el que és gras. Potser el senyor Rajoy hauria de començar a pensar-hi en serio. El seu poble li agrairia.      

diumenge, 9 de novembre de 2014

LA SILVIA NO S'HA VOLGUT PERDRE EL 9-N EN VIU

Digui el que digui el govern d’allà per menystenir la mobilització ciutadana d’avui, a Catalunya, i emmascari com vulgui - amb astúcia i per pura prudència - el govern d’aquí la tossuderia dels nacionalistes catalans perquè se’ls hi reconegui que són subjectes plens de sobirania, la veritat és que la gent anirà a votar a tremuja. Malgrat les urnes siguin de cartró i s’hagi impedit amb punyeteries una infraestructura que no sembli de fireta. La gent dipositarà la butlleta guardada a la butxaca des de fa dies, amb tanta il•lusió com ràbia endarrerida. Però convençuda que participa en quelcom més important que un simulacre de consulta. Com la Silvia, que ha fet una escapada de vint-i-quatre hores des de Berna, expressament per viure aquesta jornada patriòtica en directe, la gent votarà amb la mateixa fe com si es tractés d’un referèndum definitiu. I és que la gent participarà perquè són persones adultes, compromeses, decidides a posar la directa pacíficament malgrat estiguin emprenyades, fent palès que ni són titelles d'en Mas ni quatre caps calents embolcallats amb l’estelada d’en Jonqueras, com des de Madrid es vol vendre a la parròquia espanyola i als observadors internacionals, que ja són també prou llestos com per fer-ne l’anàlisi sense pigalls, de la revolta catalana. A la meva manera de veure, a Madrid hi ha massa babau que encara no comprèn que la independència no és una ideologia sinó un objectiu, i que allò que marca la diferència en aquest pols entre dos governs no és que hi hagi un partit pro-independència sinó que la majoria dels partits estiguin farcits d’independentistes, i que entre la societat civil en creixin més cada dia, com a bolets. Tanmateix, tota aquesta gent avui votarà sap que la sobirania s’ha de fer explícita a través d’un mandat democràtic formal, i que el problema és que el dret a escatir l’opinió majoritària dels ciutadans del territori candidat a la secessió s’estavella contra una paret legal abusiva: que els ciutadans del territori en qüestió no són sobirans per determinar si volen partir peres o no amb la resta de l’Estat, per la senzilla raó que se senten tractats a baqueta. On se val que el TOT, decideixi per una part? No obstant això, la gent sap que qualsevol nou pas endavant s’ha de fer seguint una escrupolosa pràctica democràtica. I no tan sols per convicció, sinó perquè és la que ens avalarà en el pla internacional que, ara més que mai, és de qui dependrà l’èxit de tot plegat. Per tant, anem a votar i no fem quedar malament l’esforç de tantes Silvies que han vingut expressament a passar el diumenge a casa seva des del lloc on resideixen per no perdre's la satisfacció d'afegir el seu granet de sorra. La principal conclusió que haurien d’escampar arreu els periodistes observadors vinguts de tot el món per ser testimonis d’un acte històric i èpic sense precedents, hauria de ser aquesta: hem estat amb un poble que s’està guanyant el futur amb mèrit.      

divendres, 7 de novembre de 2014

VAL MÉS CAURE EN GRÀCIA QUE SER GRACIÓS

És més vell que l’anar a peu que la primera impressió que fem les persones és determinant per tancar un negoci, trobar una feina i fins i tot per lligar. Per aquesta raó sempre s’ha sentit a dir que a una entrevista de treball, per exemple, s’hi ha d’anar “arreglat” o que per triomfar a la vida no cal empolainar-se com si s’acabés de sortir de la capsa, però s’ha de “fer goig” perquè un aspecte “deixat” inspira desconfiança. No obstant la globalització també ha canviat infinitat de dogmes socials, encara segueixen en peu aquelles recomanacions de manual dels avis, tot i que s’han adequat als nous temps les formes estereotipades del passat i s’admet que uns estils més informals de vestir-se poden ser també elegants. De fet, els nostres avis haguessin fotut escales avall qui gosés presen-tar-se'ls amb uns pantalons plens de forats i amb traces d’estar desgastats de tan portar-los, en canvi avui els texans formen part de la indumentària “in”, tant per part dels homes com de les dones, i quan més foradats estratègicament i passats per la pedra més cars solen ser. I no és tracta només d’una moda juvenil, que també; però molts sèniors hem de confessar que ens posen texans sense prejudicis, a part de per la comoditat de no estar pendents de la ratlla com en els pantalons convencionals, per no deixar escapar la joventut. Tota aquesta arrambada de tabús estètics del temps de Mariacastanya al quarto dels mals endreços, va començar amb aquell mantra de l’arruga és bella que va permetre portar americanes o d’altres peces de vestir de cotó un xic rebregades. En qualsevol cas, i malgrat tot, el que podríem afegir sobre el desencarcarament de les costums, encara avui l'aspecte físic i l’estil ajuden a caure bé en societat i, sobretot, en segons quines feines. A totes les escoles de negocis ho tenen en compte i li dediquen un cert temps a aquesta qüestió de l’empatia, una paraula que en definitiva consagra la vella dita de val més caure en gràcia que ser graciós, perquè no obstant sembli injust, a igualtat de condicions qui s’emporta el gat a l’aigua no és el candidat o candidata que té més mèrits o que sap el que toca, sinó qui cau millor. I a vegades, ni en igualtat de condicions. Tanmateix, aquest fenomen social no passa només amb qüestions relacionades amb la feina, sinó en qualsevol altra circumstància de la vida social quotidiana, inclosa la política. Els que arriben a líders, desenganyeu-vos-en, ho deuen més que al que saben o deixen de saber, o a si són més o menys graciosos, a haver caigut bé. Per aquesta raó, francament, ser líder del que sigui no és sinònim de ser el més apte ni el més ben preparat. Per descomptat que hi ha alguna escadussera excepció, però ja sabeu que les excepcions no serveixen per res més que per confirmar les regles. Que sigueu feliços!          

dijous, 6 de novembre de 2014

TOTHOM A LA CUINA

Dóna la impressió que de repent mig país es passa el dia a la cuina, com si hi hagués una passa. Els demoscòpics van de cul combinant plats sòlids i tradicionals de tota la vida en la carta política espanyola, amb noves receptes revolucionaries que la clientela exigeix que s’incorporin al menú diari de la propera temporada electoral, malgrat els ingredients sonin una mica exòtics, perquè diuen que a aquesta vida s’ha de provar tot. La delegació del govern central a Catalunya i la fiscalia de l’Estat, es trenquen les banyes calculant si els surt a compte o no repartir, el proper diumenge, pels carrers i places de les principals ciutats catalanes racions gratuïtes d’estofat de toro ibèric, perquè els entremaliats i atrevits catalans s’oblidin de la botifarra amb denominació d’origen sobiranista, que pretenen servir amb patates a l’aplec del 9-N, amb l’ajuda desinteressada de quaranta mil i escaig cuiners voluntaris. Les botifarres sembla ser que ja les tenen apunt al rebost des de fa dies, i només falta posar-les a la graella perquè, això si que ho tenen els catalans, no deixen per demà res que es pugui fer avui. En canvi, sembla que els que des de la delegació del govern miren de reüll i segueixen amb inquietud els esdeveniments a Catalunya fan veure que s’ho pensen, però en realitat guanyen temps mentre acaparen a corre-cuita ingredients imprescindibles per si es decideixen, a darrera hora, fer una degustació de ranxo nacional; encara que dissimulin dient que és pura casualitat que s’hagin detectat anades i vingudes de vehicles militars per les carreteres, que al port de Barcelona faci la papallona un vaixell de guerra que no hi pinta res i que s'estiguin de colònies pel Maresme una colla indeterminada de policies. I també s’ha ficat a la cuina la intendència dels partits catalans, per discutir si a partir de l’endemà de l’aplec de la botifarra cadascú tirarà per la seva banda o si es posaran d’acord per cuinar una recepta unitària i de país per preparar la següent festa major. Tanmateix, pel que se li ha escapat a algun rentaplats, els egos dels cuiners estrella i, sobretot, les conveniències de les empreses interessades en la concessió del “plat nacional català”, impediran un menú d’unitat, la qual cosa a la meva manera de veure no és gens dolenta: val més posar a taula un repertori de plats ben acabats, amb les receptes clares, sense ambigüitats ni reserves de “secrets del xef” a la màniga, deixant que siguin els comensals - que tenen bon paladar i saben prou bé què volen i que els hi agrada – els que votin lliurement segons les seves preferències, enlloc de perdre el temps intentant un consens impossible entre cuiners independentistes de primera, segona i tercera generació, federalistes i autonomistes a seques. Ara bé, de la cuina almenys n’haurien de sortir dues salses ben lligades: en primer lloc, que l'ingredient principal del plat definitiu ha de ser com a mínim el reconeixement de la sobirania nacional i del dret a la autodeterminació; i en segon lloc, que si hi ha un plat que destaqui per acaparar el recolzament majoritari dels votants, tots els altres cuiners participants retiraran els seus plats sense ressentiments, i que tothom incorporarà el preferit per la majoria, a les seves respectives cartes i en farà propaganda arreu del món, fins que s'imposi en pau i tranquil·litat.           

dimecres, 5 de novembre de 2014

DECIDIR SER LLIURES PER A DECIDIR

La llibertat és tan important, que la història de la humanitat es pot explicar com la lluita permanent entre els que s’esforcen per defensar-la i els que només malden com uns malparits per arrabassar-la. Les lluites cruentes i amb milions de morts que han esclatat entre els uns i els altres palesen, a bastament, que la llibertat és el bé individual pel qual l’esser humà ha estat més vegades disposat a sacrificar la seva vida. La paraula llibertat és una de les més usades - i podria haver escrit gastades -  en els estatuts programàtics de tots els partits polítics, malgrat cadascun d’ells en faci una lectura diferent en funció de la seva particular sensibilitat democràtica; però la llibertat, no ho oblidem, és estrictament individual com ho és la responsabilitat que se’n deriva dels intents de violar-la o de les pretensions de tutelar-la. Trobo bastant encertada la definició que en fa de la llibertat, el Manifest de la Internacional Lliberal: “la llibertat és la capacitat de decisió de les persones, superant tot intervencionisme i dirigisme que impedeixi o distorsioni la iniciativa individual i els drets humans”. En conseqüència, la llibertat és un atribut inherent a la condició de ciutadà i ningú la pot potinejar o segrestar en nom del bé de l’Estat. El problema és que en massa casos el recel de determinats governants immadurs s’ha convertit en un dels principals enemics de la llibertat de les persones, i que sobretot en encunyar el concepte “estat del benestar”, l’Estat ha trobat l’excusa perfecte per intervenir espais de llibertat volent convertir-se en el nostre metge, el mestre dels nostres fills, el cuidador dels nostres avis... No obstant això, quan el deute públic ens ha ofegat i “l’estat del benestar” s’ha esmicolat, aquell Estat tan generós ha fet mans i mànigues perquè els ciutadans s’espavilessin pel seu compte i resolguessin els problemes personals recuperant part de la llibertat, per buscar-se un altre paraigua. Però malgrat ésser el dret a decidir en tot la més important penyora de la llibertat individual, encara queden governants bornis i inútils que posen sistemàticament pals a la roda com bojos a que els ciutadans cansats de que els pugin a cavall, com passa a Catalunya sense anar més lluny a buscar exemples, puguin comprovar si són majoria democràtica suficient per decidir engegar a dida un Estat que els tracta a baqueta i que posa condicions a la llibertat.  A la meva manera de veure, doncs, emborratxat d’estatisme hipòcrita el govern espanyol ha arribat massa lluny prohibint l’exercici de la llibertat individual de ciutadans que simplement pretenen voluntàriament afegir-se diumenge vinent a un acte simbòlic de participació ciutadana. Els actes simbòlics no es poden prohibir emparant-se en cap llei objectiva, perquè el simbolisme i l’èpica no tenen conseqüències jurídiques. Això sí, en tenen i molt importants de caire polític, i posar-hi de cul amb tanta sanya com ho fa el senyor Rajoy i la seva camarilla a la llibertat d’expressió més elemental, poden pagar-ho molt car. Sobretot quan manipulen sense escrúpols la llei, la bandera i els tribunals de justícia per tapar-se les vergonyes.

dimarts, 4 de novembre de 2014

MALGRAT LA CRISI, CADA DIA HI HA MÉS RICS

Fons del Crèdit Suisse constaten la tendència a l’alça de la desigualtat social en els darrers deu anys i, per exemple, només en la primera meitat del 2014 el nombre  d’espanyols milionaris – uns 465.000 fent un capmàs, no obstant representen un insignificant 1% d’aquesta espècie privilegiada a nivell mundial - ha crescut un 24% respecte a l’any anterior. I d’aquest fenomen que a pagès descriuen amb una frase feta prou eloqüent: “el diner fa diner”, en realitat confirma que el vell concepte de capitalisme s’està decantant decididament a favor del culte esbojarrat a les finances a l’engròs i a  l’especulació barroera, allunyant-se cada vegada més de la cultura de l’economia assenyada, de la indústria i del comerç responsables; abonant, en canvi, sense escrúpols la formació de bombolles que quan esclaten arruïnen molta gent esforçada i honesta que no s'ho mereix, enriquint descaradament els especialistes en la circulació digital, ràpida i planetària, com aquell que diu, del diner. Un exemple paradigmàtic d’aquesta transformació del capitalisme del segle XXI en munyidor de desigualtat enlloc de benestar, el podem comprovar analitzant la reacció vergonyosa del capital després de l’ensorrament d’un edifici a Banga Desh, que va causar centenars de morts d’obreres explotades, i on la primera i quasi única preocupació fou com recuperar en vint-i-quatre hores la capacitat de produir les mateixes quantitats de roba sense modificar l’esquema d’explotació laboral, abans que les borses passessin factura i els inversors es posessin nerviosos. El temps és diner predica el capitalisme del segle XXI, renovat en els objectius, però no en els mètodes: com més diners pots treure d’una hora de feina, molt millor. D’aquí ve que un guru del capitalisme ortodox com Paul Samuelson, cap al final de la seva vida va comentar, molt escamat: "si països com la Xina poden combinar sous baixos amb tecnologia occidental, aleshores el comerç amb la Xina obligarà irremeiablement a una retallada de sous i prestacions socials a Occident". El problema que preveia aquest homenot és que la gent del carrer, després de cansar-se d’escoltar que com més eficient i feliç fos un treballador més temps tindria per fer moltes coses en el seu temps lliure, inclosa més dedicació a la família, s’adonaria que tot això costa diners i que cada vegada cobra menys, si és que encara té la sort de tocar-ne de calents. La nova doctrina del capitalisme, doncs, consisteix en introduir furtivament a la política econòmica dels països l’espantall del dèficit pressupostari, i amb l’ajuda impagable dels “mercats” per fer por, tenir l’excusa perversa per evitar pujades dels tipus impositius als rics i a les grans Corporacions, traspassant la càrrega impositiva, d’una manera o d’una altra, a la classe mitjana i als pobres. Com recordareu, un tal Piketti - defenestrat en un dels atacs més ferotges que es recorden dels ideòlegs del capitalisme que nega la desigualtat creixent -, va establir una teoria: “la concentració de la riquesa en mans d’una exigua minoria social està tornant als nivells del despietat capitalisme industrial del segle XIX”.

dilluns, 3 de novembre de 2014

SER POBRE I NO PERDRE LA DIGNITAT

Quan escolto que hi ha un barem per mesurar això que ara se’n diu “risc de pobresa” em petaria de riure, si no fos que semblaria una impertinència; però no em negareu que sona estrany això de voler-ho reduir tot a dígits i a tants per cent. No fa gaires dies es va demostrar, amb el brot d’èbola, que era un xic ridícul fer tocar l’alarma a partir d’uns graus predeterminats de febre, ja que cada naturalesa és un món i no es pot pretendre ser tan quadriculat com per establir cotes fins i tot per als sentiments; perquè, a la meva manera de veure, això de la pobresa més que un “estat de” és un “sentiment de”. Les persones no “són” pobres segons traspassin o no la ratlla d’un predeterminat nivell d’ingressos, sinó que se “senten” pobres en funció de les seves circumstàncies personals i de la dignitat de cadascú. I això que dic, és per desgràcia avui més veritat que mai perquè es pot relliscar cap a la zona de risc en un moment. Però el que importa no és reunir totes les condicions objectives per treure’s el carnet de pobre, si en donessin esclar, sinó en sentir-se pobre i arribar a perdre la dignitat. El que passa és que la societat no ha està entrenada per asseure’s a la terrassa d'un bar amb un pobre i compartir-hi una conversa, per exemple, amb tota la naturalitat del món. Tenir un pobre a prop incomoda, sobretot als que els hi fa una certa recança el què diran; però algunes vegades es té por que no pari la mà sota el nas o no s'hi acostumi a deixar-se convidar, perquè no s’ensenya a l’escola com s’ha de tractar a un pobre - sigui amic, saludat o desconegut – per a no escantonar-li la dignitat que és l’única cosa que li queda a una persona per sobreviure. Un pobre sense dignitat esdevé un pòtol; per aquesta raó és tan important no abandonar-se, perquè de perdre la dignitat a caure en la marginació hi ha un pas. Per atendre la pobresa és veritat que la societat ha bastit unes xarxes de seguretat elogiables - en base a la solidaritat i al voluntarisme, sobretot -, però no és menys cert que no sempre es reparteixen les ajudes com si fos un acte de justícia i no pas de caritat. Tenir de viure de la caritat no ajuda tant a mantenir la dignitat d’una persona atrapada en la crisi, com creure’s que allò que se li dóna perquè pugui sobreviure és una reparació justa a la qual té tot el dret d’acollir-s’hi sense haver de donar les gràcies contínuament. Per aquesta raó seria tan recomanable una renda mínima de cohesió social, a l’abast de tots els ciutadans que puguin justificar que no són pobres d’ofici o que tenen vocació de viure a l’esquena dels altres, sinó persones respectables que no volen perdre la seva dignitat encara que les passin putes per culpa dels cops baixos que dóna la vida. El problema és com s’ho manega la societat benintencionada i solidaria per a no avergonyir-se de passejar de bracet amb un pobre, o de convidar-lo a casa a dinar un dia que no sigui Nadal.   

diumenge, 2 de novembre de 2014

EL FONS DELS RÈPTILS

Què seria d’un ministre de l’Interior que no pogués recórrer als fons de rèptils o d’escorpins en un moment donat, per untar delators, infiltrar-se a casa dels adversaris o intoxicar l’opinió pública sempre que convingui als interessos de l'Estat? Com va reconèixer el mestre Fouché, potser el més poderós dels desestabilitzadors institucionals, com passa amb la caritat, per mantenir l’ordre i el poder qualsevol mètode és bo mentre la mà dreta no sàpiga mai què fa l’esquerra. Els ministres de l’interior malament rai si no en tinguessin molta de “mà esquerra”, en tota l’amplitud de l’expressió. A més a més, com que avui es disposa de tecnologia i eines sofisticades que faciliten la feina, no s’ha de ser tan matusser com en temps reculats que hom s’havia de refiar de vividors, com en Lerroux per citar un exemple proper, per comprar gentussa disposada a fer la feina bruta. En aquella època als mercenaris a sou dels ministeris de l'Interior se’ls coneixia com a “rates de claveguera”, mentre que avui han pujat de categoria i se’ls coneix per “especialistes”. El que no ha canviat és que no figuren en nòmina.  Malgrat això, a jutjar per alguns fracassos escandalosos, quasi m’atreviria a dir que es ficaven menys de peus a la galleda els confidents analfabets i primitius d’aquelles èpoques, que no pas els galifardeus amb estudis i pretensions d’avui. Perquè s’ha de ser molt maldestre per inventar-se guatlles sobre gent respectable, sabent que en quatre minuts es poden desmuntar, fent caure la cara de vergonya al ministre de torn. Bé, per alguns ministres no calia patir perquè de vergonya més aviat en tenien poca i per això estaven on estaven, però no és gaire maco que quan s’ha  bescantat amb sanya algú innocent es faci palès que tot es tractava d’una calumnia barroera. De fet, és tan emprenyador agafar-se els dits sent ministre de l'Interior, que alguns dels que s’hi han trobat empantanegats en merders d’aquesta mena prefereixen recórrer a la pirotècnia d’emergència  per desviar el focus de l’actualitat, que no pas entonar un “mea culpa” honest i fer-se fonedissos.  Tanmateix, els assessors dels ministres d’aquest negociat s’han empescat una teoria per tranquil•litzar les consciències matxucades dels seus amos: no es poden tenir remordiments per errors que no han existit mai. Perquè els fons de rèptils que es reparteixen amb la mà esquerra no figuren als pressupostos, i cap mà dreta en porta la comptabilitat: són més opacs que les famoses targetes dels consellers de Caja Madrid. Per aquesta raó, els innocents bescantats des de les clavegueres dels Estats, inclosos els que s’anomenen democràtics, ja poden reclamar al mestre armer. És ben trist, però només els hi queda la fastigosa esperança que la història, quan ells ja criïn malves, els hi netegi la memòria. Que recorrin a la justícia? Au va!, no em feu riure que avui és el dia dels morts.