divendres, 4 de juny del 2021

A PROPÓSIT DEL LLIBRE DEL SENYOR PUJOL I D’AQUESTA QÜESTIÓ DEL PERDÓ

Poques setmanes abans del judici que l’espera a l’Audiència Nacional, l’expresident Pujol ha tret a passejar pel país un llibre de memòries indirectes (en forma de llargues converses amb un periodista amic), llibre que no sé ben bé com definir perquè em dona la impressió que malgrat aparenta tenir per objectiu estratègic demanar perdó i reivindicar-se en la seva reputació de persona honrada, també em sembla que amaga en els rebrecs de les seves pàgines certs titubejos mig insinuats, conseqüència suposo d’un manyoc de sentiments contradictoris que ara mateix penso li són difícils d’expressar obertament. El que passa és que guardar-se’ls al pap o el que encara seria pitjor, com una pedra a la faixa, no em fa el pes. Insisteix que els diners d’Andorra eren una deixa, que no es va enriquir i que, de fet, tenia més patrimoni l’any 1975 que no pas quan va deixar de ser president. Ho repeteix una dotzena de vegades: “com rotundament vaig dir al parlament, jo no he estat ni sóc un corrupte ni vaig fer servir en cap cas el meu càrrec per treure’n profit econòmic”. I estic segur que ho pensa així i que n’està convençut de veritat, però em sembla que allò que en el fons li dol del seu particular viacrucis, és que no se’l creguessin i li giressin la cara moltes persones a qui va fer favors i sobretot molts polítics que varen fer carrera al seu perllongat recer de pare pedaç.

A la meva manera de veure, és la meva opinió, si en un moment donat va decidir confessar-se de la seva entremaliadura fiscal andorrana, diguem que en un acte espontani de contrició en el més pur estil cristià, qui sap si no va fer-ho perquè es refiava del perdó i de la comprensió incondicional dels “seus”? Però la ”des-lleialtat” dels que se’n varen distanciar després de la seva "vomitada" provocadora, abans que el gall cantés tres vegades, és el que no ha acabat de pair i li ha fet un racó a la panxa. Precisament, la seva formació sòlidament cristiana suposo que el va encoratjar a confessar “el pecat” esperant, com passava després de confessar-se, demanar perdó i fer propòsit d’esmena, que el sacerdot imposés una penitència de quatre avemaries i un parenostre, pronunciant la fórmula màgica: “ves-te’n en pau que els teus pecats et queden perdonats”. De fet, l’etimologia grega del mot “perdonar” es tradueix literalment per “deixar passar”.

Francament, suposo que l’expresident comptava amb una absolució més o menys immediata; però mai li havia passat pel cap que “els seus” s’afegirien per activa o per passiva a remenar la merda i, el més gros de tot plegat, que deixarien trinxar la “seva obra”. Explícitament no els ha verbalitzat mai, ni crec que ho faci perquè té massa orgull ferit, aquests sentiments de desil·lusió i desengany pel comportament de gent que havia col·laborat des dels temps de “fer país” fins després amb el projecte convergent, alguns dels quals encara continuen remenant la cua per la política, fent veure que no el coneixen de res. Però jo goso especular en aquest sentit, interpretant els seus “gestos” i els seus “silencis” calculats, sense massa por de ficar-me en llibres de cavalleria.

I en quan a aquesta qüestió del perdó, amb caràcter general, donaria xeixa per molts de debats. Hi ha qui vol perdonar i qui no pot. Segons el filòsof Francesc Torralba el perdó és un misteri que no sempre està a mercè de la voluntat de la persona, perquè hi ha ferides intangibles que couen més que les físiques perquè estan gravades en el subconscient. “Les ferides mal curades fan pus – diu - i la infecció acaba en ressentiment. L’única manera de no tornar-se ressentit és perdonant”. Una cosa, però, es perdonar i una altra oblidar. La novel·lista Care Santos li feia explicar aquesta mena de sentiments contradictoris, al meu parer de manera magistral, a un dels seus personatges de ficció: “Amb els anys he après coses del perdó. Hi ha fets terribles que perdones com si res. Perdones perquè ho vols, perquè et cal, perquè l’alternativa és pitjor que el greuge, perquè t’hi va la vida. Perdones sense que t’ho dema-nin, sense saber per què. Fins i tot tu te’n sorprens, quan hi penses. Perdones de debò, amb el cor. No oblides, però gairebé. No oblides, però fas com sí”. Estic segur que respecte al calvari del senyor Pujol – que ell sol es va buscar amb una confessió intempestiva, no ho oblidem – alguns d’aquests sentiments s’hi podrien aplicar a l’ambient enrarit que es va crear al seu entorn.

Tanmateix, de tot el que explica l’expresident en el llibre en qüestió, no m’ha agradat que quan es refereix als presumptes tripijocs i tràfecs per afavorir Convergència, hi tregui ferro al·legant com excusa aquell “i tu més” que tant s’ha criticat en els debats parlamentaris sobre acusacions de corrupció. “Molts partits i polítics europeus, també espanyols – diu el senyor Pujol -, han tingut problemes semblants però en cap no hi ha hagut l’acarnissament que hi ha hagut contra CDC”. Assegura que pot ad-metre que hi pot haver casos que en el seu partit hi hagin hagut actuacions incorrectes i punibles, però creu que amb l’increment de la tensió de les relacions entre Catalunya i Espanya la mobilització política i jurídica contra ell i contra CDC “s’endureix molt i es mobilitzen tota mena d’instàncies, legals o no, que esquitxen tothom". De passada, deixa anar, en un avís per a navegants, que la liquidació de Convergència és podria haver fet de manera més serena i salvant els mobles. Francament, no m’ha agradat que l’expresident disculpi els pecats dels “seus” al·legant que d’aquestes faves se’n couen a tot arreu i en alguns llocs a calderades. El Pujol que jo respectava no s’hauria permès mai aquesta excusa de mal pagador. Esclar que potser tampoc s’hauria deixat convèncer d’esperar que els seus pecats li serien perdonats i oblidats només confessant-se i picant-se el pit, com quan era petit i passava pel confessionari abans de combregar cada primer divendres de mes.

Que passeu bon cap de setmana i fins dilluns, si és que no torno abans perquè mai se sap. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada