Com que hi ha gent de tota mena de pensar, de fer, de resar, de menjar, de parlar i, inclús, d’estimar, estaria bé que no tinguéssim tantes manies per relacionar-nos amb tothom, i que no llambreguéssim de reüll ningú; sobretot si se’ns ocórrer donar com excusa que no és com nosaltres o, encara pitjor, que no és “dels nostres”. Si cadascú fes l’esforç de posar-se en la pell dels que no estan tallats pel mateix patró cultural, estètic o costumista que nosaltres, potser anant de bon rotllo tots plegats hi sortiríem guanyant i no perillaríem de prendre mal. I no ho dic pas en el sentit que s’hagi d’anar imitant tot cristo en la seva manera de comportar-se, perquè cadascú és com és; sinó simplement mirar de fer l’esforç d’entendre’s amb una mica de seny i d’empatia amb els que no considerem “dels nostres”, enlloc d’aixecar fronteres o llençar anatemes. La mare dels ous dels conflictes en general i de les antipaties morboses entre persones, comunitats o pobles, rau en no voler-ne saber res dels que no ens fan peça perquè no els creguem homologables a la nostra manera de ser, d’actuar o de pensar, siguin forasters o del país, veïns o desconeguts. ¿Com podem entendre’ns amb algú de qui no volem saber-ne res, senzillament perquè estem carregats de prejudicis?
Cada persona viu la vida com li rota, com pot o com li deixen, perquè cada casa és un món; però, en qüestió de sentiments tots els humans som fets i pastats d’epidermis endintre, per molt que no sigui probable que tinguem prou dits a la mà per assenyalar les diferències de pell enfora. Malgrat això, si simultàniament se’ns sotmetés a les mateixes pressions, podeu estar segurs que les reaccions objectives serien si fa o no fa les mateixes. Quan a un el punxen, li raja sang vermella de la ferida per molt fatxenda que sigui, i si se li mort un fill, es desespera encara que ho exterioritzi amb intensitats i mostres de dolor diferents. Precisament perquè els sentiments són pràcticament calcats, sigui quin sigui el color de la pell o la manera de vestir i parlar, les desgràcies o les pandèmies com és el cas d'ara, sempre acosten més les persones, no obstant les seves peculiaritats o rareses, que no pas les xefles o les commemoracions. És a dir, a la meva manera de veure, no hi ha cap problema de falta d’empatia quan es tracta de compartir un mateix dol; però, la cosa canvia quan “l’altre” deixa de ser un company de afliccions i es converteix sense voler, quasi per defecte, en un adversari potencial o en un competidor per sortir-se’n del que sigui, entrant en competència amb els nostres interessos. I quan els interessos personals treuen el nas, l’egoisme més intransigent fa impossible qualsevol simpatia, sigui en l’àmbit familiar, comercial o, naturalment, polític.
Ara que són notícia l’intercanvi de correspondència a través dels mitjans de comunicació entre els líders dels partits que en teoria integren el bloc independentista – per cert, ¿què no es parlen Junqueras i Jordi Sanchez tot matant l’aranya als Lledoners, que s’han d’escriure cartes com dos que festegessin a distància? -, en tenim un exemple fefaent d’aquesta mala costum generalitzada de criticar primer, quasi com si fos obligatori, allò que no s’ajusta exactament amb el que ens agradaria d’escoltar. El que va dir el líder republicà no destapava res de nou, ja que setmanes abans ho va exposar blanc sobre negre en un llibre signat conjuntament amb Marta Vilalta, la seva adjunta, on dissenyava la línia política o si ho preferiu el full de ruta del partit republicà, en cas de guanyar les eleccions. I les van guanyar a les files independentistes. Per tant, esquinçar-se els vestits o estirar-se els cabells com si estiguessin ofesos té la seva malicia per no dir mala bava política. Tanmateix, les matisacions contingudes en la carta de resposta d’en Jordi Sanchez resulta que tampoc han encantat els oracles de Waterloo i s’ha hagut d’escoltar unes quantes virtuals estirades d’orella. Què cony és aquest paripé?
A fi de comptes, la política que defensen els republicans per desbrossar el camí de l’entesa imprescindible amb l’Estat, passa per jugar tots els trumfos a la carta d’una sortida dialogada pel conflicte i d’aconseguir ampliar la base social favorable al referèndum pactat, que per si de cas s’hagués de fer pressió no acabés tot plegat en un pírric “quiero pero no puedo”. Per tant no n’hi ha per tants marramaus, ja que si tothom digués la seva escoltant el cap en comptes del cor o el ventre, segurament resultaria que això que predica en Jonqueras és el que desitja una bona part dels ciutadans del territori. Aquest país, com passa en tots en general, que no som cap excepció, s’ha distingit per fer callar des de fa molts anys un grapat d’homes plens de raó si portaven la contraria a la doctrina oficial. En Lluis Llach ho va denunciar i magnificar en una de les seves cançons antològiques, referint-se concretament als opositors al règim franquista. Però, durant els darrers mesos i en relació al procés també s’ha intentat que es posessin la llengua al cul personalitats polítiques i intel·lectuals perepunyetes, titllant-les de botiflers i traïdors, pel pecat de tenir un punt de vista discrepant, avisant del perill que un embat mal calculat portés Catalunya al bloqueig i a la paràlisi política. La llista dels que estan a la llista negra dels talibans de la ceba, és molt llarga: Duran i Lleida, Antoni Puigverd, Lluis Foix, López-Burniol, Lluis Rabell, Pere Navarro, Lluis Bassets, Laia Bonet, Carme Riera o el mateix Miquel Roca... I ara, encara que la seva opinió ja no compti per res, el mateix Jordi Pujol. Mentre des de les dues bandes del conflicte no es faci un generós esforç de tolerància mútua i d’escoltar el que diuen els altres, no per replicar-los d’immediat, sinó per valorar constructivament les opinions contraries, no anem bé per anar a Sants, francament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada