SILENCIS
ANTICS
PRIMERA
CARTA AL VENT
Mare, m’estic consumint en el
silenci.
Voldria
tornar a aquells feliços dies de l’Armentera, quan ens deixàvem paperets
escrits per tots els racons de casa per a dir-nos, simplement, que ens trobàvem
a faltar o que ens estimàvem molt. Fou un joc que varem encetar el pare i jo,
al que vós us hi afegíreu al descobrir el nostre secret, no dissimulant que
n’estàveu una mica gelosa d’aquella intimitat.
No
vaig ser-hi a temps per a dir-vos per darrera vegada el molt que us trobaria a
faltar si em deixàveu, i el greu que em sabia que no haguéssiu tingut la vellesa
que us mereixeu. Us en faríeu creus de tots els pals a les rodes que, des que
varem refugiar-nos a França, ens han posat els esbirros dels que manen aquí,
sobretot des que fan de testaferros dels alemanys que els han envaït.
És
ben cert allò que el llop muda de dents, però no d’instints. El que passa és
que aquests llops que ens amarguen la vida, mare, han crescut mamant llet de la
mateixa camada que nosaltres; això és el que em fa de més mal pair.
El
pare - ho recordeu? – sovint ens deia a tall de broma: - si algun dia us perdeu i no
sabeu com trobar-nos, penseu que sempre us queda el recurs d’encomanar-vos a
l’empara del vent.
Aquesta mena d’estirabots eren propis del
pare, ja ho sabeu.
Doncs bé, ara estic tan desesperada
que m’he decidit a seguir el seu consell. Voldria que de debò us arribés la
meva carta a coll i be de qualsevol vent, m’és igual del cantó que bufi mentre
faci la seva feina de carter ben feta, per a confiar-vos una sensació -
digueu-li somni o pressentiment, com us sembli millor - que m’esclata al pit i
que no puc aturar més avui que no tinc més remei que mantenir, per força, la
boca closa.
M’ho
han deixat ben clar: faig nosa i només faran veure que no em veuen, si no em
deixo notar.
Des
que sóc aquí, em sorprèn l’eloqüència del silenci que m’envolta.
Em
sorprèn a mi, esclar, que no he parat de garlar pels descosits des que vaig
comprendre la màgia, la seducció de la paraula justa, dita quan toca. I en
canvi adés, us ho ben asseguro, no podeu pas ni imaginar-vos tot el que es pot
arribar a dir sense necessitat de paraules.
Durant
les diàries passejades per la fageda que comença a quatre passes de la casa on
m’estic, com qui fa incrèdula una teràpia a la desesperada em vaig empassant la
pena sense contemplacions; i fins que no vaig assumir que d’ara endavant em
sortirà més a compte no badar boca si penso sobreviure sense maldecaps afegits,
em sentia envaïda i eixorca.
D’aquí
ve que quan he tingut les coses clares, el primer que se m’ha acudit es fer-vos
arribar aquest grapat de sentiments barrejats, mitjançant una carta que poso en
mans del vent com deia el pare, confiant que la rebéreu allà on coi pareu, des
d’ençà del vostre traspàs a Perpinyà.
Fou fa quatre dies, a la fageda de
Les Cluses, a la falda del turonet que fa de sentinella al poble que ens ha
recollit i amagat per l’amor de Déu, que vaig prendre aquesta decisió. És una
fageda magnífica, mantinguda en la discreció per uns vilatans esquerps i atrafegats,
que deuen haver tastat, com jo, el consol de trobar-hi aixopluc i no tenen
ganes d’esbombar-ne massa llurs beneficioses influències, perquè no els hi
prenguin, ara que sembla que res tingui amo.
Passejo
de bon matí, en solitari, pel mig de la impressionant arbreda, quan encara les
criatures dormen a casa dels Reynal, vigilades per Madeleine. Percebre com els
raigs de sol ixent burxen intrèpids per trobar un forat on esmunyir-se per
entre les fulles i les branques, m’ha ajudat a superar un dels pitjors defalliments
de ma vida.
El
primer dia vaig anar-hi a parar quasibé d’esma: havia sortit de la casa on ens
hi estem refugiats els nens i jo, a la clusa del mig, com aquell qui diu fugint
dels fantasmes. Al creuar la feixa de terra que hi ha entre la casa i el camí
de la fageda, vaig acomiadar-me amb tristesa del lilà, del freixe que creix al
costat de la figuera, del boig, de les tres acàcies, dels cirerers i de la
camamilla borda, com si mai més els hagués de veure. M’heu de creure si us dic que no em feia res,
aquell dematí, deixar-m’hi escolar la vida a la fageda.
Sentia
un anhel profund de pau, de trobar el repòs definitiu que m’ajudés a evadir-me
de l’horrible malson que estem patint, des que varem sortir del foc per anar a
caure a les brases; és a dir, de les urpes dels fatxes als braços d’uns suposats
amics que, quan més ens en teníem de refiar, ens han girat l’esquena descaradament,
renegant de nosaltres.
És possible que l’afany per fer-me
amb tothom i guanyar-me el reconeixement dels demés mentre era algú, respongués
a que sempre vaig sentir-me com cridada a servir d’alguna cosa més que de dona
o, fins i tot, de mare. Ja que només hi estem de pas en aquest món, em vaig
proposar de ben menuda – xopa de les idees del pare –, deixar-hi una mena
d’empremta personal, que potser em reconeguessin els que escrivissin algun dia
la història del meu país. Jo creia que aquest objectiu ja me l’havia guanyada amb
escreix, embolicant-me amb la bandera republicana i plantant cara més decidida que
ningú, als que estaven de part dels militars revoltats.
Doncs
es veu que no, mare.
Adés
resulta que voldrien que els que pensen com jo ens fonguéssim, i tothom se’ns
espolsa de sobre, com si fóssim animals folls o una mena de monstres que els hi
podem encomanar la pesta bubònica.
Fins
i tot aquests esgarrapa cristos de comunistes són més ben vistos que no pas nosaltres,
els anarquistes Quin mal volen que els hi fem una pobra dona amb dues criatures
penjades del coll? Doncs és veu que sí. Sembla que, de cop i volta, el que els
hi fa basarda és que escampem per França, com una taca d’oli, les nostres
idees.
La
darrera vegada que vaig parlar amb el pare – si l’haguéssiu vist, reduït a una
barba i a un ulls esventats, us hauria caigut l’ànima als peus –, la va ben
encertar al advertir-me: - per manyac
que sigui el gos, si el trepitges es torna rabiós.
Després
de rebre trepitjades a cabassos i de masegar-me tot el cos a tort i a dret,
m’he tornat rabiosa; vet aquí el que em deu haver passat. Sempre havia cregut
en la meva bona sort, i tenia confiança cega que podria sortir-me’n de tot. Però
aquí, a les Cluses, he aprés una lliçó que m’ha ajudat a refer-me ràpid de la
dissipació que començava a abatre’m: què hi puc perdre, si em planto? No ens
queda res d’allò que posseíem, i cap de les coses que fem servir aquí són nostres.
Perquè
no em negareu que me’n vaig fer un bon tip de predicar que ningú és lliure, si
el seu poble no n’és també. Era la doctrina que vós i el pare em vàreu engargamellar
des de les beceroles. I si el pare era músic, la filla li tenia de sortir
balladora. Per tant jo sempre més ballaré al so d’aquella musica amb la que el
pare em va pujar.
I
al que no li agradi la tonada, que s’hi posi fulles!
La immersió en un paratge solitari com
la fageda, he descobert que acarona i amoroseix la soledat que es tragina al
damunt, i que t’eslloma. Quan passejo sota la protecció de tants arbres
centenaris, m’enrabio pel menyspreu de la gent - tan superba com ignorant - que
malda per tapar-nos la boca i, si poguessin, per a fer-nos callar per sempre
més. Però, de mica en mica em vaig assossegant. El fet que tinguis ben clissats
els que et vol fer la punyeta, també ajuda a veure-ho tot d’una altra manera,
amb certa distància.
Això
sí, ja no em sentiré mai més anorreada ni isolada: ho he decidit gràcies a
l’encanteri d’aquesta fageda en plena albera, on vaig arribar tan deixada anar
que m’hi volia arraulir per sempre. No em faig moltes il·lusions sobre la
condició humana, després del que he viscut i patit. La dignitat, la
solidaritat, el concepte de la moral, de l’honor, de l’amistat o el respecte
per a les idees, tot això he vist com s’enfonsava i es prostituïa sota una
bufegada de pànic col·lectiu.
No
obstant aquesta realitat tan dura i difícil d’entomar sense que t’afecti, sento
que algú em repeteix que s’ha de tirar endavant com sigui, com fa el sol ixent
des que s’entafora per entre la tupida vegetació de la fageda, fins que
aconsegueix treure el nas reverberant de resplendor.
El
pare n’hauria estat capaç i, com ell, d’altres. Jo tampoc m’arronsaré!
Al
sentir enveja de les branques, dels troncs i de les fulles, del seu bram en defensa
de la seva intimitat, dels seus reflexos amables, la fageda de Les Cluses m’ha
fet retrobar-me amb la llibertat de pensar, d’esbravar-me tant com vulgui i de
sentir novament autoestima.
L’arbreda
té bastant de refugi d’ànimes en pena.
Des
de l’indret més espès intueixo que hi ha alguna força misteriosa, potser encauada
en alguna de les soques més veteranes, que vetlla pel poble i per tots els que
ens hi estem, encara que siguem forasters; i que sense fer diferències ens proveeix
d’albades blaves, de dies d’or i de ponents vermells, tant a nosaltres com a la
resta de clusencs, que en deuen saber un niu d’il·lusions i de desenganys.
René
Reynal, l’home amb qui s’està Madeleine, em va encoratjar l’altre dia: - aprofita aquest compàs d’espera que serà
el temps d’exili, com de trampolí per rellançar-te a la vida, i no vulguis pas
acoquinar-te, convertida en una sínia que només valgui per recollir llàgrimes.
El
meu cor no parla, però endevina. Aquesta sensació de pau que sento a la vora
dels Reynal, m’ha fet recordar, la platja d’Argelers, on per consolar les
criatures, que no paraven de plorar, perquè era la primera nit que passaven al
ras, vós, que en prou feines us teníeu dreta, em vàreu ajudar a
tranquil·litzar-les: - No us espanteu de la nit, és el dia que dorm.
SEGONA CARTA AL VENT
El
que em va passar pel cap quan Anita em va comunicar la terrible notícia de la
vostra mort sobtada, venint-me a buscar expressament a la casa a on m’estava de
pas a Perpinyà, no trobo paraules per explicar-vos-ho.
Em
vaig quedar de pedra, dubtant que fos cert allò que em deia aquella dona que es
preocupava per nosaltres, però a la que encara no havia tractat prou com per a refiar-me’n
massa. Vaig maleir una i mil vegades el metge que només unes hores abans va
assegurar-me que la crisi que havíeu tingut ja estava superada i que aviat us donaria
l’alta. Encara avui em retrec que no me l’havia pas de creure, que no us havia pas
d’haver deixat sola aquell vespre.
Quan
vaig tornar-hi corrents, a l’hospital, ja us havien baixat al dipòsit, amortallada
amb el mateix llençol del llit a on us havíeu mort per estalviar-se, qui fos, la
feina de vestir-vos amb la vostra roba, que quan jo vaig arribar ja qui sap on
parava.
Al
funeral, l’endemà, érem quatre gats, i sort de la pobra Anita que em va deixar
els francs justos per pagar a l’enterramorts la cerimònia més econòmica del seu
repertori. Després, encara li va lleure de presentar-me Madeleine, una xicota
de molta empenta, que em va fer saber que feia de mestra en un poblot de mala
mort, Les Cluses, a tocar de Ceret, a la comarca del Vallespir.
No
sé pas què li deuria explicar Anita de les meves peripècies a aquella mossa, el
cas és que es va oferir a fer-nos de dispesera, a mi i a les criatures, fins
que estiguéssim una mica refets, tots plegats, de les darreres sotragades. No
li podia pas rebutjar una proposta que semblava sincera; de fet, abans que jo pogués
badar boca ja m’havia presentat als dos paios que l’acomboiaven. L’un era en
René, el seu home, que va afanyar-se a ratificar-me l’oferiment de sopluig, i
l’altre en Pierre, el seu cunyat, que tenia casa parada a Perpinyà, on
treballava de paleta.
La
família d’en René, els Reynal, de seguida vaig adonar-me que eren tota una
institució a la comuna de Les Cluses, tant pel seu arrelament a aquesta terra
des d’una colla de generacions, com per tractar-se de gent que sempre s’havia
tingut d’idees avançades; una fama prou ambigua, com per amagar-s’hi més d’un
equívoc. Precisament, un germà d’en René s’havia estat una temporada a Espanya
a les primeries de la guerra, fent costat als republicans i simpatitzant amb
als de la nostra corda.
Per
aquesta raó, al contrari d’altres dels seus paisans, els Reynals no ens miraven
de cap d’esquila, i quan Anita els hi va espellar la meva tragèdia i la del meu
home, Madeleine i Renè van fer mans i mànigues per afillar-nos. Em sembla que
ens tenen un xic massa idealitzats i tot, no adonant-se’n que la presencia al
poble d’una refugiada anarquista no és ben vista per tothom, i que els puc
comprometre .
En
realitat, però, el cas és que quan vàreu morir jo no tenia, francament, on
ficar-me, llevat que anés a espetegar a Paris on els contactes de que m’havien
parlat de part de la mateixa Frederica, per si de cas un dia els necessitava,
m’haurien trobat de ben segur algun forat, i potser calés i tot per ajudar-me a
fer bullir l’olla una temporadeta.
Però
jo no volia pas allunar-me de la frontera, mentre no sabes com s’acabava el
viacrucis d’en Joan, que després d’haver-lo tingut fastiguejant-se durant
setmanes a la presó de Figueres, al final se l’endugueren a un batalló de
treballadors, a Alcalà.
Ell
no ha fet res, ja que es va passar tota la guerra menant les terres dels meus
sogres, a l’Armentera, mirant de no fer-se malveure per ningú.
Jo
tampoc vaig matar ni robar, esclar; el meu únic pecat, si se li pot dir així, hauria
estat parlar més del compte i, sobretot, figurar fins uns quants mesos abans de
parir la petita, entre les militants més arrauxades i que gràcies a la meva
facilitat de lletra em vaig fer un fart d’escriure a la Frederica i a d’altres capitostos algunes de les
arengues més abrandades. Suposo que també m’haurien fet pagar la factura del
pare, que malgrat les seves xacres, fins que va tenir delit per fer-ho, es
cuidava de donar suport als milicians que tornaven ferits del front, a la
torreta que havien requisat els de la
FAI al Guinardó.
Les
darreres notícies que n’he tingut d’en Joan són de fa dies: es tracta de
l’única carta una mica llarga que he rebut sencera fins avui, rebotada com
sempre via Anita. Us en faríeu creus de com n’és d’enrevessat cartejar-nos.
Uns
quants presoners d’Alcalà es refien del capellà que manifasseja en aquell camp
de concentració disfressat de colònia de treballadors on ha anat a raure el meu
home: es veu que s’ha ofert a passar les cartes d’estranquis de la censura i
fer-les arribar a les famílies sense demanar, en principi, res a canvi.
Però
en Joan no les deu tenir totes i procura no dirigir-se’m mai pel meu nom de
veritat, ni referir-se a detalls que el poguessin comprometre si queien en
segons quines mans. Per arrodonir les precaucions, les adreça a ca l’Anita, que
ja s’estava a França des de molt abans de la guerra i, per tant, despista i no fa
mal d’ulls als borinots que espien les anades i vingudes dels refugiats
espanyols. M’han dit que treballa com a voluntària en una mena de comitè
d’acollida de republicans, que em penso s’ha empescat tota sola, pagant-se les
despeses de tot aquest tràfec de la seva butxaca, perquè en realitat és una
idealista que va per lliure i sembla que s’ho pot permetre.
En
la darrera carta, com us deia, el meu home em pinta un panorama depriment, tot
i que intenta dissimular-ho perquè no em preocupi. El que més
em fot és que m’escrigui en castellà. Precisament aquesta condició que els hi
posa el mossèn per tramitar la correspondència, em fa sospitar de les seves
bones intencions, ja que si no pensés violar i repassar el que hi escriuen,
tant se li’n fotria de l’idioma en que ho fessin, no us sembla?
A
més a més, em surt amb ciris trencats com aquest que us transcric
literalment perquè em digueu si tinc o
no raó de malfiar-me’n: - “... solo te pido que
vayas a misa, pues a mi también me llevan todos los domingos y de tanto cantar
el cara al sol, ya lo sé de memoria”.
Això
mai no ho hagués escrit de bon grat en Joan que, com jo mateixa, a l’església
no ens hi han vist ni el dia del casament; d’aquí ve que juraria que està fent
comèdia a propòsit, i que n’he de deduir l’entrellat de la situació real en que
es troba, llegint entre línies i posant-hi una mica d’imaginació per destriar
el blat de la palla.
Em
diu que no pot escriure’m més sovint perquè a vegades no té ni paper per a fer-ho,
i que espera amb candeletes que el deixin anar, tan aviat com arribin els avals
que son pare pidola pel poble, arrossegant-se com un gos de porta en porta.
Però
també veig que no s’enganya pas, fent volar coloms: - ... aquí, només el que té padrins se’n surt de pressa. Espero que el
pare, que durant la guerra va amagar al soto tanta gent de dretes com pogué, en
trobi algun d’aquells a qui va salvar la vida, que vulgui enrecordar-se’n i li
torni el favor, ara que remenen les cireres. Però em temo que si ningú vol
mullar-se, m’hi puc passar aquí un any o més, a pic i pala. Mira si n’estic
d’acollonit que al travessar Saragossa, quan ens traslladaven des de Figueres,
fins i tot vaig resar-li a la
Pilarica , que diuen té de bo amb la Guàrdia Civil i els
falangistes. I és que si el pare no aconsegueix que algú doni la cara per mi,
ho tinc fotut: em penjaran del coll l’etiqueta de “roig separatista” i ja hauré
begut oli...
En
Joan no sé si resistirà un calvari com aquest.
Ell
vol encoratjar-me, però el conec prou bé per saber que està capmoix, i jo no
puc fer-hi res, llevat de no mourem gaire lluny d’aquí per si és veritat que el
deixen anar com diu o s’escapa, doncs el que tenim enraonat des de la separació
en plena reculada, és que tan bon punt pogués ens atraparia a mi i a les
criatures a França, costés el que costés, ja que era impensable que amb els
meus antecedents, els nacionals fessin els ulls grossos si gosava tornar a casa.
El
que passa, mare, és que l’espera es fa massa llarga i ja n’estem tots una mica
tips: les criatures perquè - encara que a la seva edat no s’adonen de gran cosa
- no els hi fa cap bé aquest continu bellugueig amunt i avall i, en quan a mi,
perquè francament estic tan dolguda per la fi d’en cagaelàstics que hem tingut
tanta gent de bona fe que varem fugir amb el que portaven posat i poca cosa
més, confiant que a l’altre banda de la ratlla un tropell de francesos ens
rebrien amb els braços oberts, com si fóssim germans, i ens ajudarien a
refer-nos amb escreix de la misèria.
Jo
no em puc pas queixar, dintre de tot, malgrat també les he passat putes.
Però
n’hi ha d’altres que s’ho han passat molt pitjor o ja crien malves. He vist coses
que no es poden explicar, que per molt que visqui mai no podré oblidar-les.
Per
aquesta raó, perdre’m a la fageda de Les Cluses és com fer una cura de repòs
que aprofito per reviure, a través d’una mena de cristall fantàstic una refeta
memòria de les coses que he hagut de passar, però tal com m’agradaria que
m’haguessin passat, incloses les il·lusions marcides. M’agrada tancar els ulls
per fantasiejar millor, i percebre com les meues petjades desperten records i
perfums oblidats pels corriolets solitaris de la fageda o, tal vegada, destorben
el son d’un follet suspès, miraculosament, de l’aire blau i tebi que em fa
sentir àgil i alegre, com si un jardí de sensacions per estrenar esclatessin
dintre meu.
No
us ho creureu, mare, però us juro que he vist més d’un dia com sorgien del fons
de les ombres més pregones del bosc, materialitzant-se del no res, unes figures
esveltes i tan transparents com un devessall de llum. Primer se m’acostaren
tímidament, com si volguessin jugar amb mi sense esglaiar-me.
- Qui sou?– els hi
vaig preguntar, agosarada el primer dia.
- Som els sospirs, els desitjos, els afanys que volies sepultar de viu en
viu, escagarrinada de por quan et vares deixar anar, enlloc de plantar cara als
que t’empastifen i et fan arribar a dubtar d’allò en que has cregut, des que tenies
ús de raó –, em
respongueren, fent una cantarella burleta.
Parant
atenció a les veuetes del bosc he descobert tantes coses que considerem
incomprensibles i misterioses, només perquè estan embolcallades de superstició
i d’ocultisme o, senzillament, perquè ningú es vol prendre la molèstia de
polir, sense presses ni perjudicis, cadascuna de les seves arestes i cantells.
Qui
sap si als poderosos i a la gent d’upa, no els hi sembla un joc de canalla, que
alguns malgastem els millors anys de la nostra vida enfilant utopies. Em refio
que la generació dels meus fills o la dels meus néts escopiran a la cara
d’aquests tifes, algun dia, el blasme i
el regany per la seva egoista miopia
d’avui.
- Potser no és per malícia que són d’aquesta mena de pensar, sinó per
falta de sensibilitat o de fantasia – vaig tractar de disculpar-los al principi, en un ingenu
gest de bona voluntat que no va servir-me de res.
- Tothom té dret a somiar truites i a fer volar coloms – varen
engaltar-me, sense donar-me peixet, les veus del bosc; i com si em coneguessin
de tota la vida, van afegir: – No és això el que penses?
Aigua passada, no mou molí, ja ho
sé, em deia a mi mateixa traient-hi importància als meu pensaments.
Però,
les veus del bosc tenen un xic de raó al retreure’m la meva fluixesa d’ànim.
Comptat i debatut, potser només serveixo per empescar-me romanços ensucrats o
per engiponar discursos engrescadors perquè els pronunciïn els altres; però
m’he avesat a mirar les persones de fit a fit quan hi parlo, i d’aquesta habilitat
si que me’n sento orgullosa. De la mateixa manera, perquè m’he acostumat per
força a que m’escorcollin fins a les entranyes, a la recíproca mai abaixo la
mirada davant de ningú. He comprovat que és la forma més planera d’esgarrapar
les poques o moltes escates de sinceritat i de veritat, amb que les persones
enfarcellen confidències.
Les
sensacions que experimento a la fageda quan em poso a somniar, són simplement
una projecció de la fantasia – blasmada avui, però encara perfectament possible
– d’aquell univers en llibertat que maldava des de les beceroles de la mà del
pare. Tot un món de follets desconeguts va i ve pel bosc, fent-me companyia
mentre deixo que els peus llisquin pel camí encatifat de fulles seques. Al meu
entorn, es fa un silenci aspectant, només trencat pels murmuris de les manes
d’aquest poble encantador, a on m’ha arreplegat la generosa Madeleine.
Quan
tanco els ulls, us ho repeteixo mare, puc confegir la flaire i el missatge d’aquells
somnis esquinçats que passen i traspassen davant meu, penjats de les espatlles
mig esguerrades dels gnoms burletes, que em volen fer delir.
I
un reguitzell de projectes i d’il.lusions adormides acaben bellugant-se com petits
nenúfars dintre les meves mans, que havia arribat a pensar, ruca de mi, que estaven
buides. Ara que ja m’he refet, després de desxifrar l’eloqüència silenciosa i
sorprenent dels racons de la fageda, gràcies als follets o a les fades que van
impedir que em deixés escolar l’esperit d’un cos aleshores torbat, abatut i
bescantat.
Noteu, mare, que al final us parlo
d’esperança?
Heu
entès que, en el fons, les meues paraules anteriors són gemecs de confiança en
els que ens vindran al darrera?
Ja
sé que el pare sovint deia que qui viu només d’esperança mort dejú, i que esperant,
esperant, t’hi pots florir. Però jo crec, ara més que mai, que tota pedra fa
paret. Ja els hi lleurà de reivindicar les nostres utopies, avui estèrils, els
que ens segueixin, quan parin de desfullar la margarida del dubte, o de perdre
el temps desxifrant horòscops perversos. Per aquesta raó, m’he convençut que
tinc encara per davant un camí per estrenar, ple d’infinites sensacions verges.
- Tot arribarà – em consolen i m’encoratgen, a la vegada,
les veus del bosc.
I
jo penso que sí. Que després d’una època dolenta en ve una altra de bona. Que
les coses avui són com són i demà, de ben segur, pintaran d’una altra manera, i
que igual com hi ha una llei per a la mort, també n’hi deu haver una altra per
als que volen sobreviure.
- Allavonces ja hauran assolat els
teus ideals i, potser, fins i tot, et sigui reconegut tot l’esforç i el
sacrifici que hi has esmerçat per a defensar-los – em van somriure,
fent-me una ganyota de complicitat.
Beneita del cabàs, vaig pensar, no
t’ho creguis pas!
Però
després ho he arribat a entendre: quan els hi caigui la bena dels ulls a tanta
gent que l’esparvera sentir a parlar de revolució, llavors potser sí es reconeixerà
que els somnis del pare, i de tants altres com ell, foren profecia. Sonarà una
tonada des les entranyes de cada arbreda, arreu del món, que proclamarà que
l’home ha nascut per ésser lliure; si cal amb l’ajuda de tots els déus o de
tots els dimonis.
Encetada aquesta correspondència a través del vent,
us prometo mare que no tornaré a empedregar-me el fetge per culpa de ningú.
Bata
qui bata, ara és la meua.
Ho
demostraré sobrevivint, sense acceptar ni posar condicions prèvies, tal com
m’escriu en Joan en la darrera carta llarga i concentrada que m’ha pujat Anita
des de Perpinyà. He dit concentrada, perquè és inversemblant la quantitat de
lletres que el meu home pot arribar a encabir-hi en una fulla, per aprofitar
fins al darrer bocí de paper.
TERCERA
CARTA AL VENT
En Joan s’està deixant anar, mare.
Els
esforços del sogre per aconseguir que algú respongui per ell han estat endebades.
Els hi ha girat la cara quasi tothom, inclús el mateix capellà que en Joan va estar-se
de denunciar, quan el tingueren uns quants dies amagat al paller del soto. Ni a
mi m’ho havien xerrat, i no pas perquè no se’n refiessin que em mossegués la
llengua, sinó per no posar-me en un compromís amb els meus principis. Però
quan ho vaig saber, si voleu que us
digui la veritat, no em va fer ni fred ni calor.
El
sogre es pensava - ja que en un moment donat havien ajudat a escapar de les
temudes saques, tant al mossèn del poble com a d’altres veïns que pixaven aigua
beneita –, que si mai necessitava un cop de mà, tots aquells desgraciats als
que havia salvat la vida farien cua per a tornar-li el favor.
Doncs
ha estat que no.
Jo
prou que m’ho temia que passaria això, malgrat també és cert que desitjava de
tot cor que l’odi s’hagués deixatat, amb el pas del temps. Mireu si en té de pebrots
la cosa que, per postres, segons m’escriu en Joan, el meu sogre s’ha hagut de
passar tres nits a la garjola perquè la majordoma del capellà que protegiren
dels esvalotats, i que va recuperar la rectoria tornant de bracet amb els nacionals,
el va denunciar per renegaire, quan el va ensopegar esbravant-se de valent amb
el matxo de la tartana, perquè no el volia creure.
Al
pare d’en Joan, un pagès de no sé quantes generacions, els renecs més recargolats
li surten pel broc gros, tant com a la majordoma les jaculatòries. La temporada
que varem viure plegats al mas li’n vaig sentir a dir de tots colors i de tots
els calibres, sovint sense venir a compte, només perquè era la seva manera
d’expressar-se i prou; però en cap d’aquelles paraulotes no s’hi enfonyava ni
una unça de malícia, ni d’ànim d’ofendre a Déu ni als homes; us ho podeu ben
creure.
El
que em sap greu és que aquesta tírria inexplicable de la majordoma i la flema
del capellà desmemoriat, la pagarà, de carambola, el meu home, que mai ha trepitjat
un ull de poll ni dit una paraula més alta que l’altra; que, si per cas té
alguna feblesa, és la de ser massa tolerant i creient. A ell sempre l’he
conegut respectant totes les opinions, malgrat que no hi combregués ni de
lluny, doncs pensa que ningú té l’exclusiva de la veritat i, per tant, cal escoltar
i sospesar tots els punts de vista.
Una
prova fefaent d’aquest tarannà en són les nostres pròpies relacions de parella.
Hem pujat plegats al poble des de joves, però mentre jo sóc un cul de mal
seient, que volia entendre de tot i ficar la banya arreu, ell es conformava tafanejant
els secrets del terròs i procurant que les collites es poguessin fer
puntualment quan pertocava, perquè l’amo del mas on fan de masovers, anés ben
servit sense vinclar la carcanada.
Tot
i això, la nostra relació mai se n’ha ressentit de que els respectius capteniments
campéssim per camins diferents. Ens hem estimat apassionadament quan pertocava,
i respectat la manera de pensar de cadascú; inclús gosaria a dir que, en aquest
aspecte, ell s’ha avingut més amb totes les meves camàndules, a l’inrevés de
jo, que sovint se m’acaba la paciència massa aviat, i ho engego tot a parir
panteres.
Ara,
en canvi, mentre jo em mantinc ferma defensant els plans que varem fer – d’anar
a tot o res -, ell ja s’està trencant les banyes fent volar coloms amb la idea
de recomençar de nou amb les criatures on sigui, renunciant a tot el que calgui
per, simplement, estar junts i esperar que vinguin temps millors. En Joan
sempre ha tocat de peus a terra, mentre que a mi, ho reconec, era a qui m’agradava
massa desvariejar i embastar utopies.
De
manera que si barrina tant, malament: deu ser senyal d’inseguretat, d’incertesa
o de cansament.
A
hores d’ara es comença a desdir del propòsit de retrobar-nos a França perquè ja
es dóna per la pell pel que fa a aconseguir avals, i em tempteja per si em
veuria en cor de donar passos, sense ensenyar massa l’orella, per intentar que
em deixessin tornar amb l’excusa de les criatures. Em venen les llàgrimes als
ulls només de pensar en les falòrnies que s’inventa, per engalipar-me amb
projectes irrealitzables. Com cony vol que torni, amb el sarró que em penja de
l’esquena?
A pesar d’aquests rampells
d’entusiasme, el trobo baix de moral, doncs a cada ratlla de les cartes noto
com si canvies d’humor. Espero que es degui a que ha d’escriure a estones i aquest
continu prendre i deixar fa que una carta llarga, com la darrera, estigui
farcida d’alts i baixos, que traspuen estats d’ànim diferents, els de cada moment
que s’hi pot concentrar. Per exemple, després de fer-me l’article dels seus estrambòtics
plans de reagrupament familiar, em sorprèn explicant-me que els han pelat al
zero perquè hi ha una passa de poll verd, malaltia que segons diu, a qui se li
arrapa fort el deixa bastant malparat.
Si
mantinguéssim una conversa com déu mana, asseguts a l’eixida de casa com en els
bons temps, li podria rebatre els seus arguments un a un amb franquesa; però
tal com estem ara es fa difícil d’entendre’ns: ell m’escriu, però jo no puc pas
respondre’l perquè la meva carta el comprometria i, per tant, mantenim un
diàleg bord. En un racó de la fulla, fent una lletra tan diminuta que es
complicat d’entendre-la, diu que corre la brama que els batallons de
treballadors seran dissolts aquest estiu i que només els mantindran per a
pròfugs i desertors. Suposo que aquests rumors - vés a saber qui els fa córrer
- li donen ales per a fer-se els cabdells
que es fa.
Del que no se n’adona o no vol
entendre és que jo no puc tornar a Espanya com si res. Anita i Madeleine m’ho
han tret del cap sense miraments: si aquí ja me les fan passar magres,
imagineu-vos com em tractarien els de l’altre cantó de la ratlla si decidís
pidolar un salconduit. M’aconsellen que no tingui pressa en mourem d’on
m’estic, i m’asseguren que no cal que m’amoïni pel sostre o per la teca, que no
em faltarà de res, fins que tot torni a ser com abans.
Renè
ha anat més lluny, aconsellant-me que no visqui tan pendent d’en Joan, i que
procuri pensar una mica més amb mi mateixa i en les criatures. També em recomana
que per res del món, tampoc no se m’acudeixi recórrer als contactes que em van
proporcionar a París, doncs li consta que entre els anarquistes tenen
infiltrats confidents els fatxes.
I
m’ho ha dit amb un retintin, que m’ha fet angúnia.
He
de reconèixer que en René està molt al corrent de la situació dels refugiats a
França i, segons m’ha explicat, les coses estan força embolicades, amb
interessos entortolligats, sobretot des que els fatxes alemanys es passegen per
França, com si fos pel jardí de casa seva. M’ha assegurat que a la quieta, com
si se’n donessin vergonya o no volguessin esverar el galliner, deporten els republicans,
si veuen que en poden treure suc fent d’escarrassos a les seves fàbriques de
guerra.
En
resum, que el millor serà no bellugar-me i aprofitar l’oportunitat per fondre’m.
Més endavant, ja veurem què passa. Els Reynal són bona gent i amb Madeleine la
complicitat és total. Però, no sé què fer. Sabeu, mare, què es trobar-te sola i
sense referents on poder-t’hi arrapar?
Tota
la meva vida he caminat cap endavant sense aturador i avui, per primera vegada,
volen que m’estigui quieta, com qui s’amaga darrera un canyer per passar desapercebuda.
Em pregunto on endreço els meus ideals, aquells en que he cregut sempre i dels
que no penso renegar. No puc pas plegar-los ben plegats, i desar-los dintre d’un
calaix com si fossin llençols o estovalles, entre d’altres raons perquè de tan
bruts i esquinçats com estan, algun fan pena de veure.
Paro
d’escriure perquè sinó, mare, el meu coratge d’ahir, aquell delit que havia
recuperat gràcies als follets del bosc,
esdevindrà estèril i sense cap fonament. Voleu que us digui, de veritat, com em
sento?
Doncs,
vet-aquí: em sento profundament estafada!
QUARTA
CARTA AL VENT
No sé quan de temps fa de la meva
darrera carta, mare, però deu fer bastant perquè he estat setmanes senceres
sense preocupar-me’n de vós, aclaparada i ensopida pels maldecaps que varen esclatar-me
de sobte, esbocinant-me per enèsima vegada tots els esquemes, propòsits i
projectes que havia començat a refer a la clusa.
En
primer lloc, està clar que dec parlar-vos de la mort d’en Joan.
No
cal que us digui que, al assabentar-me’n vaig sentir un sotrac a la panxa, que
de tant en tant encara noto. Quan Anita baixa des de Perpinyà a la clusa és
perquè duu al sarró un feix de noticies fresques, les quals generosament
comparteix amb el grapat de refugiats que, com jo, estem escampats a aquesta
banda de la ratlla, i dels que ella se n’ocupa com una lloca cuida els seus
pollets. Aquesta vegada, però, no portava cap carta als dits, sinó que de
seguida que em va clissar se’m va llençar als braços i, sense mirar-me als ulls
com sempre feia quan em parlava, em va dir a cau d’orella: - el teu home és mort! Ho sento molt de portar-te tan males notícies,
xiqueta.
Per
molt que amb la mà em fes carícies a la nuca i a l’espatlla, les tendres fregues
no aconseguiren que el meu cervell processés una reacció suficient per entomar
la martellada. Se’m va fer un nus a la gola i vaig ser incapaç de reaccionar
fins transcorreguda una bona estona després de mantenir-nos abraonades, ella
plorant a llàgrima viva i jo més resseca que una pedra.
Finalment,
em va sortir la pregunta que no sabia com plantejar, embastada en un fil de
veu: com ha sigut?
Aleshores
em va donar el cop de destral que em faltava, perquè se m’esberlés el cervell
definitivament: s’ha penjat, pobrissona
meva.
Al
sentir-la, vaig caure rodona a terra.
Quan
em vaig refer, estava al llit, ventada per Anita i Madeleine, mentre Renè
entretenia les criatures al pati del darrere, jugant sota el til·ler. Al retornar-me,
no vaig tenir necessitat de fer aquella pregunta tan estúpida que a les
novel·les fa la protagonista, després de reviscolar-se d’un tràngol com el meu.
Jo sabia perfectament per què havia perdut el coneixement. A les temples encara
em retrunyia la paraula fatídica i terrible: penjat.
En
Joan s’havia penjat, precisament, quan feia plans per reconstruir la nostra vida
escantellada per la misèria i la vergonya d’haver perdut la guerra. Aquella paraula,
penjat, no me la podia arrancar del cap i em feia molt de mal, tant com si
hagués estat víctima d’una traïció. En definitiva, el meu home m’havia deixat
plantada, sense una explicació ni una justificació. Si l’hagués tingut al
davant, l’hauria bufetejat fins que el cor m’hagués dit prou.
Ara
sí que em sentia estafada del tot.
I
em va començar a pujar, pit amunt, un regust d’agror pudenta i una sensació
d’impotència indescriptible: la meva vida s’havia convertit en un parracot, que
no em servia ni per eixugar-me el plor, que se m’havia glaçat als llagrimalls.
Jo, que m’havia cregut quasi la redemptora dels desvalguts i una abrandada
defensora dels explotats, havia acabat tirada com un pellissot en un racó de món,
vivint de caritat, tibant-me de les faldilles dues criatures que em veient com
una estranya, perquè es passaven més estona amb els Reynal, que no pas amb mi.
Aquesta
seria la primera part del drama, la que em surt a sang calenta.
Malgrat sigui difícil de
comprendre-ho, en aquelles circumstàncies tan singulars, el primer que vaig fer,
quan em vaig sentir les cames i amb prou delit, va ser anar-me’n a passejar
sola per la fageda. Anita em volgué treure del cap aquell antull o, almenys,
que no hi anés sola, però Madeleine que potser em començava a entendre més del
que jo em pensava, em va animar a fer-ho, dient que em convenia esbargir-me una
mica i que no patís, que si trigava massa a tornar ja em vindria a rebre a mig
camí, amb les criatures. Només em va posar una condició per anar-me’n: que
abans de sortir em begués una bona tassa del brou fumejant que em tenia a punt.
La passejada em va anar molt bé,
doncs a soles, sense testimonis vaig poder treure totes les llàgrimes que no
havia plorat els darrers mesos, incloses les que us devia a vós des del funeral.
No
vaig vessar una sola llàgrima llavors, mare, però a la fageda ho vaig fer sense
aturador, fins a l’extenuació. Només al quedar-me resseca i exhausta, vaig
recuperar la capacitat d’estar pel que murmuraven els follets:
- Ara ets mestressa del teu destí,
no et vulguis sacrificar mai més per cap ideal. Només ho has de fer pels teus
fills, que són la penyora del teu demà. Educa’ls perquè pugin amb l’esperit
lliure, i no es deixin entabanar en els mateixos capgirells que tu.
Us he de
confessar una cosa que quedarà entre totes dues, mare. Que potser els follets
del bosc no existeixen pas, i que les veus que em sembla escoltar, no són altra
cosa que el ressò de les meves pròpies vagaries.
Com
si dintre meu hi convisquessin, receloses l’una de l’altra, dues personalitats
sentimentalment contradictòries: una d’arrauxada i decidida, al costat d’una altra
més reflexiva i posada. La primera sol passar, en un sospir, de l’eufòria a la
depressió; la segona no perd mai la serenitat ni l’enteresa, passi el que
passi. Amb la barreja d’ambdues he tirat endavant fins ara, i així vull que
continuí sent.
Ja fa uns nou mesos ben bons des que
en Joan va dir prou.
Jo
ho deia de mi, però ara reconec que el meu home sí que tenia raons més que
justificades per a sentir-se estafat. Per això, quan no pogué més va decidir
fer creu i ratlla. El que no puc entendre és que ho fes sense comptar amb la
meva opinió. Potser no se’n refiava que li fes costat?
Si
voleu que us digui la veritat, mare, m’estimo més no remoure-ho gaire perquè,
en el fons, no l’he païda mai una determinació tan covarda i de repent, i ara
ja no té remei. No puc endevinar el que m’hagués hagut d’explicar abans de tirar
al dret. El pitjor és això: no saber el per què d’una cosa. És cert que cadascú
pot trobar-hi sentit en llevar-se la vida i justificar-ho com més li convingui
de cara a la galeria, però sense la versió íntima i sincera de qui pren una
decisió tan radical, al trencaclosques li faltarà sempre la peça fonamental per
a entendre’l.
Potser
em pensava fins fa poc, que rebria una carta pòstuma i romàntica on m’expliqués
les seves raons o, simplement, se m’acomiadés. Ja han passat prou dies com per
haver-me’n desenganyat de que una carta semblant s’hagués escrit mai. Com diria
el pare, se’n va anar a la francesa. Què voleu que hi faci, doncs? Si no m’ho prenc a la fresca, no acabaré mai
de fer net. Què els hi tinc de dir a les criatures, quan siguin grans, del seu
pare? Que tota la vida va ser un cagat, i que sempre mirava cap a una altra
banda? No, esclar que això no ho faré; però, tota la vida l’arrossegaré aquest
ròssec
Per
molt que m’hi esforço no ho acabo de pair, ni puc pensar amb serenitat, i encara
que gracies als Reynal em vaig retornant a poc a poc, no paro de donar-hi voltes
i més voltes al sentiment d’haver estat traïda. Només el pare i vós em vàreu
fer costat sempre, però en Joan no: el meu home em va abandonar sense
donar-me’n explicacions i portant-me enganyada. És veritat que jo també vaig
estar a punt de tirar la tovallola una vegada, ja us ho vaig explicar, quan no
em feia res de deixar-me morir a la fageda; me’n vaig desdir al pensar en les
criatures. De ben segur, les veus del bosc també m’hi van ajudant, no obstant
cada vegada estic més convençuda que no procedien de les entranyes de la
fageda, sinó més aviat del meu interior, del subconscient que s’havia buscat un
amagatall a la panxa.
Pierrot,
el cunyat de Madeleine, em ronda sense dissimular-ho gaire. L’altre dia em va
escalfar el cap repetint-me la cançoneta de que cal refer la vida, que encara
soc jove, que tinc de pensar en les criatures, i que la desgràcia ja m’ha espremut
prou. Els Reynal veurien de bon grat que em quedés a viure aquí i jo, la
veritat, em deixo estimar sense acabar-me de decantar. Però, en el fons de la
meva pell, tinc cada dia més clar que si algú m’ha de revenjar i ha de lluitar
per les meves idees i les del pare, han de ser les criatures quan siguin grans.
A mi, potser sí que ja em toca reposar. I ja faré prou preservant la memòria de
les coses viscudes el més intacta possible perquè, quan els vingui de gust, la
canalla pugui tibar tots els fils que pengen d’aquesta troca esfilagarsada, en
que s’ha convertit la nostra vida.
FI
