De fet, no volia pas tornar. Aquesta vegada, la migranya que emmascara moltes depressions en fase de gestació m’havia arrapat fort pel coll i no sabia pas si me’n sortiria, com altres vegades, posant-hi “pebrots” com deia la meva sogra: “a la vida, per molt enfonsat que estiguis sempre te’n sortiràs amb un parell de pebrots, i si no en tens vés a plaça que en trobaràs tants com vulguis”. I per què em notava l’ànim mig enfonsat? Doncs, vet-aquí que no puc donar-vos-en una raó concreta: segurament per molts petits desenganys o rampellades que s’acumulen cada dia a la motxilla, cap cosa grossa si voleu que us sigui franc. I és que sovint, els principis de depressió es comporten com una boira que només enterboleix totes les sortides del laberint de la vida, de manera que sense estar necessàriament en una situació desesperada, hom pensa que no li queden finestres ni portes obertes per on eixir-ne; no perquè no n’hi hagi, sinó simplement perquè la boirassa no les hi deixa veure.
Però, ca! Encara que molts entesos no estaran d’acord amb el què us diré a continuació (que pots esquitllar les primeres llagoteries de la depressió sense ajuda), us ben asseguro que si no vols caure al pou, aquesta recepta casolana de posar-hi pebrots dona resultat sempre que no t'hagis deixat relliscar. I per què em vaig atabalar? Doncs, perquè encara que us sembli exagerat i una mica fatxenda i tot, això de reflexionar cada dia sobre l’actualitat, per amor a l’art, sense cap més obligació d’escriure que la que tu mateix t’auto-imposes i, sobretot, sense tenir el cul llogat sinó que escrius “sicut rajat” allò que penses i sens, trencant els plats bonics que convingui o predicant contra corrent, cansa, esgota i frustra. De cap manera, de les reflexions que he anat parint els darrers onze anys (que podeu repassar entrant al blog), me’n penedeixo; al contrari, m’hi ratifico punts i comes inclosos, oimés quan algunes de fa una tira d’anys resulta que no han perdut gens d’actualitat, perquè és com si el temps no hagués passat per certes coses, i algunes anomalies socials o democràtiques que denunciava fa deu o cinc anys continuen exactament avui fent fàstic com aleshores. Allò que queda escrit no s’esborra, sinó que n’ets presoner sempre; per aquesta raó escrivint hi has de posar els cinc sentits.
Tanmateix, potser sí que em pesa, i suposo que en algun sentit m’afecta inclús anímicament, que algunes vegades les meves crítiques i prediccions, quan se li veu el cul a la gallina, resulta que han fet diana de ple. Llavors, esclar que et dol que ningú hagués fet cas d’allò que denunciava (no per mèrit propi, sinó fent-me ressò dels comentaris que s’escoltaven pel carrer), el carro potser no s’hauria precipitat pel camí del pedregar. Escrivint, quan no ho fas per l’obligació de guanyar-te les garrofes, que aquesta és una altra qüestió, sembla que t’ho hauries de prendre només com un passatemps agradable; però, no ho pots fer així quan, encara que no ho confessis obertament, et sembla que allò que escrius és tan de sentit comú que si en fessin cas els que manen, segur que aniríem millor i no de mal borràs. En un dels primers diaris on vaig escriure de petit, em sembla que a Figueres, recordo que publicava en una columna que se’n deia: “Cartes al Vent”, perquè suposo que volia donar a entendre, tocant de peus a terra, que ja me’n feia pagues que les idees que trascolava amb tota la il·lusió dels il·luminats principiants, se les acabaria enduent el vent. Que una mica és el que li passa ara al blog. Per aquesta raó, és inevitable que a la llarga quan et festegi la migranya, et preguntis: ¿de que coi serveix que em trenqui el cap cada matí, tan bon punt em llevo, perquè abans de les nou els meus seguidors tinguin servida la reflexió diària, si allò que denuncio avui, demà, demà passat i el mes vinent seguiran com sempre?
Feta aquesta confessió, no patiu, que seguiré donant-vos la tabarra ben agraït de que no només em llegiu, sinó de que participeu fent matisacions i observacions molt enriquidores. Segons els comptadors del servidor, en conjunt, hi treuen el nas pel blog una mitjana de set-centes persones per dia. Segurament són més si comptéssim els que hi accedeixen anònimament, és a dir: sense identificar-se ni deixar-hi petjada, que també em consta que són uns quants. No me la podia pas esperar, doncs, tanta generositat per part dels lectors, quan vaig encetar aquesta iniciativa per mantenir activa, després de la jubilació, la cuca periodística i literària. Als meus vuitanta anys acabats d’estrenar, amb el cap clar i força a les cames i al cor, què més puc desitjar? En el transcurs d’aquests onze anys molta gent coneguda ens ha deixat per llei de vida; uns quants eren seguidors del blog i em dolen tant com si, enlloc d’amistats virtuals, ens haguéssim conegut de tota la vida. Jo sóc, ja us ho he dit moltes vegades, dels que no crec en la “virtualitat” de les amistats que s'embasten a la xarxa. Clar que cal seleccionar-les, esporgar-les de males herbes i, sobretot, enfortir les lleialtats regalades procurant que les reflexions siguin fidels sempre al lema del blog: “reflexions netes de pols i de palla perquè ningú ens pugui prendre el dret a pensar i a dir el què pensem”. I el dia que no m’hi vegi capaç, si que plegaré del tot. Fins demà, i no féu imprudències aquesta revetlla, que el virus només fa una becaina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada