RENEGAR PER ESBRAVAR-SE

 

 Hi ha dies que repassant les notícies no és estrany que se’ns escapi alguna paraulota i potser un renec i tot. Ara mateix amb tot aquesta demostració d’incompetència i de frivolitat que palesa el sainet de la vacunació dels jugadors de la selecció espanyola de futbol, francament, més d’un renec no el podrem reprimir. I encara menys si se’ns omple el pap d’escoltar les barbaritats que s’estan dient sobre els indults als presos polítics catalans i "la correspondència" creuada entre Jonqueras, la CUP i en Jordi Sanchez. No ens els acabarem els recursos a l'abast per esbravar-nos, perquè per tenir, també tenim una llengua rica en paraulotes, insults i blasfèmies espontànies i nostrades, en qualsevol dels casos complicades de traduir a una altra llengua, inclosa la castellana. I viceversa, que en altres indrets també la saben llarga i són molt creatius a l'hora d’esplaiar la mala llet; però no sé per què els catalans se n’emporten la fama mentre els altres carden la llana. En l’extens capítol d’insults n’hi ha una gama que podríem qualificar de “blancs” i "educats", entre els quals destaquen: pixapins, ninot, borinot, ganassot, poll-ressuscitat, llepa-finestres, guaita-cargols, carallot... I tot un repertori de “caps”: capsigrany, cap de fava, cap de lluç, cap de cigró o cap de suro...

 Ara bé, en l’apartat de les paraulotes poca-soltes, les més populars hem de reconèixer que xapotegen la grolleria, sense donar massa importància a un vocabulari que no es talla ni sembla fer-li vergonya caure repetidament en referencies sexuals inequívoques, que quan s’enfilen massa poden unglejar el masclisme més barroer com: cony, collons, xarrupa-escrots, desvirga-gallines, tita-torta, tita-freda, tita-fluixa o mitja tita. Pel que fa als renecs pròpiament dits alguns és inevitable que garfinyin la blasfèmia; els més coneguts i repetits quasi solen tenir un denominador comú força escatològic a l’entorn de l’acció d’anar de ventre: “càgon l’olla”, “càgon tot”, “càgon l’ou”, càgon l’os de pedrer” o “vés a cagar a la via”, i no segueixo perquè la llista és llarga i se’ns podria fer tard. Tanmateix, com passa quan se la carrega la mare d’algú que no cau bé en un moment donat a qui s’esbrava perquè li han tocat el voraviu o li han fet una malifeta que l’ha perjudicat: “qui et va parir”, “la mare del tano”, “la mare que et va matricular”... Podríem seguir la lletania si no fos una mica penós perquè acabaríem necessitant glopejar algun desinfectant. Per aquesta raó, qui sap si per treure’ns el mal gust de boca val més recórrer a renecs simpàtics, imaginatius i per descomptat gens grollers com els que va popularitzar el capità Haddock, a “Les aventures de Tintín”. Us faig memòria d’un que deveu haver escoltat més d’una vegada i que espero us encoratgi per emprendre el dia d'avui bastant complicadot amb un somriure ben joliu: “llamp de llamp de rellamp de contra rellamp!”

 Per cert, no sé si us heu adonat que en alguns carrers i a les façanes de cases particulars de poblacions catalanes encara hi queden encastades, amb més o menys bon estat de conservació, unes rajoles de ceràmica blanca i blava que conviden a parlar bé. Aquestes rajoles didàctiques i puritanes les promovia en temps reculats una anomenada Lliga del Bon Mot, que va fer forrolla fa un segle i mig ben bo entre la gent d’ordre, quines orelles castes s'escandalitzaven amb les paraules grolleres, els renecs i, sobretot, les blasfèmies; al·legant com excusa que tot plegat era perjudicial per l’educació dels infants. Els menjacapellans i anticlericals se’n fotien d’aquesta campanya benintencionada i l’escarniren rebatejant-la com “Lliga del bon Rot”, abonant la llegenda que Catalunya té una llarga tradició escatològica, grollera i irreverent, emperpalada entre la sàtira deseixida, i en alguns casos ben trobada, i el simple malparlar. Home, una certa inclinació a l’escatologia no la podem negar amb tradicions que respectem com fer cagar el tió a la mainada per Nadal i posar caganers al pessebre; àdhuc distingint a il·lustres personatges de la política i la vida social dedicant-los una figura de caganer, fins a l’extrem que qui no tingui una caricatura en forma de caganer al mercat, no és ningú. I podria continuar fent referència a clàssics de la cultura popular com “El Renegaire” (el trobador català), o la famosa versió pamfletista d’en Pitarra sobre Jaume I el Conqueridor, que ja podeu afigurar-vos de què anava, quan la crítica de la seva època va considerar-la bruta, eròtica, obscena, ordinària i escandalosa per a tots aquells que defensaven la religió, la moral, l’honor i les bones costums.

Segons un estudi de la filòloga Carme Plaza, publicat el l980 amb el títol “El renecs i les paraulotes dels pagesos”, en un sol poble de la Conca de Barberà va identificar 200 paraules i 50 expressions que atemptaven contra les bones maneres. Només de la paraula “hòstia” va trobar-ne setze varietats diferents, per quinze del mot “collons” i onze de “consagrat”. Tanmateix, els experts en la matèria li treuen ferro a aquesta afició a emprar col·loquialment expressions que desafinen, i coincideixen en afirmar que el renec té una funció catàrtica d’alliberament d’emocions contingudes i també de sentiments humans primaris. Segons aquests sociòlegs, el renec i la paraulota serveixen per expressar força, ràbia, frustració, i sovint com si fos un acte de rebel·lia hom hi recórrer conscient que suposa una transgressió del codi moral, els bons costums i el bon parlar. De totes maneres, us ben asseguro que una selecció dels renecs més recargolats, a tall de fer memòria, poden ajudar a desentrenyinar el dia més rúfol, sempre que es tingui clar que la meitat freguen la blasfèmia o el mal gust. Però per sort, o per desgràcia, tenim a l’abast infinitat de “succedanis” de les paraulotes i renecs que com a eina per treure emprenyaments diuen que fan el mateix fet. Però, a la meva manera de veure, tan refinament lingüístic com vulgueu no podrà substituir com a d’esbravador a aquelles malediccions més que renecs, de ben segur inspirats per la rica cultura popular dels gitanos catalans, com el que us deixo per mostra perquè acabeu la reflexió amb un somriure, que sempre i sobretot en temps de pandèmia va bé per deixar anar els maldecaps: “així t’arrosseguin per un canyar mal podat i untat lo cul de bitxos”.

RECORDEU QUE SI SOBRE AQUESTA REFLEXIÓ HI VOLEU DIR LA VOSTRA, PODEU PARTICIPAR AMB ALTRES SEGUIDORS DEL BLOG EN EL XAT OBERT DIARIAMENT AL MEU COMPTE DE FACEBOOK.