Follow by Email

divendres, 23 de novembre de 2012

PRIORITAT JUDICIAL PELS CASOS DE PRESUMPTA CORRUPCIÓ


CARTA AL VENT

            Les barroeres acusacions de corrupció escampades des de les pàgines de “El Mundo” a varis dirigents de CIU, si tinguéssim una justícia dinàmica, independent i eficient no hauria de contribuir a donar carnassa a les tertúlies ni per alimentar el safareig polític. Una democràcia tan tendre i fràgil com la nostra no es pot permetre el luxe de gangrenar-se, perquè des d’una administració de justícia ranca i sotmesa a la influència dels poders fàctics, es maregi la perdiu, evitant arribar al fons de la qüestió el més de pressa possible. L’escàndol i l’alarma que desperta entre la ciutadania el bombardeig sovintejat de presumptes casos de gent instal·lada en l’establishment que s’ha untat els dits, porta a una conclusió precipitada, incerta i injusta: que cap polític és de fiar. Tots en coneixem de polítics que són honestos i que no es deixen estimar per molt que els temptin; per tant, per respecte als que no porten ni una sola llàntia a la camisa no es pot generalitzar, criminalitzant tothom. Però, perquè la desafecció dels ciutadans no es multipliqui i acabi contaminant la pròpia democràcia, cal que les presumpcions de corrupció dels que des de qualsevol nivell treballen al magma de l’administració pública tinguin prioritat absoluta de depuració judicial, i que no es perdi el temps amb bajanades, incloses les comissions d’investigació parlamentàries que, llevat de en comptades excepcions, només serveixen per tapar-se les vergonyes els uns als altres.

Quan veus que polítics i alts càrrecs de les diverses administracions públiques del país, al ser cridats a declarar com a testimonis o com a imputats en les diligències obertes per aclarir alguna martingala, es treuen les puces de sobre acollint-se al seu dret constitucional de no badar boca per a no prendre mal, em pregunto molt seriosament si, en determinats casos, no caldria pas ser tan garantistes i anar més per feina. No us esvereu! No abono pas la desprotecció jurídica de l’època de la llei de l’embut, ni poso en qüestió el principi que ningú és culpable fins que no es demostra, sinó que només pretenc reflexionar serenament si en els casos en que estiguin implicats servidors públics, no s’hauria de considerar la conveniència de fer una excepció. La meva proposta crec que és enraonada: quan es tracti de treure’n l’entrellat d’una sospita, per exemple, de malversació de diner públic o de presumpta corrupció, aprofitant-se del càrrec, ¿no semblaria raonable que cap funcionari o càrrec electe, imputat o vinculat, pugés emparar-se en el dret a no dir res, per posar pals a la roda d’una investigació imparcial?

Miraré d’explicar-me millor, perquè no hi hagi malentesos. Estic disposat a acceptar, per exemple, que uns individus particulars com poden ser en Millet i en Montuy – malgrat la seva condició de xoriços confessos - guanyin temps fent-se el tòtila cada vegada que els criden a declarar; però, per la mateixa regla de tres, no em sembla honest que qualsevol servidor públic, tingui el ranc que tingui i se’l cridi al jutjat en caràcter d’imputat o de simple testimoni, entrebanqui la recerca de la veritat amb el còmode i legal pretext de negar-se a contestar preguntes clau sobre els fets en qüestió, sigui per amiguisme, corporativisme o, senzillament, per a no sortir-ne escaldat si és col·labora massa. Quan es tracta d’aclarir un delicte de corrupció o de malversació de cabdals públics, penso que un servidor públic ha de confessar sense excuses tot allò que sàpiga sobre el cas, i que ho ha de fer per estricta obligació, com aquell qui diu, perquè li va inclòs en la nòmina. ¿Com se li pot consentir a un personatge que treballi o representi l’administració pública que, per camàndula de la presumpció d’innocència, amagui informació que podria ser determinant? Com diria en Pla, això és tant com fotre-se’n del mort i de qui el vetlla.

A part de la lentitud endèmica de la justícia que eternitza les resolucions i allunya la percepció que s’apliquen escarments exemplars, hi ha el problema d’una certa perplexitat davant l’arxiu per manca de proves o per simple prescripció dels fets, de procediments encetats, sovint, amb tota la parafernàlia mediàtica. Per mostra, els casos Pretoria, Gurtel i les seves derivades, o el més recent de l’ex-conseller de l’interior, Ausàs. No cal fer-ne la llista d’espectaculars inicis d’investigacions de ringo-rango que s’han desinflat al cap de quatre dies. Avui mateix hem sabut que hi ha discrepàncies entre la fiscalia, per la rapidesa com el fiscal de l’Audiència de Catalunya vol analitzar les “informacions” publicades a “El Mundo” per si es tracta de simples calúmnies: sembla que el fiscal general ja li ha tocat el crostó. Tants despropòsits, quan per culpa de la crisi i les retallades la gent està que trina, haurien de fer adonar que és francament suïcida no prendre mesures expeditives per a no deixar que es podreixin assumptes que es basen en un joc més brut més vell que l’anar a peu: esquitxa, que alguna taca queda.

Malgrat el fiscal en cap discrepi d’obrir diligències immediates, si és cert que no hi ha proves i plana la sospita de calumnia malintencionada – es diu que l’esborrany en qüestió abans de publicar-lo “El Mundo” va ser ofert a dues redaccions que se’l varen treure del damunt perquè a Madrid encara deu quedar algú amb dos dits de seny – el diari irresponsable que se n’ha fet ressò ha de purgar la relliscada sense contemplacions. I si el ministre de l’Interior no es planteja dimitir en vint-i-quatre hores o fer rodar caps dels que han participat en una conxorxa per interferir un procés electoral - que és l’essència de la democràcia - un cap de govern responsable i no sectari hauria de posar ordre en aquesta olla de grills.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada