QUIN COMENÇAMENT DE CURS QUE ENS ESPERA!

 

Em tingut quatre mesos per planificar la represa del curs escolar, amb garanties per a tothom que jugui un paper, en aquest col·lectiu heterogeni que s’anomena comunitat educativa; però, dona la sensació que el més calent encara està a l’aigüera, des d’aquell dia que el president i el conseller es van contradir parlant de la contractació de mestres, que per cert ni el que va prometre un ni l’altre s’ha complert encara. Inclús pitjor: que tants caps tants barrets. Parlo en general, perquè es veu que de “savis” n’hi ha a tot arreu; però, em temo que no només per afany de protagonisme sinó per quelcom més lamentable i preocupant a aquesta alçada de la rentrèe: que ningú té clara quina ha de ser la millor estratègia a seguir, per la senzilla raó que aquesta pandèmia que patim no porta manual d’instruccions i, per tant, com que no se sap quin pito tocar, s’ha d’improvisar contínuament. Ara bé, quan les diferencies de criteri entre els “provadors” són tan oposades com passa a Catalunya, se’m disparen totes les alarmes. En efecte, discrepar sobre una qüestió tan important i bàsica com el ràtio d’alumnes per aula, em sembla inquietant, en capella de posar-se mans a l’obra. I aquesta és, precisament, la desavinença entre els responsables d’Educació i els de Salut. No és un conflicte qualsevol, com es fàcil de comprendre; però, encara resulta més preocupant que en quatre mesos de marejar la perdiu, una qüestió tan fonamental no s’hagi aclarit i estigui mig penjada.

I la diferència no per poc marge: Educació estableix un ràtio entre 25 i 30 alumnes l’ocupació ideal per aula, mentre que Salut posa el crit al cel i aconsella grups el mínim de nombrosos possibles, deixant entreveure que si no s'arribés als 15 estaria prou bé. Com que aquestes discrepàncies les ha airejades algú, suposo que no accidentalment com passa sempre en aquestes intromissions “d’ànimes caritatives”, de seguida s’han escampat amb certa morbositat en insinuar un “petit escàndol”, tenint en compte que les conselleries malavingudes comparteixen el mateix llit polític. Per tant, de seguida els apagafocs del partit s’han posat en dansa per “cuinar” alguna recepta de compromís, i d’aquesta manera evitar la trencadissa de cap plat i salvar intacta la vaixella de la família. Segons s’ha dit, doncs, no s’allargarà pas més enllà de dijous vinent la notícia d’una entesa de conveniència que rebaixi la tibantor; el que no puc assegurar és que aquesta fórmula de compromís complagui tota la bigarrada comunitat educativa, una vegada s’ha aixecat una llebre tan sensible com la de la composició de les aules, per escapolir-se del contagi viral. Perquè sigui quin sigui el que finalment s’acordi, la mosca del recel costarà de baixar de sobre el nas d’uns escamats docents i pares de les criatures.

            Quatre mesos era temps de sobre per “inventar-se” les infraestructures necessàries per “esponjar” les aules i per assajar a fons la “nova normalitat” a les escoles, i que els docents quasi es portessin apresa de memòria tant la logística com els protocols, deixant a mercè de la improvisació els mínims serrells. Però pel que sembla, no s’ha espremut aquests temps per fer gaire cosa més que dibuixar castells a l’aire, en part perquè no s’esperava el fracàs de la desescalada tan aviat, i a poc menys de tres setmanes d’obrir els col·legis s’està congriant una perillosa basarda que, amb mainada pel mig, pot acabar enmig en una crisi d’histèria col·lectiva en quan els pares perdin la paciència. Políticament s’ha apostat fort per l’ensenyament presencial, no només a Catalunya, tot s’ha de dir; però gairebé totes les administracions estan a mig camí d’aportar els recursos humans i logístics per aconseguir-ho passablement bé. Tampoc s’ha avançat massa per preveure formules alternatives com que l’ensenyament telemàtic arribi a totes les llars: si s’hi hagués de recórrer durant tot el curs lectiu, l’escletxa social entre l’alumnat retrataria una societat amb massa diferències econòmiques, estructurals i culturals per bastir amb èxit uns plans d’educació a distància tan sofisticats com exigents en quant a la participació activa de pares i fills.

             A la meva manera de veure, una vegada més farem salat prenent decisions, i per aquesta raó engegarem el curs escolar amb molts de melics per lligar. I no s’hauran pres les decisions que tocava quan tocava, perquè s’haurà pretès, caient de potes a la mateixa galleda de sempre, començar la casa per la teulada; en aquest cas, deixant per darrera hora la primera decisió que es tenia de prendre fa setmanes: quants alumnes per aula! A partir d’aquí, s’havia de fer mans i mànigues per encaixar totes les altres peces del complicat puzle, i si calia posar-hi imaginació no es pot negar que els catalans en tenim de sobres perquè tot rutlli d’acord amb el que estigui previst. El que passa és que ha fallat estrepitosament la previsió, i com aquell qui diu a quatre dies encara està penjada la qüestió de les aules. Al punt on ens trobem, tots el acords a que es pugui arribar dijous en aquesta matèria seran qüestionats. Malament, si es decideix tirar endavant el criteri del conseller Bargalló, ja que després de les reticències exposades per la conselleria de Salut, pares i docents arrufaran el nas. Malament, si prospera el criteri de Salut de que quan menys alumnes per aula millor, puix amb els pixats al ventre s’haurà de córrer per trobar espais alternatius. I molt malament, si per no allargar el debat i que ningú prengui mal políticament parlant, es decideix que cada escola s’apanyi segons cregui oportú d’acord amb les seves possibilitats. Francament, mala peça al teler per una represa escolar plàcida. ¿Què hagués costat planificar l’engegada de curs, d’acord amb un projecte tancat a base de pragmatisme, enviant els dogmatismes i els “egos” a pastar fang? Per molt que costés d’actuar així, sempre resultaria més barat que empantanegar-nos en el caos que es veu a venir aquest començament de curs.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

NO CAL AMOÏNAR-SE MÉS DEL COMPTE PEL QUÈ PASSARÀ O DEIXARÀ DE PASSAR

             Després d’estar-hi rumiant una mica, no sabria pas dir-vos si patir per tot s’ha de considerar un privilegi, una malaltia, una mania o un vici. Jo més aviat em decantaria per no trobar gaire sa, equilibrat ni enraonat estar sempre amb els nervis de punxa pensant més del compte, fent-se cabdells amb el que podria o no podria passar; no obstant, reconec que jo mateix no puc evitar sempre sofrir quan algú que m’estimo està malalt o quan quelcom tarda més a resoldre’s del que seria normal, per exemple. Segons diagnostiquen els que diuen que hi entenen d’aquestes coses, patir per tot és senyal de “pensar massa” i de no tenir prou domesticats o disciplinats els mals pensaments, en resum, de no haver aprés a estacar curt el pessimisme perquè no es desboqui i ens faci creure en la fatalitat i en la predestinació: el que hagi de passar passarà, t’hi posis com t’hi posis, perquè si està escrit ja no es pot canviar. Parlem-ne!

Patir no és una qüestió d’imaginació, ni “pensar més del compte” agita necessàriament els mals pressentiments, ja que el patiment és, en definitiva, un desordre emocional que pot arribar a causar gran malestar. Tenir imaginació esbojarrada i passada de rosca pot ser, fins i tot, positiu i gratificant, si enlloc de fer doldre fa levitar d’eufòria; però, el que resulta més fotut es tenir tirada a deixar-se influenciar pels pressentiments catastròfics o apocalíptics, perquè de seguida que alguna d’aquestes serps destructives s’emperpalen al coll d’algú en forma d’angoixa, d’inquietud o de desesperació, poden fer estralls de la moral i deixar fora de joc el sentit comú. Per exemple: una simple manca de puntualitat en una cita, un resultat clínic que s’enredereix anormalment o tenir de romandre pendent d’una noticia que s’espera amb candeletes, es poden convertir en una tragèdia. Per aquesta raó, els que diuen que hi entenen d’aquesta mena de desequilibris emocionals, recomanen esbandir el “terrat” de boires, abans no atiïn pensaments recargolats i converteixin una vida equilibrada en un inacabable malson.

             La reflexió d’avui és més oportuna i seriosa del que pot semblar a simple vista, ja que sovint la distancia entre una cabòria que hom no s’acaba de treure del cap i un quadre de depressió de cavall, pot ésser insignificant. En conseqüència, aquell que digui que no cal amoïnar-s’hi val més que s’ho faci mirar, perquè si no es “controla” des de bon principi el patiment compulsiu pel què pot passar, i cada vegada més el color negre substitueix el rosa, no reaccionar és com si hom es fes trampa al solitari, ja que aquest tarannà “patidor”, repeteixo, pot esdevenir quelcom més seriós que una simple mania i ésser el símptoma d’una patologia malaltissa difícil de treure’s de sobre, puix una cosa es preocupar-se pel desenllaç d’una determinada situació puntual, i una altra de ben diferent pressuposar que l’afer acabarà com el rosari de l’aurora.

               Ara bé, mai es trobarà el desllorigador de tot plegat si els entesos, més ben dit: "els que diuen entendre-hi", es limiten a diagnosticar quelcom tan enrevessat, sense posar a disposició del patidor compulsiu un manual d’instruccions per curar-se. Esclar, sense haver de recórrer als tranquil·litzants. A la meva manera de veure, doncs, encara que la medicació no dubto que en un moment donat pugui parar el cop, en la majoria de pressentiments en fase més o menys delirant, el millor remei, que a més no més no provoca cap addicció, és la força de voluntat de carregar-se de paciència, tocant de peus a terra. I tenir el caparró ocupat amb quantes més obligacions millor, que distreguin i desemboirin el terrat, perquè si viure ja es prou complicat, que a sobre hàgim de patir a cada moment per si de cas, no surt a compte. Ara mateix, ja s’estan bastint, per vés a saber quin bruixot, un munt de notícies falses i malicioses sobre les vacunes i tractaments contra el covid-19, en una campanya que al meu parer no busca asserenar els ànims i esperonar la gent, sinó que intenta descaradament fer-la més influenciable, dependent i obedient als pastors del ramat carregat de por i d'incerteses en que, amb la col·laboració d'un virus misteriós, sembla que vulguin reduir-nos.

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

CREU I CALLA SI VOLS TENIR MEDALLA

             Ser honest no consisteix només en saber què està bé i què està malament, sinó en posar els cinc sentits per “actuar sempre bé”. El que passa és que quan hom té responsabilitats públiques està, en teoria, obligat a fer allò que més convé a tothom, en comptes de mirar només pel que beneficia uns quants. I, francament, per actuar així no n’hi ha prou distingint entre el bé i el mal, a més a més cal valentia i un bon raig d’honestedat. Quan queda clar què és el millor perquè tothom se n’aprofiti, però no és té el coratge d’actuar en conseqüència, hom es condemna per sempre més a viure arrossegant l’ànima morta en un cos que caminarà mentre l’aguantin les cames. Per desgràcia, i tanmateix no només a Espanya sinó a gairebé arreu del món, hi ha avui dia massa gent amb responsabilitats públiques, que viu “de” i “per” la política, sent cadàvers que caminen sense ànima.

           La democràcia, tal com els occidentals la tenim entesa, es basa en que els ciutadans cada cert temps deleguen la sobirania popular en persones que s’ofereixen voluntàries per exercir d’intermediàries entre el poble i el poder; no obstant aquesta aparent “normalitat”, pot escamar els observadors més meticulosos que aquests suposats altruistes voluntaris es barallin, quasi a bufetades, per una representació que, en principi, semblaria un honor més que un modus vivendi. En qualsevol cas, un cop elegits els representant per sufragi universal, el següent pas seria posar-se d’acord entre ells per governar, d’acord amb les preferències manifestades majoritàriament pels ciutadans a les urnes; ciutadans que a partir d’aquest moment no haurien d’intervenir en la cuina de la governança, llevat que entenguin que es traieixen els compromisos electorals, en quina circumstància els ciutadans que es considerin enganyats podran legítimament sortir al carrer a escridassar els seus representants deshonestos, perquè s’ho pensin millor i rectifiquin el rumb. Són les regles de joc de la democràcia i, suposo, que tots estareu d’acord amb la meva exposició. Aleshores, jo em pregunto: ¿per què aquests principis elementals de convivència democràtica, a la pràctica, són paper mullat?

               Molts d’aquests representants del poble, als quatre dies de tenir la paella pel mànec, solen oblidar-se del que van prometre i es dediquen en cos i ànima a fer allò que més convé als seus interessos, no sempre ideològics sinó moltes vegades molt més materialistes, sense fer-ne massa cas de les queixes i mirant-se amb cert fàstic les protestes. ¿No us passa pel cap la imatge d’aquell governant que, amb tota la pocavergonya del món, planta cara als cridaners assegurant que ja poden picar de peus a terra tant com vulguin, que ell no donarà pas un pas enrere? ¿Què li costaria respondre que “en pren nota i estudiarà les queixes? Però, ca! Encara se’n vanten de no arronsar-se i si algú de la seva pròpia parròquia els fa veure que potser caldria una mica de mà esquerra, els deixen amb la paraula a la boca d'un estirabot: “tu calla, si vols tenir medalla!” De manera que malgrat amb aquesta trepa no anirem gaire lluny, animem-nos pensant que mai millorar és impossible, encara que sembli que el pitjor sigui el més probable. I si per cas, encenem un ciri a santa Rita!

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

PER LA MARE DE DÉU D'AGOST, A LES SET JA ES FA FOSC

 

            Reforca de pallanga, quin dia! Ni hauria per fotre el barret al foc, si no fos que el sol ha sortit rabiüt i eixerit i que no ens convé rabejar-nos en el desastre anímic que suposa pressentir l’arribada de la tardor i, sobretot, pair les vuit xurriacades a les costelles del Barça. Que consti que aquesta reflexió no tocava, perquè havia decidit fer campana de cap de setmana, però m’ha semblat que no podia escaquejar-me de dir-hi la meva enmig d’aquest desastre, per aixecar una mica els ànims. És cert que a l’agost a les set ja es fa fosc, però això forma part del cicle de la naturalesa: el dia creix o s’escurça seguint amb una precisió fatídica i absoluta el protocol climàtic establert des que el món és món, ara que això dels protocols està de moda i representa que és tan modern i científic.

Quan més radiant i prometedor esclata l’estiu, just la nit de sant Joan s’inicia el canvi d’equinocci i les hores d’insolació l’endemà mateix ja comencen a anar de baixa. En canvi, per Nadal, quan els dies solen ser més rúfols i tristos, l’equinocci d’hivern ens anuncia que el cicle torna a començar i els dies s’allargaran inevitablement, fent els passos de puça o de pardal que siguin necessaris. Per tant deixem-nos estar de punyetes i de migranyes, que encara que avui a les set sigui fosc tècnicament parlant, en realitat com que ens hem fet trampa al solitari avançant les brusques del rellotge, per allò d’estalviar energia, resulta que a les set tot just són les nou.

             Tampoc el cabàs de gols que li va endinyar anit el Bayern al Barça ens hauria d’emmurriar o desesperar, perquè si ho rumieu una mica veureu que no ens hauria de venir de nou, veient com d’aquell equip de galls de panses, que enlluernava mig món remenant la pilota, ja no en queda gaire res més que els records i les batalletes a la vora del foc, d’ençà que els cracs de la plantilla són una dotzena d’anys més grans i ja no queda il·lusió per triomfar a les seves botes. Avui, la majoria d’aquells mítics jugadors que es menjaven el món han esdevingut llegenda, assolint l’estatus de “vaques sagrades”; però com que de tant en tant encara feien caure la baba a la culerada, els nostàlgics i despreocupats dirigents no tingueren cap pressa per renovar estocs quan tocava, i d’aquesta manera el millor equip del món han passat en una nit desgraciada, en pràcticament dues hores de desencerts, a encapçalar el rànquing de derrotes futboleres més vergonyoses de la història.

              Ha estat la gota que faltava perquè tot i portar mascareta, les cares llargues es noten arreu, després de coincidir d’una tacada tantes calamitats en un sol dia: està prohibit fumar al carrer; s’han de tancar discoteques a pany i forrellat; a un més vista d’obrir les escoles, ningú les té totes i a la Vila de Gràcia, han inaugurat una festa major descafeïnada recomanant als forasters que no si acostin per mantenir les distàncies... I, per postres, dels vuit gols que s’han empassat els culers amb un embut, dos i mig varen ser regal enverinat d’en Coutinho, un jugador que va costar un ronyó, però com que no va caure bé a les vaques sagrades del vestidor, va acabar cedit als alemanys per una part de la fitxa.  En fi, no us desanimeu i no us descuideu de felicitar totes les Maries que coneixeu, perquè si a sobre alguna Maria es queda sense felicitació, llavors si que ja podem tirar el barret al foc. Per si de cas, totes les Maries seguidores del blog, passeu un bon sant!          

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

PICABARALLES ESTÈRILS, INOPORTUNES I PER GANES D'EMBOLICAR LA TROCA

 

            Com si al país no tinguéssim altres qüestions per debatre al Parlament – si el president Torras m’ho demana, li puc deixar un repertori de temes molt més interessants i urgents per a la ciutadania que no pas la reprovació del monarca -, resulta que ses senyories es passem tot un dia remenant la merda dels altres, que per cert no els pertoca netejar, mentre tenen pilots de roba bruta per endreçar al magatzem de casa. Però com que des de fa mesos, i sobretot des que el president vicari va declarar morta la legislatura, avui les prioritats no passen per treure les castanyes del foc als ciutadans, al marge de la pandèmia, sinó per blindar les perspectives electorals de cara a la propera convocatòria  – per cert, la data de les eleccions aviat serà un misteri tan esperpèntic com on para el rei emèrit -, amb la finalitat inequívoca d’arrabassar el poder, malgrat sigui a costa d’una victòria tan pírrica com la obtinguda en els darrers acaraments a les urnes. Però tant li fa, el cas és que de resquitllada es va aconseguir la reprovació del monarca i fer-se el pinxo amb un reguitzell d’anatemes contra la monarquia, provocant les inevitables advertències en un estat de Dret, del Tribunal Constitucional, que estaven jugant amb foc i que si es tirava endavant l’ordre del dia el Parlament s’estaria extralimitant en llurs competències.

            Les instruccions procedents de Waterloo eren clares: s’havia d’anar per totes i muntar els sidrals que convingués per tal de marcar paquet. Vet-aquí, però, que mentre el líder d’ERC els hi cantava clares al rei emèrit i al gobierno per permetre el seu esvaniment exprés, presentant una querella criminal; el procurador dels interessos puigdemontistes, el president Torra, va optar una vegada més per embolicar la troca demanant al president del Parlament que li presentés en safata el cap del secretari general de la Cambra, Xavier Muro, per negar-se a manar la publicació íntegra al butlletí oficial de les resolucions aprovades divendres passat al ple extraordinari sobre la monarquia. Al president del Parlament, el republicà Torrent, l’ocurrència del president Torra li va fer el mateix efecte que una guitza al cul, però va decidir tenir la boca tancada i fins el moment d’escriure aquest blog no ha dit oficialment ni fava. Al meu parer, el president Torra no l’ha encertada i a més a més s’ha engegat un tret al peu, perquè els lletrats en pes del Parlament l’han desobeït i a sobre l’han acusat de pressionar-los. El mateix retret que li han fet arribar els delegats del cos de funcionaris de la Cambra. Una bona cleca, si se’m permet l’expressió, per a una persona que s’ha tornat malcarada d’un temps ençà, qui sap si des que està convençuda que la raó només la tenen els seus oracles i que no cal parlar-ne més, puix dona la impressió que en matèria de democràcia i diàleg en té l’exclusiva.

            Però resulta que no! Resulta que al senyor President se li ha vist la cua de palla, en aparèixer a tots els informatius la foto del secretari general de la Cambra, quina defenestració exigeix amb cara de set jutges – per cert, en Xavier Muro, és un jurista dels de prestigi, reconegut i respectat -, passejant de bracet amb el lletrat major del Parlament, com a mostra de solidaritat explícita i del suport de la resta de lletrats. Però, qui és el lletrat major? Doncs ni més ni menys que l’antic secretari general d’ERC, en Joan Ridao, també portaveu durant mesos dels republicans al Congreso de los Diputados, quines patriòtiques i assenyades intervencions encara avui són recordades; és a dir: que malgrat en Ridao repetides vegades hagi mostrat tebiesa respecte del projecte polític “made in Puigdemont”, és un tipus polític de sòlida consistència democràtica, amb qui no es pot jugar al pim-pam-pum. És obvi, doncs, que tal com estan repartides les cartes d’aquesta partida el president Torra té una mala basa a les mans, perquè se li ha girat en contra el corporativisme funcionarial del Parlament i el pols amb el senyor Ridao és una pedra a la sabata que ha de ser molt irritant. Fa de mal dir com acabarà aquesta nova enganxada, però per bé que acabi deixarà seqüeles d’aquelles que algun dia passen factura. I el que m’emprenya més de tot plegat, és que una altra vegada ens podríem haver estalviat aquests putxinel·lis si els pinxos que es volen fer els amos del galliner s’ho pensessin un parell d’hores abans d’obrir la boca i fotre’s de peus a la galleda. Aquests espectacles no ens els podem permetre i si es veritat que els ciutadans en prenen nota, malgrat el que diguin les enquestes precuinades sobre les intencions de vot, a l’hora de la veritat hi pot haver moltes sorpreses. Jo, almenys, així ho espero perquè amb els manobres que tenim, poca paret pujarem recta i la coberta de l’edifici pot anar per llarg.     

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

TRAIEU-VOS EL BARRET AMB ELS QUE S'HO PASSEN MAGRE, PERÒ NO VOLEN ENSORRAR-SE!

            Segur que sense haver de pensar massa us venen a la memòria persones que, tot i passar-les magre, no han perdut el coratge, ni el somriure se’ls hi ha desdibuixat dels llavis, ni el caràcter se’ls ha avinagrat passant-se el dia consumits per l’enveja a aquells qui totes ponen. Aquestes persones es comporten d’aquesta llei de manera, no pas perquè siguin fleumes, bledes solejades, de tendència submisa o de bon conformar. Tampoc són persones extraordinàries a mig camí de la heroïcitat, sinó simplement persones ben normals que han procurat adaptar-se a les circumstàncies, siguin verdes o  madures, fent les tombarelles que calgui, i quan sigui necessari representant tots els papers de l’auca, per esquivar les envestides banyabaixes de la vida.

            Però, sobretot, aquestes persones no volen perdre el temps entretenint-se en buscar tres peus a cada gat que els hi passi a la vora, conformant-se amb el que tenen per considerar-se ben servides i “sentir-se” felices. I és que, a la meva manera de veure, el secret per “sentir-se” feliç rau, precisament, no en la resignació a cegues, sinó en saber apreciar i valorar cadascun dels petits bons moments de cada dia. Si voleu, per exemple, el sol fet de llevar-se contents d’haver passat una bona nit, de poder-se cordar els botons de la camisa tot sols, de posar-se la cullera a la boca un mateix o d’anar al lavabo sense ajuda de ningú, que hi ha molta gent que no ho pot pas fer. Tant de bo tots aprenguéssim a agrair detalls tan modestos com aquests, als quals només se’ls hi dona la importància que tenen, quan es troben a faltar.

             Ara bé, si hi ha tantes persones coratjoses que no fan el ploramiques ni s’arruguen davant les putades de la vida, sinó que s’esforcen per tirar endavant sense creure en la fatalitat sinó en l’esforç de cadascú, ¿quina excusa tenen les persones que no estan mai contentes ni amb elles mateixes, i es consideren rematadament infelices malgrat no els hi falta de res i tenen la ronyonada ben coberta? Vet-aquí que, encara que no us ho pugueu creure, hi ha gent que s’afarta de picotejar delicadeses a cada àpat i, no obstant la seva xamba que sovint no es mereixem, viu tot el sant dia amargada i, en canvi, n’hi ha que havent-se de conformar amb els rossegons i les engrunes de les  taules dels que van forts d’armilla, tenint més raons que un sant per renegar de la seva mala sort, ens deixen parats assegurant que són la mar de felices mentre no els falti el principal: la salut i els mitjans per guanyar-se la vida, encara que sigui modestament i sense estirar més el braç que la màniga.

                Per sort, d’aquestes persones ni ha més de les que ens pensem. De veritat no en coneixeu cap, que vivint amb el que tenen asseguren anar ben servides i no envegen res? Em sembla que cal que us hi fixeu una mica perquè, aquestes persones no volen destacar i prefereixen passar desapercebudes – “que no ens vegin! -, qui sap si perquè tenen por que si se’n vanten massa de la seva sort, de la seva bona salut comparada amb d’altres, els hi prenguin la felicitat de que gaudeixen. Però, si us hi ensopegueu, valdrà la pena que aprofiteu per demana’ls-hi què entenen per “sentir-se” felices (matiso el “sentir-se’n” perquè no és el mateix que “ser-ne”). Estic segur que la seva resposta us deixarà bocabadats i, qui sap, si potser també una mica avergonyits per no parar de queixar-vos i de pensar que tots els coloms del poble venen a cagar a la vostra finestra

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM. 

¡A POR EL BOTELLÓN MATAVIRUS! - NO ÉS NEGLIGÈNCIA NI RELAXACIÓ, SINÓ MALÍCIA

Des del balcó estant, a quarts de deu del vespre de dilluns vaig veure estupefacte com un grup d’adolescents, més nois que noies, els morros provocativament verges de morrions, alguns duent penjades a l’esquena sospitoses motxilles, reclam d’un refresc que el cap de setmana repartia a la seva parròquia un dels bars del centre de la ciutat, vociferaven com si anessin a una manifestació reivindicativa, el crit de l’encapçalament de la reflexió. (La literal reproducció lingüística no pressuposa la procedència dels cridaners, ja que un cop corejat el clam, alguns parlaven entre ells en català) No sé en quin indret de la ciutat van acabar fent parada i botellón, si es que no se’n desdigueren o els en feren desdir, pel camí; però, era evident que quan passaren sota de casa, la que portaven de cap estaven decidits a dur-la a terme, mentre tuitaven i retuitaven a través dels mòbils que aquells esverats tenien entremans, missatges o instruccions que esfilagarsaven a tort i a dret.

            No els hi distingia les fesomies, des de la meva discreta atalaia darrera els barrots del balcó, però estic segur que en més de quatre el posat era el d’anar a fer quelcom transcendental, i la majoria n’estic convençut que eren conscients de que aquella nit esperaven a punt de protagonitzar el seu primer acte transgressor. Del que ja no n’estic tant segur és de si els hagués agradat que els seus pares o avis els veiessin fent el dròpol passant-se la botella per beure a morro i donant-se abraçades prohibides. Encara que, potser, tant els hi feia, francament, que els veiessin perquè, en el fons, aquella colla de desguitarrats no s’amagaven d’exhibir la seva provocació descarada a les crides del govern al compliment dels protocols higiènics per evitar la contaminació comunitària de la pandèmia. Allò que convocaven a fer no es tractava d’una relaxa-ció de les normes, ni tampoc d’una simple negligència: en aquella colla es respirava malícia.

                 No sé com ni on va acabar la gresca, perquè no n’he llegit res als diaris i tampoc als racons de la xarxa que un carca com jo tinc accés. Però segur que més d’un veí d’algun indret de la ciutat, no va clapar tranquil la matinada de dimarts. El que passa és que alguns d’aquests petits “motins”, sense altre justificació que la d’anar contra corrent, es volen justificar al·ludint a una particular versió de la llibertat d’expressió barrejada amb dosis d’anarquisme romàntic i barat, per uns indocumentats que no en tenen ni punyetera idea de què representà aquesta ideologia en la història del món, però que converteixen els seus gestos subversius en el pa de cada dia en barris de l'àrea metropolitana i també en els d’algunes poblacions demogràficament saturades. D’espectacles tan poc cívicament edificants com el que us anava narrant, la televisió ens en bolca al menjador de casa un sac cada dia, fins atipar-nos-en de veure les bestieses com una part de la societat que compartim, és capaç de fer. Com podem encaixar que hi hagi persones joves que es reuneixen per encomanar-se mútuament el coronavirus? Si a la malícia dels diguem-ne inconformistes, hi sumem la relaxació de gent més granada, i que em teoria haurien de tenir més seny, en el manteniment de normes tan bàsiques com mantenir la distància social, anem ben arreglats.

                Per aquesta raó, qui sap si no és el moment de preguntar-nos si aquesta mala baba cívica dels cridaners, aquesta atracció per l’anarquia i la pràctica de la desobediència sistemàtica a tot allò que fa flaire d’autoritarisme, no serà conseqüència d’una mena de cultura alternativa, intoxicada pels continus elogis al valor de la iconoclàstia i de la “plantada” activa a qui mana. És a dir: a practicar l’escarni sistemàtic i sovint inclement i cruel del mateix “principi d’autoritat”. És cert que la nostra societat no té líders carismàtics que s’hagin guanyat la confiança dels ciutadans i es facin creure només aixecant un dit, sinó més aviat al contrari; però, a la meva manera de veure, si volem realment superar la decadència cívica de la societat en que estem organitzats, s’haurà de començar per fer pedagogia des de l’escola i des de la llar, perquè s'entengui que portar sempre la contraria, sospitar per definició de la raó del que mana i posar en quarantena totes les lleis hagudes i per haver, encara que hagin estat aprovades amb totes les garanties democràtiques, simplement perquè “no m’agraden” o perquè “obliguen” a respectar drets i deures, no porta enlloc més que a un atzucac social catastròfic. Si no se’ls hi paren els peus i se’ls educa d’una altra manera, aquesta de moment minoritària colla de “cridaners” acabarà fent més mal que una pedregada

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

NO N'HI HA PROU AMB VOLER ACOLLIR, S'HA DE PLANIFICAR MOLT BÉ COM ES FA

 

     No hi ha cap altra característica d’un poble, de la que se’n puguin sentir més orgullosos els seus habitants, que vantar-se de ser un “municipi d’acollida”. Ostres tu! Que guapes aquelles pancartes que ho proclamen als quatre vents, des d’algun balcó de la casa de la vila: “Volem acollir!”. A vegades, suposo que sense proposar-s’ho, aquesta exclamació pot sonar a acudit com, per exemple, en aquella ciutat que la pancarta d’exaltació de l’acolliment presideix la façana d’un cèntric edifici, al bell mig del rovell de l’ou, del qual només en queda intacta la pròpia façana, ja que tant el sostre com les parets estan enderrocades. He escrit acudit i potser fora més adequat assenyalar la mala ganya que fa aquesta casualitat premonitòria i simbòlica de la utopia que representa voler acollir sense planificar-ho, considerant que la majoria d’entusiastes projectes d’acollida es desinflen a la pràctica, degut a no haver-se previst ni suficient infraestructura pressupostaria ni cap logística concreta, per aixoplugar els immigrants o refugiats que arribessin. La major part de les vegades que l’acolliment va de mal borràs és perquè no s’ha previst posar a disposició dels nouvinguts uns instruments tan bàsics per quedar-se com una vivenda digna, un lloc de treball per guanyar-se la vida sense pidolar ni dependre de la caritat i unes regles de joc jurídiques que donin empara legal al grapat de bones intencions dels acollidors.

Una política d’acolliment que toqui de peus a terra, s’ha de basar, al meu parer, en tres principis fonamentals: en primer lloc, que la societat civil acollidora hagi preparat els recursos per donar suport als nouvinguts amb una casa decent on viure i una feina suficientment ben pagada per no haver-se de prostituir pidolant; en segon lloc, que la població acollida tingui voluntat d’integrar-se plenament en la societat acollidora, i que malgrat conservi la me-mòria de les seves arrels culturals, es comprometi a respectar les costums i deures cívics de la terra d’acollida, per tal de no tancar-se en un gueto marginal que faci difícil la convivència; i, en tercer lloc, dotar el corpus legal de lleis ben clares i explícites per evitar que els nouvinguts s’aprofitin de la bona fe dels acollidors per delinquir, de manera que tothom tingui clar que després d’una primera advertència, si no s’aprofita una segona oportunitat per penedir-se’n de fer el burro, l’expulsió del país sigui immediata perquè amb les pomes podrides de la collita casolana ja n’hi ha de prou i de sobres, per afegir-hi encara les forasteres.

              El fracàs de l’acolliment, rau en com n’és de difícil exigir l’aplicació de la segona i tercera part del diguem-ne contracte d’acollida que proposo, quan l’administració és incapaç de complir la primera: un sostre i una feina per guanyar-se la vida amb dignitat. (Exemples d’aquests fracassos en són, entre d’altres, les polítiques de tutela dels menors i la més que lenta tramitació dels permisos de treball i residència que condemna aquestes persones, en el millor dels casos, a la misèria de l’economia submergida). Si s’hagués planificat l’acollida d’immigrants i refugiats fent servir el cap i no el cor - no només des dels governs sinó també des dels sectors somiatruites i bonistes de la societat civil -, avui no tindríem un país potes enlaire en matèria d’assistència social, ni esmaperdut davant la creixent inseguretat urbana i la delinqüència més o menys organitzada, però sempre reincident i poques vegades escarmentada. I de cap manera insinuo ni defenso reprimir les polítiques d’immigració, mirant cap a una altra banda per no adonar-se dels fluxos de gent que no hi té cap culpa, però que ha de fugir dels seus països per salvar la pell i buscar-se la vida on hom pensa que lliguen els gossos amb llonganisses; al contrari, precisament perquè s’ha de ser conscient de la realitat cal una política coherent i sostenible d’immigració, no declaracions de principis.

              A la meva manera de veure, doncs, s’hauria de tenir clar que la logística i la infraestructura necessària per entomar amb èxit l’acolliment d’immigrants i refugiats no consisteix en habilitar espais per “aparcar-los” temporalment, quan s’ha fracassat en la necessitat de proporcionar-los un sostre i una feina. I d’aquesta manca de previsió, per no tocar de peus a terra, n’és culpable la miopia d’uns polítics oportunistes i populistes; però, també i tant, la cultura bonista que s’ha posat de moda entre una part de la societat que creu de veritat que on mengen dos en poden menjar quatre. Aquesta frase tan bonica, però, és una fal·làcia i si no s’hi posa mida a temps, aquesta mida acaba imposant-se per la força. És veritat que mentre uns passen gana no es pot consentir que uns altres llencin el menjar; però dit així, a tall d’arrancar naps, també és pura demagògia. Perquè el que s’hauria d’evitar és que ningú en passés de gana als seus països d’origen, ni hagués de fugir cames ajudeu-me per sobreviure; i que els que massacren la humanitat atiant guerres i conflictes ètnics per interessos oligàrquics i geo-polítics, haurien de ser castigats severament per la comunitat internacional. Però, certament, la solució per un acolliment sostenible no passa per engegar bancs d’aliments a tremuja, ni per inventar-se xarxes de solidaritat per parar el cop, perquè tot plegat serà un maquillatge estèril que no taparà l’immens error de no haver enfocat el problema de la immigració amb coratge, pragmatisme, sentit comú i respecte per als drets humans, tant dels acollits com dels acollidors.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

APROFITARAN LA PANDÈMIA PER COLAR-NOS UNA REFORMA SANITÀRIA PER L'ESCAIRE?

 

            El que fora director de protecció civil en època del tripartit, en Josep Ramon Mora, va publicar dissabte passat a “Regiò-7” un article d’opinió que li compro, pràcticament en la seva totalitat; entre d’altres raons perquè em dona la raó en una qüestió delicada com és la pèrdua de qualitat de l’assistència primària, deixada de la mà de Déu per l’administració autonòmica, qüestió de la qual des d’aquest blog me n’he ocupat vàries vegades, certament amoïnat. En Mora feia referència en el seu escrit a un comunicat fet públic pel departament de Salut de la Generalitat, a finals de juliol, en que s’afirmava que després del parèntesi de la pandèmia, cada CAP recuperaria els equips d’atenció primària de referència, però deixava anar la següent observació crítica:

            “... a partir d’ara, doncs, ja no es pot anar al metge perquè ens visiti presencialment quan, com  a pacients, en sentim la necessitat; sinó que haurà de decidir-ho un professional (metge, infermera o auxiliar), prèvia trucada telefònica. Seran aquests professionals, i no els pacients com fins ara, els que decidiran si ens convé ser atesos i quin és la modalitat d’atenció que necessitem (presencial, telefònica, videoconferència, etc.) .... Aquest nou sistema d’atenció primària de salut, que havia estat instaurat temporalment amb motiu de la pandèmia, ja ha quedat confirmat com a modalitat definitiva, fent realitat una nova limitació o retallada a l’exercici del dret universal a la salut”.

             L’articulista es refereix amb ironia a una anomenada “doctrina del xoc”, que segons ell consisteix en aprofitar l’estaborniment d’una forta crisi per posar en pràctica restriccions en serveis públics que, per fer-les empassar a la població en un altre context, els seus promotors ho tindrien magre perquè ningú acceptaria més retallades de cap de les maneres. No sé a qui s’ha d’atorgar la paternitat intel·lectual d’aquesta “doctrina del xoc”, que jo ignorava, però molt bé podria tenir-hi quelcom a veure el mateix Maquiavel. El que si em va semblar, per com ho explicava en Mora, és que a la gent familiaritzada amb la forma d’actuar de l’administració pública, aquesta llei de “picardies” no els venen pas de nou. I vés que no s’aprofités el pànic desencadenat arrel de la crisi econòmica del 2008, perquè el govern neoliberal de l’Artur Mas, sota la batuta de Boi Ruiz, un metge en excedència de la pràctica de la medicina reconvertit en “bruixot” de la reorganització hospitalària, s’atrevís a “afinar” les infraestructures sanitàries el que fes falta per estalviar despesa, política esbiaixada que fou criticada per sanitaris i plataformes ciutadanes llavors, i que dotze anys després el coronavirus va passar factura.

             Els recursos preventius i les reserves assistencials estaven tan escurades i empobrides per culpa d’aquelles fastigoses retallades, que la població en teoria emparada per un sistema de salut que els mateixos polítics que la desmantellaven la venien com exemplar, de sobte vam descobrir tots plegats com n’era de fràgil, vulnerable i impotent la xarxa de protecció sanitària. Els hospitals, quins equipaments s’havien amputat durant la campanya de “reorganització estalviadora”, varen col·lapsar a la primera embranzida del virus i el personal sanitari va ésser el primer a començar a caure contaminat com mosques, perquè els magatzems dels hospitals estaven buits d’EPIS, mascaretes, guants i  material en general de laboratori per fer tests. Precisament, en uns moments en que aquesta eina de diagnòstic immediat era imprescindible per delimitar el camp de batalla, per vergonya d’una sanitat pública eixorca i lligada de peus i mans, mentre confessava que no podien fer les necessàries deteccions de l’abast del contagi, laboratoris privats oferien PCR a cinquanta euros i sense llista d’espera.

             I ara sembla ser que des d’alguna hiperventilada oficina burocràtica del Departament de Salut algú ha decidit posar en marxa un pla de xoc com el que es referia en Mora, per escamotejar amb nocturnitat i traïdoria, als usuaris de la sanitat pública un dret tan fonamental com anar a cal metge quan ens convingui, sense esperar que ens hagin de venir a recollir a casa els serveis d’emergència quan estiguem espernegant. Mentre estàvem confinats, fins a cert punt es podia entendre que les visites presencials als consultoris dels CAP haguessin baixat la persiana temporalment, però una vegada recuperada la “normalitat”, per molt “nova” que se li vulgui dir, a la meva manera de veure no es pot admetre que estiguin aprofitant el caos assistencial, conseqüència repeteixo d’aquelles retallades sistemàtiques en personal i estructures, per eliminar del catàleg de serveis disponibles en els CAPS, les visites presencials dels pacients al seu equip d’atenció primària de referència, quan en tinguin necessitat i sense esperar la vènia burocràtica. I tenint en compte que el col·lectiu més perjudicats per aquest nou “protocol” és el de la gent gran, un 40% de ‘afiliació a la Seguretat Social, la majoria de la qual té una relació complicada amb la tecnologia que sibil·linament s’utilitza com a peatge per posar traves, entre d’altres, al dret de recórrer al metge de capçalera cada vegada que es tingui un mal de ventre, oimés quan aquest col·lectiu més perjudicat està integrat per gent que arrossega unes patologies cròniques, que si bé no són de vida o mort, s’han de controlar periòdicament, i no per telepatia sinó presencialment. D’aquesta desconsideració als usuaris de la sanitat pública n’haurem de seguir parlant més vegades, perquè en un país on qui més qui menys s’ha tret un màster en picaresca, em fa l’efecte, pe r començar, que el cribratge i selecció de les visites presencials no està garantida per una estricta i asèptica imparcialitat i que, sense buscar més peus al gat, qui tingui amics o padrins dintre el sistema sucarà el melindro abans.  

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

SI VOLEM REPÚBLICA, POTSER QUE ANEM PENSANT EN EL PERFIL DEL SEU PRESIDENT

             Més que res per no vessar-la i canviar pets per merda, que és el que sol passar quan per voler córrer massa no s’han lligat tots els melics. Caldria concretar, d’antuvi i ben bé, tots els detalls de la cobejada república. Ja sé que potser algú pensarà que no cal trencar-s’hi gaire les banyes, perquè un cop desbancada la monarquia mitja feina ja estarà feta. Perdoneu, però a mi em sembla que si que cal pensar-hi amb deteniment abans de moure fitxa, perquè encara que es pugui pensar que tot ja està inventat i que de models de república n’hi ha per triar i remenar al mercat; francament, no n’hi ha cap, ni un de sol, que no ranquegi d’una pota o perdi oli per les costures. Per tant, opino que ja que hi estem posats no ens conformen amb una simple fotocopia de república, sinó que siguem originals i perfeccionistes a la vegada, fabricant un prototip nou de trinca i esporgat de males herbes i temptacions, a proba de disgustos i desenganys futurs. Perquè dissenyar un cap d’Estat no és tan senzill com bufar i fer ampolles. Ni reemplaçar un model d’Estat per un altre, pot limitar-se a una operació cosmètica d’arrancar naps, i pretendre treure un clau fent-ne entrar un altre a cops de martell i per la cabota.

            Si el recanvi només és limités a moure la fitxa de rei per substituir-la per la de president, tard o d’hora algú s’adonaria d’haver fet el negoci d’en Robert amb les cabres o, per dir-ho sense embuts, que al cap del carrer tindríem els mateixos gossos estacats amb collars diferents. Un exemple el tenim a la mitificada república francesa: els “tics”, privilegis i parafernalies cortesanes amb que s’han envoltat els presidents republicans més contemporanis, des de Mitterrant a Macron, no tenen gaire res a envejar a la pompa versallesca de la cort borbònica, inclosos els deliris de grandesa de l’emperador Napoleó, nascut d’una revolució sanguinària que va passar per la guillotina els colls dels aristòcrates. A un pagès de Torroella de Fluvià, d’on era filla ma mare, un dia li vaig sentir donar una lliçó pràctica de democràcia de carrer, tot ensenyant amb les mans una robusta canya de pescar: “veieu, bordegassos, a un extrem de la canya hi posa “monarquia” i a l’altra punxa hi diu “república”, mentre que tot l’espai del mig de la canya està reservat a “el poble”. Si capgiro la canya, a la dreta, on abans posava “república” ara diu “monarquia” i a l’inrevés igual; però, al bell mig de la canya hi continua mirant-se els canvis “el poble”, que sempre serà qui pagarà la festa i els plats trencats, si n’hi ha”.

 Per tant, cal que rumiem bé i amb temps, com hauria de parir-se el futur president de la república, ja que aquestes operacions són molt delicades i no es poden improvisar ni decidir a darrera hora, o sobre la marxa. S’hi ha de pensar quan més aviat millor, perquè en un poble on tants de caps tants barrets, val més “afinar” de seguida les discrepàncies amb paciència i assossec, que no pas deixar-ho per després i exposar-se a que es defineixi el perfil a cops de destral. Com que el tema dóna per molt més de l’espai d’una reflexió, em limitaré a resumir en quatre pinzellades els trets fonamentals del perfil del “meu” president ideal per a una república ideal: a)- que sigui elegit per sufragi universal no proporcional: un home un vot; b)- que els candidats no tinguin el cul llogat a l’aparell de cap partit polític ni lobby; c)- que qualsevol ciutadà o ciutadana de prestigi i honestedat reconeguda pugui aspirar a presidir la república, encara que mai hagi militat en cap partit polític i, per tant, que la maquinària i el pressupost electoral no depenguin dels aparells dels partits ni de les “donacions” de grups de pressió i d)- que el mandat del president estigui limitat perquè ningú s’hi pugui repanxolar en el càrrec, ni gaudeixi de privilegis com l’aforament o la inviolabilitat per actes no relacionats estrictament amb les seves funcions constitucionals de pare pedaç, pal de paller o simple “home bo” de conflictes. Tinc els meus dubtes, però, sobre si aquest perfil que proposo seria acceptable per una classe política que, quan el més calent del model d’Estat encara està a l’aigüera, ja postula descaradament determinades “patums” i “velles glories”. Vigilem que aprofitant la disbauxa dels temps de mudança no ens aixequin la camisa! I pensem-hi bé com volem el president, que feina feta no té destorb.        

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

M'ESTIC RETROBANT AMB VELLES AMISTATS DE JOVENTUT, QUE TENIA OBLIDADES

 

            Un dels aspectes positius d’haver d’abaixar el ritme d’activitat quotidiana, i de confinar-nos parcialment a casa, si us plau per força, per despistar els escanyabruixots a sou de la pandèmia, i evitar contaminar-vos si ens despistàvem, és que per passar l’estona i com qui no vol la cosa ens podem haver retrobat,  com m’ha passat a mi, amb velles companyonies de joventut; amb algunes de les quals confesso que no només m’ho vaig passar molt bé, sinó que em van ajudar a créixer, i vaig aprendre al seu costat coses que no s’ensenyaven a l’escola i, moltes vegades, tampoc a casa. Ja passa això de que quan a la vida has d’afluixar la marxa, sigui perquè estàs pioc o perquè has de procurar no estar-ne, fas memòria d’aquelles amistats amb les que feia temps no et feies, malgrat sabies on trobar-les ja que, com aquell qui diu, les tenies a la teva disposició només allargant la mà. M’estic referint als llibres amics que, com us degué passar també a vosaltres, em van revelar universos i realitats de les que ningú me n’havia parlat abans, de sentiments que estava mal vist de complaure-t’hi, de personatges que experimentaven les mateixes basardes, alegries, incerteses i angoixes que jo sentia sense que les pogués explicar.

             M’he tornat a fer amic de Graham Greene, d’Albert Camus, d’Hemingway, d’André Maurois (llegint “Climes” en original vaig aprendre a xampurrejar el francès), de James Joyce, de Simone de Beauvoir, l’Aldous Huxley (d’un “món feliç”), de Rudyard Kipling, de William Saroyan (amb el qual vaig descobrir el genocidi dels armenis), de Curzio Malaparte, de Fedor Dostoievski, de Cronin, entre d’altres vells camarades de vetllades memorables i, sobretot, he redescobert l’encant d’una Francoise Sagan, a qui mai vaig fer gaire cas i que, en canvi, en tornar-me-la a mirar quaranta anys després, m’ha encaterinat. D’altres, potser, enlloc de en la literatura com jo trobàreu l’equilibri emocional i la tranquil·litat d’esperit desempolsegant les melodies amigues amb que vàreu pujar, algunes de les quals tot i que siguin reverenciades avui com a referents imprescindibles de tantes i tantes mogudes més o menys romàntiques, èpiques o fins i tot revolucionaries, en el fons totes són escoltades més amb nostàlgia que trempera. Però, malgrat tot, ja li perdono a aquesta merda de pandèmia tot el seu emprenyador assetjament, si m’ha permès tornar-me a fer amb amistats que quan es retroben després de tants anys, et deixen més pòsit que la primera vegada que vàreu fer petar la xerrada plegats. Fitxa’t amb la Sagan, que dels set llibres que tinc, només en vaig començar un (“Bon dia, tristesa”) i no el vaig acabar perquè no vàrem lligar; en canvi, ara ja vaig pel tercer volum d’aquesta escriptora i m’encanta. Misteris de la vida!

             Haureu notat que d’entre els amics que cito no n’hi ha cap del país: té una explicació senzilla, quan em vaig començar a relacionar amb aquella gent – a començaments dels seixanta del segle passat -, els de la meva generació no teníem a l’abast el repertori de llibres en català que ara trobem a les llibreries, com si tota la vida hagués estat igual. Qui sap si quan vaig descobrir en Pla, la Mercè Riera, la Rodoreda i el llarg etcètera d’escriptors i escriptores catalanes, vaig començar a fer-los el salt, ara m’adono que injustament, als llibres que devorava de petit i que tan varen contribuir a forjar el meu caràcter, bastir-me una base cultural i una reserva de valors per anar tirant per la vida. Avui hem començat a fer les paus els meus vells llibres amics de joventut i jo, gràcies a la pandèmia. No hi ha mal que per bé no vingui!            

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

ENTRE LA POR I EL RESPECTE, UN GRAN PES A L'ESTÒMAC

Ningú ho vol confessar que passa por, perquè no sé per quina mena de convencionalisme arnat hom assimila “por” amb “covardia”, i tampoc sé ben bé per quins set sous molta gent fuig com del dimoni de la coquineria. Està clar que tothom voldria ser valent i coratjós; però, no tothom serveix per plantar cara, per no arronsar-se. Qui sap si no és aquesta la tragèdia que porten marcada a la cara molta gent que veig passar pel meu costat, sobretot quan ja no són de la primera volada, perquè a més a més de tenir por se senten indefensos com mai se n’havien sentit, més aviat impotents davant la nova nor-malitat que ha trinxat tantes rutines entre el benestar i la seguretat assistencial. Al meu parer, aquesta sensació va lligada a la impotència vinculada directament amb les tentines dels anomenats experts que no van a l’una, i amb la xerrameca buida dels que es volen fer passar per líders populars. La principal causa de la por rau en la incertesa que us agafa en sentir-vos a les fosques. I en aquesta història de la pandèmia, la informació s’està coordinant, gestionant o manipulant, digueu-li com vulgueu, tan barroerament i en alguns casos, àdhuc, amb tanta insensibilitat que la boira o el fum de la crema de fullaraca a dojo, enterboleixen la vista de l’horitzó o la llum que permeti entrellucar el final de túnel, per no quedar-nos sense esperança. Que diguin el que vulguin els que ho neguen sistemàticament - perquè és la seva obligació o els hi va la feina -, però, la gent té por encara que se l’amagui sota el coixí i no la tregui a passejar. Qui sap si per aquesta raó van a l’alça els insomnis i les nits del lloro.

Molta gent que tinc calada, malgrat només sigui de passada, tinc la sensació que des del co-mençament de tot plegat els hi hagin caigut deu anys a sobre. A la meva manera de veure, però, no ens hauria de fer vergonya reconèixer-ho, perquè, com us deia al principi, tenir por no és una malaltia ni una tara, i molt menys una minusvàlua: és, simplement, una resposta subconscient de la condició hu-mana més genuïna que cadascú porta dintre. Ara bé: una cosa és tenir por i una altra de ben diferent ser un “poruc”. La por posa a prova el caràcter, l’autoestima i la trempera: com alguns polítics diuen - manllevant-lo al vell Plató que predicava allò de que: “l’ànima racional produeix l’harmonia en l’individu” -, no s’ha de tenir por, però si molt de respecte. I què vol dir tenir respecte? Doncs, a part d’anar amb peus de plom per la vida per no fotre’t de lloros, confiar amb aquelles persones que et mereixin tot el respecte del món, sigui per la seva experiència, per la seva saviesa o, sobretot, per la seva honestedat intel·lectual. I jo crec, que el problema que té la nostra societat, la d’arreu, perquè per desgràcia aquest és un maldecap tan global com el de l’economia, és que els que estan carregats de por no saben de qui refiar-se, que els mereixi respecte. Per tant, només queda el recurs de revestir-se de valor i de no deixar-se vèncer per la basarda, ni rendir-se sense plantar cara. Carreguem-nos, doncs, les piles amb sentit comú, autodisciplina i solidaritat cívica. I fem cas només d’aquells que ens mereixin respecte, no per la seva oratòria, per la seva pelica o pel seus crits, sinó pel seu exemple personal i la seva trajectòria pública d’honestedat, solvència i prudència.

   

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

SI NO ENS TRAIEM LES CASTANYES DEL FOC NOSALTRES MATEIXOS...

Molts de països n’han passat de tots colors, però en dubto molt que cap hagi hagut de suportar-ne de tan grosses com nosaltres, ara mateix. A part de les seqüeles d’una pandèmia mal diagnosticada i aprovisionada, pèssimament gestionada i precipitadament desescalada, a la regió motor d’Espanya, perquè sempre ha pilotat el desenvolupament industrial, econòmic i democràtic del país, se li mante-nen esclafades totes les iniciatives productives i es tensa la seva societat civil fins al límit de la con-frontació territorial i, per acabar-ho d’arrodonir, institucions que haurien de servir de referents demo-cràtics en ètica i eficàcia tenen les arrels seriosament corcades per la corrupció i l’avarícia de poder. I la que hauria de donar, per sobre de totes les altres, exemple de professionalitat i neutralitat al capda-munt de l’Estat, la monarquia que ja tenia la legitimitat en entredit, ha acabat enfangant-se i ensorrant-se, pels seus propis mèrits, en un pantà de parcialitats, indignitats i envaniments. 

         I vet-aquí que, enmig de la crisi sanitària i econòmica que estem patint, l’anterior cap d’Estat fot el camp amb tot el botí acumulat, amb el nihil obstat del president del govern i la benedicció de l’actual cap d’Estat, hereu i lloca de l’anterior per més senyes, els quals pel que sembla de les seves reaccions polítiques públiques i dels seus silencis “protocol·laris”, troben la mar de bé que qui està sota sospita d’haver utilitzat l’estatus de cap d’Estat per enriquir-se descaradament, hagi fugit a l’estranger - per més inri, prenent-nos per passerells dient que no saben on para -, i no se li hagin em-bargat cautelarment els comptes i retirat el passaport com farien amb qualsevol xoriço o independen-tista. Ja ens ho pot explicar com vulgui el senyor Sanchez, que la seva manera de tractar aquest afer d’Estat és una potineria que fa més pudor que el pitjor dels femers, a més a més d’ésser un greu error polític que portarà conseqüències molt greus per a l’estabilitat política i social d’un país que no està per més trasbalsos.

         Quan ens ho diran on estiueja l’emèrit? La qüestió no és que estiguem a la figuera, sinó que ells ho sàpiguen i ens ho amaguin, emparant-se en una estúpida obligació de confidencialitat instituci-onal entre el govern i la Corona. Reforca de pallanga!, per no dir collons directament. Qui s’han pensat que som aquesta gent, els ciutadans? Un zero a l’esquerra, als qual se’ls pot posar banyes perquè som mesells i cornuts consentits? Apa va! Cal que de la manera com cadascú li sigui més planera, faci constar que fins aquí podíem arribar. Això sí, sense fer cap trencadissa perquè encara ens farien pagar els plats trencats, però deixant clar que s’ha acabat el carbó. Que no estem disposats a empassar-nos més guatlles per perdius ni combregar amb més rodes de molí. Que les coses han arribat a un extrem que un referèndum sobre la forma de l’Estat no només és inevitable sinó indispensable, hi hagi o no pandèmia pel mig. Potser perquè una situació enrarida com aquesta s’aclareixi, no hi ha un moment millor que quan les coses s’han espatllat del tot. Però que consti que qui les ha espatllat no hem estat els ciutadans, sinó l’establishment que ha viscut sempre bé arrecerat sota una monarquia que mai “ha mirat pel poble”, sinó com “viure a la seva esquena”. I aquest establishment panxacontent, doncs, n’és tan culpable com la monarquia de l’atzucac. Per tant, que cadascú aguanti el seu ciri a la processó que comença i que faci el possible perquè el sainet acabi d’una vegada i no sigui en drama.

           A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

          NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

FARTS DE QUE ENS VULGUIN FER COMBREGAR AMB RODES DE MOLÍ

             Quan més que mai necessitem uns polítics que ens diguin la veritat enmig d’una tragèdia sanitària com la que estem vivint, perquè acceptem de bon grat obeir les mesures que ens proposen per sortir-nos-en, resulta que en tot aquest sainet protagonitzat per la Corona, el senyor Pedro Sanchez ha intentat, per enèsima vegada en una de les seves freqüents intervencions públiques, fer-nos combregar amb rodes de molí. Si es tractés d’un polític qualsevol, que també estaria malament, potser no li tindria tan en compte el seu paper d’estrassa; però, tractant-se del president del govern no se li pot deixar passar, perquè si el nas si li allarga escandalosament quan vol explicar el mutis de l’anterior cap d’Estat, com no podem estar segurs que no ens menteix quan fa jocs de mans amb les dades més delicades en qüestions tan delicades i dramàtiques com les crisis sanitària i econòmica d’aquest país? Qui es capaç de fer-nos jocs de mans propis de tafurer, com podem fer-li confiança cada vegada que parla des del faristol?

             En la roda de premsa d’ahir, un president de govern d’un país democràtic i amb un mínim de descendència no pot tirar pilotes fora, quan se li fan preguntes sobre assumptes que afecten al cap d’Estat. Oblidem-nos, de la qüestió monàrquica que ja tindrem dies per garbellar-la a bastament, i centrem-nos en el comportament del Rei en funcions de cap d’Estat. Si el cap d’Estat, emparant-se en aquest càrrec - no s’hi arriba a la més alta representació dels ciutadans d’un país democràtic per designació divina, sinó per delegació constitucional -, ha fet córrer la bruixa i parat la mà a mansalva als que afavoria o avalava, no és una qüestió privada sinó pública i molt pública. Si el més elemental sentit comú ens diu que a qui exerceix de cap d’Estat no se li pot dispensar tot, ¿per què ens entestem en mantenir una “inviolabilitat” hereva de la dictadura i tancar els ulls com a bons vassalls, agenollats davant un miserable servidor públic encara que ens robi, només perquè uns polítics servils en un moment donat i sota l’espasa alçada de l’exercit, varen decidir que el Rei, com a cap d’Estat, estava per sobre del bé i del mal? Si el cap d’Estat pot anar de putes cada dos per tres és una qüestió opinable; en canvi, no ho és de cap manera si paga les mamades amb diner públic. I sembla que l’emèrit cap d’aquest Estat nostre és el que feia. Per tant, prou de combregar amb rodes de molí! (Deixem-ho estar per avui, que ja us he deixat teca suficient per reflexionar. Demà hi tornarem, perquè en aquest coi de país no pots estar-te ni quinze dies tranquil: sempre hi ha algú que vol aixecar-te la camisa!

     

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

TOTHOM PARLA D’ÈTICA, PERÒ CADA VEGADA EL SEU CONSUM VA DE BAIXA.

            Si m’hagués de guanyar la vida com a comissionista de vendes d’ètica no em faria pas la barba d’or perquè, malgrat tothom en parla meravelles de l’ètica ningú veus que en compri ni n’acapari, com si fos un producte de primera necessitat com va passar amb el paper higiènic en ple histerisme del confinament, per exemple. D’endur-se’n a casa uns quants petricons, per si de cas, res de res. Qui sap si aquesta manca de requesta per la filosofia en general i per l’ètica en particular es deu a que els personatges que han estat responsables de les principals crisis mundials en els darrers anys, fanfarronejaven d’ésser uns cracs en ciències econòmiques i polítiques però, en canvi, passaven de les humanitats i, per tant, encara que eren capaços de trobar arrels quadrades en qüestió de segons, anaven coixos en valors humans. De fet, des del darrer terç del segle passat a qui es decantava per fer humanitats, llengües mortes incloses, a l’Institut se’l miraven de reüll, com si fos una rara avis, quasi un alienígena; una moda o tendència aquesta de marginar a l’ostracisme acadèmic assignatures com l’ètica, francament fou dissortada al meu parer perquè quan la societat prioritza la branca de ciències a la d’humanitats, a la llarga es deshumanitza i tard o d’hora pateix una crisi de valors.

            Precisament, jo diria que el dèficit d’ètica té quelcom a veure amb que, enmig d’una crisi com ara la sanitària, la primera víctima en sigui la veritat, la transparència informativa. No sabria explicar quina és la raó, però en temps de trasbalsos importants tinc observat que s’instal·la entre els establishments de tots els països, amb més o menys perversitat, una mena de cultura de la por a la sinceritat que converteix la curiositat intel·lectual o periodística en sospita, la crítica benintencionada en acusació, les conviccions en dogmatismes i els debats democràtics en inductors i manxaires d’hostilitats i linxaments polítics i morals.

I suposo que també degut a que l’ètica va de capa caiguda, la classe dirigent d’arreu, independent de la seva ideologia i creences, s’abona a mantras populistes com “nosaltres primer i després la resta” o “tothom és culpable fins que es demostri el contrari”, que semblaria inversemblant que tinguessin recorregut en el marc obert i en teoria lliure d’un món globalitzat; però, vet-aquí que no, que han fet forrolla entre uns tipus de governants que serien feliços veient que renunciem a viure d’acord amb un ordre de valors ètics per convertint-nos en un ramat d’ovelles manses a les seves ordres i dòcils als seus capricis. En ple apogeu de la globalització, als governs els hi va agafar la dèria de controlar les vides i els moviments dels governats, valent-se de mitjans telemàtics sense escrúpols; però, quan han esclatat les dos darreres crisis de certa envergadura, el problema ha resultat ser que molts d’aquests governs eren incapaços de controlar-se ells mateixos els excessos d’intervenció en la privacitat.

            Tanmateix, tampoc gasten ni una unça d’ètica aquells polítics – als mediterranis en general i als espanyols en particular en aquesta matèria ningú no els hi ha d’ensenyar res -, que amb mentides volen encobrir les coses que van malament i fer veure que no en mai en saben res dels nyaps i bunyols comesos per llurs administracions. Els efectes de la mentida en política acostumen a tenir sempre conseqüències greus en la vida dels ciutadans, la primera de les quals un sentiment de rebuig envers comportaments opacs en qüestions de dimensió pública. Qui sap si aquesta és, precisament, la raó per la qual els ciutadans – escarmentats, escandalitzats i estomacats -, cometen el gran error de considerar que la mentida és consubstancial amb la política, patint-hi cada cop menys ni fer-ne escarafalls.

Però el súmmum o la perversió de la mentida política, i per tant de la falta d’ètica, esdevé quan els polítics pretenen amarar de legitimitat les seves mentides o mitges veritats, excloent i desqualificant els seus adversaris amb l’argument que són més mentiders que ells. I tu, més! No us sona aquest retret, escoltat centenars de vegades, inclús en seu parlamentària? A la meva manera de veure, francament, potser ens convé rellegir algun clàssic que ens recordi, com en la novel·la d’en Chesterton que estic acabant, quelcom que en Platón o en Sòcrates repetien als seus deixebles, perquè és una veritat més vella que l’anar a peu: “el que importa és allò que els homes tenen en comú, no allò que els separa”. Si aquest principi ètic prevalgués avui al Congrés dels Diputats potser ens estalviaríem, per enèsima vegada, l’escàndol d’uns polítics enrocats en defensar els seus miserables interessos de partit enlloc de trencar-se les banyes per aconseguir allò que convé als ciutadans. Com diria el meu avi, ja tenen ordres d’anar a fer punyetes tots plegats!

NOTA DE SERVEI: Des que vaig tornar a reiniciar el blog, coincidint amb la declaració de l’estat d’alerta, i després d’un llarg parèntesi d’inactivitat després de vuit anys d’escriure pràcticament una reflexió diària, durant el confinament he fet pocs dies campana. La setmana passada vaig intentar unes mini-vacances però tot el sarau dels rebrots de la covid-19 em varen decidir a tornar-hi a dir la meva. Però estic esgotat i em convé agafar-m’ho amb calma perquè ja no sóc de la primera volada, de manera que si les coses no empitjoren i ens tornen a tancar a la gàbia, baixaré la persiana del xiringuito fins a la marededéu d’agost. Sigueu i sentiu-vos feliços i no oblideu de de resistir aquesta merda mantenint la distància social, posant-vos el morrió encara que us faci basca i rentant-vos les mans sovint. Adeu-siau macos i maques!   

              

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

IGUAL COM LA LLEI NO ÉS IGUAL PER A TOTHOM, EN CAS DE DESNONAMENT TAMPOC

            Arrel de l’enganxada amb el burro del seu gendre, que es va deixar atrapar amb les mans untades, el seu sogre, un monarca trempat, eixerit i inviolable per la gràcia de Déu, va fer unes declaracions solemnes amb tota la “cara” de patum borbònica: “la llei és igual per a tots”. I es va quedar tan ample, deixant el gendre a l’estacada, i segur que en el mot “tots” de la seva declaració, ell i la seva quadrilla no hi estaven inclosos. Però es va equivocar de mig a mig, en no adonar-se que els temps estaven canviant a marxes forçades i que encara que la justícia no gosés acarnissar-se, de moment, amb segons qui, ja començava a ensenyar les dents tan amenaçadorament que després de la relliscada de Botswana, el monarca va veure’s obligat a retirar-se del primer pla de l’escenari fent un petit pas enrere, convençut que en abdicar a favor del seu hereu quedava “tot” tan ben lligat com li va deixar a ell el seu pare putatiu, en Franco.

            Però vet-aquí que l’hereu, en acumular-se-li sota els peus més merda de la es veia capaç de netejar, abans que la cadira a no se li tombi i la bicoca se li esmicoli, sembla que potser acabarà fent cas a les cada vegada més insistents i histèriques manxiules conjugals, en el sentit de partir peres amb l’emèrit quant més aviat millor, abans no en sortissin esquitxades ella i les nenes. No obstant tota la pressió mediàtica i política a que està sotmès, i malgrat els llops que es passegen pels jardins de la Zarzuela ensenyant les orelles, l’hereu està fullejant indecís la margarida i no les té totes; qui sap si perquè més que ningú s’adona de la magnitud de la tragèdia que li espera a la monarquia, si fa cas dels cops de pedra que li cauen a sobre, sense saber ni qui les tira perquè alguns dels que ho fan amaguen la mà.

            I mentrestant els quatre membres residuals de la casa reial estan de “gira” per les províncies del regne promocionant el seu canvi de look i la camisa blanca immaculada, el safareig del país va ple de tanta insinuació sibil·lina, de tanta especulació gratuïta i de tanta polèmica maquiavèl·lica com s’hi acumula. En honor a la veritat, els d’esquerra republicana han estat els únics que no han tirat la pedra i amagat la mà, després d’estampar-li’n una de ben grossa al vell mig del front: que s’investigui tot el tinglado del monarca emèrit sota la sospita de presumpta pertinença a “organització criminal”, ara que s’ha posat de moda aquesta figura delictiva per empastifar la família del seu amic Pujol, aquell del “tranquil, Jordi, tranquil”. Però l’hereu dubta i sospesa hamletianament si després de donar un primer pas renegant del pare i de la seva herència, ha de rematar la feina desnonant-lo de la Zarzuela i degradant-lo a ciutadà ras un cop arrencats els galons d’emèrit. El que passa és que després de llegir, a la Vanguardia del diumenge, l’article d’una presumpta periodista independent si no fos que té del cul llogat, la Mariàngel Alcazar, comprenc que el pobre hereu ja no sàpiga cap on girar-se ni a què atenir-se.

            Tanmateix, si es decantés per fer cas a la seva mitja taronja i desnonés l’emèrit per no allotjar-lo sota el mateix sostre, aquest “desnonament” reial no tindria res a veure amb els llançaments de casa seva de tanta gent que no pot pagar el lloguer, l’hipoteca o que no té on caure morta. Igual com aquell acudit de que davant la llei tothom és igual, que va sonar a solemne bajanada per no dir provocació a la intel·ligència, en cas que es produís un desnonament a la Zarzuela ens hauríem de prendre aquest episodi més com un sainet que no pas com un drama. S’especula que se li busca un nou sostre on refugiar-se entre algun palauet del patrimoni nacional, perquè el pobre home no hagi de passar ni una nit a la intempèrie, com els hi passa als desnonats pelacanyes quan són desnonats de debò. En aquest cas tampoc s’hauria de patir per l’aixovar personal del desnonat perquè en el nou allotjament ja hi aniria inclòs, a més a més del mobiliari i d’una escorta, com es va fer amb el seu gendre quan esperava a Suïssa que es dictés sentència. Total, que nosaltres hauríem de pagar el pato del desnonament? Voleu que us sigui franc? Per mi ja es pot quedar on s’està, que no li envejo pas el que li espera en aquella casa, que cada vegada semblarà més un niu d’escurçons.              

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

AL PRESIDENT SANCHEZ LI COMENÇA A CAURE LA BENA DELS ULLS

Em sap greu de recórrer a aquella expressió tan odiosa de: “jo ja us ho havia advertit”; perquè no m’agrada presumir d’espavilat quan em queden tantes coses per aprendre i tastar. Però és veritat, ja havia reflexionat anteriorment que tanta eufòria del “gobierno” sobre la distribució dels fons europeus de reconstrucció podien acabar en un colossal patafi, i suggeria respectuosament que si jo estigués a la seva pell em cuidaria prou d’anar “assignant-me” abans d’hora subvencions a fons perdut, com qui reparteix un botí, sense tenir el blat al sac ben lligat. I no li feia aquella advertència perquè sigui més llest o tingui do d’endeví, sinó simplement perquè justament degut a la meva ignorància he d’anar amb peus de plom i he aprés a ser desconfiat en general i, en particular, sé que en aquest món de falsos amics no hi ha res que sigui de franc.

D’altra banda, el club d’amics socis que varen fundar el Mercat Comú Europeu per ajudar-se mútuament a superar – de la necessitat en feren virtut i després d’anar a matadegolla es van convertit en una família ben avinguda - les seqüeles econòmiques i comercials de la postguerra, superant vells enfrontaments a l’empara de les faldilles redemptores de la democràcia i de l’atlantisme, no té res a veure amb el panorama resultant després de l’ampliació social a vint-i-set, creant la nova societat Unió Europea, on hi ha tanta poca unitat que costa posar-se d’acord fins i tot per cordar-se les espardenyes. I ja no parlem de quan es tracta d’afluixar la mosca per treure les castanyes del foc als socis més tocats en temps de crisis, perquè com ja és va fer palès en la ensulsiada del 2008, l’UE està dividida en dos fronts d’interessos aferrissadament antagònics, que en matèria econòmica són difícils de dissimular, sobretot tenint en compte que les decisions que toquen el moll de l’os s’han d’adoptar per unanimitat. Quan semblava, doncs, que s’havien superat just acabada la guerra les fronteres culturals i ideològiques entre nacions que fins feia quatre dies s’havien estat apallissant als camps de batalla, ara resulta que en ampliar-se indiscriminadament l’Europa política per satisfer la voracitat de l’Europa mercantilista i monetària, s’ha desencadenat una radicalització cada vegada més irreconciliable entre nord i sud, és a dir: entre els estats rics i els pobres.

Naturalment aquesta tendència s’ha fet més palesa i aguda des que el sud, amb reputació d’improductiu i malgastador, ha de recórrer cada vegada més sovint al viàtic financer d’un nord auto-definit com estalviador i frugal, per eixugar els cada cop més desbordats dèficits d’explotació corrent dels esgarrapacristos del sud. Però avui que a causa de la pandèmia l’economia mundial està en situació de bancarrota gairebé irreversible, el sud, sobretot aquell que per sobreviure es refiava del turisme i dels serveis com a principal font d’ingressos, pidola als seus socis solidaritat a benefici d’inventari per sortir de l’atzucac; però, el socis garrepes del nord diuen que ni parlar-ne de passar la bacina. I que si els socis de les mans foradades necessiten líquid que facin un emprèstit com Déu mana i no pretenguin quantioses almoines a fons perdut.

Ara bé, si després de marejar la perdiu a còpia de reunions, s’acordés que una part de l’ajuda financera al final no s’hagués de tornar, el nord exigeix que el sud es comprometi a fer canvis subs-tancials en la seva comptabilitat domèstica, la qual cosa vol dir passar la tisora al capítol de despesa pública i engreixar amb impostos la captació de recursos per a la caixa. El president Sanchez, de bon principi treia pit remenant la cua entre els seus aliats de conveniència, però a mesura que van passant els dies sense tocar calent ja va adonant-se’n que no lligarà els gossos amb llonganisses com es pensava de fer, des de la seva beatífica ingenuïtat laica.

Que de franc poca cosa aconseguirà emportar-se’n al sarró i que les reformes que haurà de fer empassar a la ciutadania seran d’aquelles que solen fer mal, sobretot a l’ase dels cops de sempre. Que la bena ja li ha caigut n’és un símptoma el canvi de musica del seu discurs, admetent que quelcom s’haurà retocar. La llàstima és que quan un governant espanyol confessa en veu alta que ha de fer reformes econòmiques per arribar a fi de mes, el primer que se li acut es retallar, congelar o reformar pensions del vells, partides socials i culturals, nòmines de funcionaris rasos i sous de treballadors atrapats entre l’espasa i la paret d'acceptar estrenyés el cinturó o quedar-se a l'atur, enlloc d’entrar a fons en el frau fiscal descarat, l’economia submergida, la sangonera de la duplicitat d’administracions i en les “rectories” que no s’expliquen, per molta transparència que diguin que hi ha, més que per endollar amistats a la menjadora, amb carnet de partit a la boca.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.