EL TEMPS VOLA, NO TROBEU?

 ¿Per què hi ha hores que tarden una eternitat a passar i, en canvi, alguns dies i setmanes passen tan de pressa que semblen estalonar-se i entrebancar-se? Com percebem el pas del temps i com altera la nostra comprensió de l’existència és un misteri que ha fascinat els filòsofs de totes les èpoques i cap l’acabat de resoldre del tot. Dos mil anys enrere, Sèneca ja va afirmar que la qüestió és que els humans disposem d’un bocí de temps tan escàs que les emocions i les circumstàncies els distreuen d’aprofitar-lo bé, i se’ls escola a grapats per l’aigüera de les ximpleries, oblidant que la vida només ens semblarà llarga si l’omplim de contingut. En canvi, per en Plató el temps no era més que una caricatura de l’eternitat, difícil de mesurar i, per tant, de definir. Jo tenia un amic que es va passar malalt pràcticament tota la vida, i un dels darrers dies que el vaig anar a veure, potser adonant-se que vaig mirar-me impacient un parell de vegades el rellotge, em va dir: “Deixa el rellotge en pau, no miris l’hora que és i no tinguis pressa, vés a poc a poc que la vida no s’acaba demà”. Em sembla que la setmana a sobre ja s’havia mort. Jo llavors era jove, però em va quedar clavat el seu consell quasi pòstum: “no veus que és massa curta la vida, per passar-te-la corrent”.

 En Martí Pol, a la seva manera tendra i pragmàtica, també ho escrigué per a la seva estimada Marta: “uns dies passen més lentament que els altres. Són fugacíssims aquells que em vens a veure, els altres mai no s’acaben”. En resum, l’apreciació del transcórrer del temps és tan subjectiva que es fa més llarga o més curta en funció de si les vivències siguin grates o tristes. El Dalai Lama era més categòric traient ferro al pas del temps: “només existeixen dos dies en què el temps no compta, perquè no es pot fer res per aturar-lo: un és l’ahir i l’altre el demà”. Per tant, amics i amigues del blog, avui sempre serà el millor dia per trobar temps per estimar, créixer i viure. No ho deixem per demà. Visquem, doncs, cada dia d’avui com si féssim salat per arribar a demà. És l'esperit del mantra existencialista més ferm: el carpe diem! Preneu-vos el temps necessari per cada cosa, perquè el món no anirà més de pressa ni s’acabarà abans perquè ens posem a córrer o ens asseguem a la vora del camí.

 Moltes persones viuen accelerades i instal·lades en l’obsessió de la immediatesa, en la necessitat de contestar a tot rabent, com si no hi hagués demà. Sembla com si la pressa donés prestigi perquè si s’està "enfeinat, molt enfeinat”, això s’interpreta com que s’és un gran professional, una persona important. Beguí! Anar de bòlit també pot ser sinònim de mala gestió del temps, de desconcentració, d’oblits, de desequilibri personal i en alguns casos desgraciats de que realment no es té temps per atrapar totes les feines que hom necessita per sobreviure. No obstant això, en general no és un bon negoci confiar en algú que no té ni cinc minuts per somriure, per preguntar com te trobes, per fer-la petar una mica encara que només sigui per cortesia... Quan la pressa arriba a convertir-se en un estil de vida, mala peça al teler; tant en la vida particular com amb la professional, però sobretot quan algú es dedica a la política per en teoria servir el poble.

Voler córrer massa i atrapar el temps fent trampa és la causa de la major part dels fracassos; la impaciència és mala consellera quan es persegueix l’èxit. perquè com diu un proverbi xinés, el temps és com la mula, mai recula. Em preocupa quelcom del què m’he adonat durant el confinament: molta gent no sap què fer-ne del temps lliure. Estar desocupat els hi produeix malestar, sensació de pèrdua de temps, fins i tot manca d’autoestima. Per aquest tipus de persones, l’avorriment és una paraula desagradable, buida i sense sentit i per aquesta raó segueixen corrent, encara que ni tan sols sàpiguen cap a on. A la meva manera de veure, per gaudir i aprofitar la vida no cal anar sempre amb la llengua fora com un gos.