GAT ESCALDAT D’AIGUA FREDA FUIG

 

 Avis: Perdoneu que avui vagi tard, la causa ha estat una avaria tècnica inesperada a l'ordinador.

 Quan sembla que socialistes i republicans aposten fort pel diàleg i pel restabliment d’un clima de confiança encara que sigui enfilat amb agulles, els observadors més optimistes no poden evitar mirar-se aquesta operació de distensió de la crispació arrufant el nas. I és que la gestió històrica del “conflicte polític” de Catalunya amb l’Estat, els governs espanyols – manessin les dretes o les esquerres – no l’han portat precisament amb aquella “finezza” imprescindible per establir un clima de confiança suficient per arribar a acords perllongats. I d’aquí plora la criatura! I qui sap si aquesta malaptesa no explica per què el socialisme català, tot i haver-se revingut fa quatre dies amb una victòria electoral pírrica, ha perdut nervi, credibilitat i empenta per tibar tot sol el carro del canvi que es necessita. I per quina raó ni els independentistes de la ceba ni els més tebis no se n’acaben de refiar dels cants de sirena socialista? Doncs no cal donar-hi gaires voltes: perquè gat escaldat d’aigua freda fuig. Els socialistes, a la meva manera de veure, van malmetre la confiança d’una part considerable de l’electorat català el dia que els seus capgrossos - aquí i més enllà - van decantar-se per comportar-se com embrollaires enlloc de com a estadistes. La davallada del crèdit que el socialisme s’havia treballat a Catalunya com alternativa creïble al nacionalisme convergent, no en tinc cap dubte que es va començar a devaluar-se arrel del paper d’estrassa utilitzat per Zapatero quan, per assegurar-se de remenar les cireres del país amb els vots catalans no li va tremolar la veu de vergonya ensarronant i ensibornant Catalunya amb una promesa tan llefiscosa, com aquella solemne declaració de: “recolzaré l’Estatut que vosaltres aproveu”, la qual per cert alguns dels seus propis socis no estaven disposats a comprar-li ni farts de vi.

 Però els catalans som gent de bon conformar i encara que se’ns estereotipi de suspicaços, calculadors i garrepes, la veritat és que quan fem confiança ningú ens guanya en lleialtat ni en generositat; en tots els aspectes, des del social fins al mercantil, passant naturalment pel polític. I confiem tant que una encaixada de mans, tot mirant-nos de fit a fit als ulls, val com el contracte més ben redactat davant notari. Per aquesta raó i no per cap altra, el tarannà mansoi i manyac d’en Zapatero va fer el pes inclús als nacionalistes d’esquerra republicana – llavors, els únics que portaven la república i la independència en el seu programa -, els quals no varen dubtar convertir-se en els interlocutors catalans de referència del socialisme estatal, i socis preferents durant tota la legislatura del tripartit. De manera que mentre la pastanaga de l’Estatut, objecte del desig del catalanisme històric, en Zapatero va saber-la remenar amb traça i murrieria tot foren flors i violes; però quan a “Bambi” se li va descobrir el llautó i va quedar palès que no era més que un titella en mans del patriarcat del partit, se li va acabar el carbó. Sobretot després que consentís que el seu avinagrat company d’executiva, el senyor Guerra, complís l’encàrrec de passar el ribot a fons al projecte d’Estatut, “fins que no el reconegués ni la mare que l’havia parit”, gesta de la que el mateix vampir sevillà va fanfarronejar a tort i a dret, i de la qual avui encara no se n’ha penedit perquè deu creure que va fer un gran servei a la Pàtria.

Ara bé, com que mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, després de la dura travessia dels ingenus catalans pel desert d’una autonomia capada financerament i política, apallissada d’una banda per la crisi global i, per altra, per les gasives retallades de recursos i amb les transferències tutelades pel viatjant de gra cuit que l’Aznar va designar com a successor, el gallec Rajoy, pensant que el seu passotisme i pusil·lanimitat natural “deixaria passar” les corrupteles i les arbitrarietats dels militants del seu partit que buscaven en la política el seu modus vivendi. Era considerat un tita-freda pels seus correligionaris, però durant el seu mandat, va inventar-se totes les travetes possibles per fastiguejar els separatistes, saquejant descaradament les seves fonts de finançament i amorrant les iniciatives legislatives al tribunal constitucional, de manera que en escoltar de nou cants de sirena socialista salmodiats per d’un tal Pedro Sánchez que pocs coneixien, qüestionat pels barons socialistes i declarat cap d’esquila pel sanedrí del partit, però benvist per la militància de base, el catalanisme mig ofegat s’hi va arrapar com si fos el clau roent que esperaven.

De seguida, però, els fets van palesar que el nou líder tenia més pelica que estratègia, i que, com a tots els anteriors caps de govern des de la transició fins avui, la disfressa d’estadista li anava baldera. Efectivament, en Pedro Sánchez, va començar provant de seduir-nos amb tastets d’una cuina oberta per acontentar tothom, sense embafar ningú; però, en definitiva la seva intervenció en el conflicte català, segurament els historiadors de demà podran resumir-la dient que va consistir en entretenir amb rossegons la fam endarrerida dels catalans en qüestió d’autogovern. Molts aperitius dessaborits i escarransits, sense que a taula mai hi portés un plat consistent. Des de fa un dies, però, el plat fort que pregona als quatre vents són els indults i una taula per asseure’s a enraonar. El problema és que les desavinences a la cuina no les pot dissimular perquè els principals cuiners i fins i tot algun rentaplats no s’han amagat de ridiculitzar i discutir les seves arts culinàries. I quan enlloc de limitar-se a la recepta clàssica i a no fer invents, comença a vacil·lar el personal amb espècies exòtiques com “magnanimitat” i d’altres que canten bastant en el context que vivim, no és estrany que tanta gent reaccioni amb la suspicàcia del gat escaldat. Si no existissin les hemeroteques i no es pogués comparar allò què es va dir ahir amb el què es diu avui, la credibilitat d’alguns personatges no s’escantonaria a trossos. En efecte: es necessita un estomac a prova de bombes per empassar-se que és sincer qui suplica “magnanimitat” i altura de mires, es tanca en banda des de bon principi a parlar d’amnistia, que seria l’única manera de fer creu i ratlla d’un conflicte que fa massa temps arruïna les dues parts. I encara més veient que la repressió atiada des de la fiscalia – en teoria motoritzada des del govern segons que va dir el propi Sanchez –. no para d’anar segant l’herba sota els peus de l’independentisme. No cal ni que l’aigua bulli, per escampar la boira cuita-corrents.

RECORDEU QUE SI SOBRE AQUESTA REFLEXIÓ HI VOLEU DIR LA VOSTRA, PODEU PARTICIPAR AMB ALTRES SEGUIDORS DEL BLOG EN EL XAT OBERT DIARIAMENT AL MEU COMPTE DE FACEBOOK.