Follow by Email

dimarts, 8 de juny de 2021

HI HA POLÍTICS QUE ESTAN COM UN LLUM DE GANXO

 

 No prendre’s seriosament res del que digui un polític no s’ha de seguir al peu de la lletra, com per definició; però, s’ha de reconèixer que és una actitud d’higiene mental que cada dia es va generalitzant més entre el ciutadans acostumats a que els seus diputats i dirigents avui diguin naps i demà cols, sense cap coherència, segons com bufi el vent. Per cert, una manera de clissar de quin peu calça un polític consisteix en observar quin d’aquests dos mots - “ciutadans” o “compatriotes”- utilitza més quan parla en públic; proveu-ho i l’experiment pot resultar-vos força entretingut. I ja no parlem de resseguir les promeses programàtiques, mitineres o cridades després d’una pujada d’adrenalina, puix us emportareu un bon desengany comprovant que la majoria de les paraules que embolcallen els bons propòsits i els rampells d’eufòria se les emporta el vent amb una facilitat insultant.

Ara bé, el pitjor que li pot passar a un governant que va de seriós i primmirat és que des del carrer la gent que se l’escolta opini, amb un deix de desencís: “parla com un polític, però se li entén tot”. Perquè la gràcia dels polítics “professionals”, en el sentit que viuen de la política no que s’han posat “en política” per ajudar a tirar endavant el país recolzant allò que interessa de veritat a la comunitat, és que després de parlar tres hores no se’ls hi hagi entès res: ni si tiraran cap a la dreta o cap a l’esquerra. La transparència, cada cop més per desgràcia dels ciutadans i desprestigi dels polítics d’ofici més que de vocació, està renyida com mai es podia pensar amb aquella imatge il·lusionant i sublimada d’una política ètica i èpica, quasi heroica en la defensa dels interessos del poble. No vol dir que els polítics enganyin a totes hores i que siguin uns impresentables compulsius, tots i en general, perquè hi ha moltes reconfortants excepcions; però, si que hi ha polítics que els agrada, amb més o menys picardia i ocurrència, “enredar”, una paraula més mengívola i menys cantelluda però igualment impròpia, frívola i vergonyant.

Els diagnòstics pessimistes sobre el futur de la democràcia es divideixen en dos grans grups: els que culpabilitzen els polítics que estan com un llum de ganxo i els que donen la culpa als electors de tenir pa a l’ull i massa contemplacions a l’hora d’escollir perquè els treguin les castanyes del foc en un moment donat, a personatges negats per a l’exercici d’una disciplina tan exigent i honorable com la política amb majúscules. Afortunadament, per mantenir la fe i l’esperança en la democràcia, és que en la política s’hi mou suficient gent honesta i competent que no encaixa en el clixé ridícul amb que encapçalo aquesta reflexió; que són persones que no s’han embolicat en política per tenir més influència, ni per aprofitar qualsevol oportunitat d’arrodonir el seu patrimoni personal o de col·locar la parentela en alguna rectoria. Només caldria que els ciutadans, a l`hora d’escollir parlamentaris fessin l’esforç de garbellar bé les opcions i no es deixessin convèncer per la retòrica i l’histrionisme d’uns quants xarlatans.

La política, com a instrument democràtic imperfecte, no té eines ni mitjans per destriar els millors candidats per assumir l’administració de “la cosa pública” en interès del poble, ni per ensinistrar electors infal·libles a l’hora d’escollir representants a les diverses parcel·les de poder, sobretot mentre el sistema electoral que els polítics es resisteixen a reemplaçar com gats panxa enlaire, perquè permeti els candidats presentar-se en llistes obertes, no supeditades a la tirania dels aparells dels partits. I, tanmateix, per configurar unes institucions independents – fent realitat sense tripijocs ni trampes al solitari la separació de poders -, que no només impedeixin sinó que castiguin les pràctiques estúpides dels polítics que estan com un llum de ganxo, els quals a part de perjudicar entre d'altres coses la consolidació de l’estat del benestar i posar banyes al poble que prometeren servir, poden ser tan temeraris i banals com per alimentar crispacions que podreixen la concòrdia.

RECORDEU QUE SI SOBRE AQUESTA REFLEXIÓ HI VOLEU DIR LA VOSTRA, PODEU PARTICIPAR AMB ALTRES SEGUIDORS DEL BLOG EN EL XAT OBERT DIARIAMENT AL MEU COMPTE DE FACEBOOK. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada