Però a casa nostra ningú plega ni amb aigua calenta. El ministre de sanitat britànic ha fet un pas al costat de la política després que l’enxampessin morrejant-se amb una assessora del seu equip. No sé si va pesar més en la decisió de fer mutis el fet que se sàpigues que posava banyes a la seva llegítima amb una espècie de becària, o que s’haguessin passat pel forro un dels rigorosos protocols per protegir-se del covid (mantenir la distància de seguretat entre persones), recomanacions amb les quals el seu ministeri com un corcó fastiguejava i reprimia la ciutadania. Suposo que en aquelles contrades a qui predica allò que no practica, passa per l’adreçador sense massa camàndules, sigui voluntàriament o si us plau per força. En descobrir-se la patinada de la morrejada de cine, el ministre no va tenir cap dubte sobre què li tocava fer. I ningú es va sorprendre de que ho fes, perquè en un país democràtic això és el que toca de fer quan s’ha pixat fora de test. I no cal que se sigui culpable de posar les mans a la caixa, deixar-se “estimar” a canvi de favors o participar en alguna conxorxa bruta. Ni hi ha prou amb tenir una relliscada moral, haver inflat un currículum o dir mentides - tant si val! -, perquè qui ocupa un càrrec públic faci mutis pel fòrum. Només la darrera dècada en trobaríem dotzenes de casos de polítics que han fet honor a l'esperit democràtic fent-se l’haraquiri per dignitat.
Però aquí i a algunes altres democràcies sui generis, els gestos de dignitat no solen ser freqüents ni figuren als llibres d'estil. Ja ve de lluny aquesta vella costum de “sostenella y no enmendalla”. El repertori de fets escandalosos que no arrosseguen dimissions voluntàries o destitucions exemplars, o que àdhuc ni posen en marxa alguna investigació interna, seria interminable. Ara mateix se m’acudeixen les trapelleries que confessa per despit l’expolicia Villarejo, esquitxant amb pèls i senyals polítics i personatges rellevants. Per molt poca vergonya que sigui aquest alt càrrec de les clavegueres de l’Estat, no totes les revelacions que fa deuen ésser mentida, dic jo. Per tant, ¿per què mai s’ha estirat el fil per desllorigar qui donava les ordres concretes per calumniar persones que feien nosa a segons quins interessos? Per exemple, ara se m’acut que segons una de les darreres engegades de ventilador, en Villarejo ha dit que, per encàrrec, va idear un pla per involucrar el major Trapero en un afer de tràfic de drogues. Per encàrrec de qui, pregunto? Suposo que qui donava les ordres al comissari no era un palangana qualsevol i que potser escardant bé la porqueria qui sap si no s’arribaria a tocar un peu de ministre.
Aquests dies estic descabdellant la troca a l’entorn de les informacions que m’arriben, des de totes bandes, sobre acusacions molt greus de nepotisme que esquitxen un organisme tan formal i neutral, en teoria, com hauria de ser en un país de democràcia consolidada un Tribunal de Comptes. Jo sóc d’aquella generació que no se n’anava a dormir fins aque al passar les comptes domèstiques o de la botigueta dos i dos sumessin quatre i la caixa quadrés fins al darrer cèntim. Si no era així ens posàvem nerviosos perquè sempre ens havien ensenyat, a casa i a l’escola, que els comptes han de ser clars i que amb els números no s’hi pot jugar perquè els nyaps i els tripijocs sempre acaben descobrint-se; per aquesta raó, l’ofici de comptable sempre m’ha fet un gran efecte. Oimés quan les seves actuacions van revestides amb la solemnitat de la magistratura. D’aquí bé que, en les circumstàncies tan delicades que s’estan vivint (avui s’acaba el termini que va donar el Tribunal perquè els líders independentistes paguin una fiança de més de quatre milions per haver organitzat l’1-O), ¿no hi ha ningú amb prou autoritat que netegi de porqueria la façana del Tribunal de Comptes, ja que per la importància que en una democràcia que té semblant organisme, hauria d'estar immaculada?
Me la replantifa que un dels seus consellers sigui el germà gran de l’Aznar; si se l’ha guanyat i es competent en la seva feina és irrellevant quina sigui la seva parentela. El que em preocupa és que siguin veritat totes les altres llufes que se li pengen al Tribunal. Segons recents informacions periodístiques, és un dels organismes de l’administració de l’Estat on es cobren els sous més alts, té un pressupost de 60 milions d’euros, està format per 12 consellers elegits a dit pels polítics quina bona administració de la caixa pú-blica han de controlar, de manera que ja no anem bé preservant la seva independència política si set consellers deuen la menjadora al PP i cinc al PSOE. El sous d’aquests consellers és de 122.168 euros anuals, repartits en 14 pagues, que és un bon sou, llamp me mau! L’organisme manté a més a més 700 funcionaris i, segons recerques periodístiques que ningú ha desmentit ni matisat, més d’un centenar d’aquests servidors públics són família entre ells. Als perdiguers de la Fiscalia, tant diligents segons per què, ¿no els interessa investigar si les acusacions de nepotisme son versemblants o si amaguen alguna irregularitat en la contractació? El problema de les democràcies, que si no es resolt de bon principi les acaba corcant inevitablement, consisteix en no respondre aquesta simple pregunta: qui controlarà el controlador? Vet-aquí la mare dels ous de qualsevol sistema de govern, revesteixi la forma política que sigui, i que l’imperi romà va convertir en principi: la dona del Cesar a més d’ésser honrada, ho ha de semblar. Per aquesta raó ha dimitit el ministre britànic que incomplia les seves pròpies normes, encara que fos “cremat” per la passió. O aquells altres polítics europeus que, simplement per la sospita d’haver plagiat una tesina de fi de carrera o fardar de coneixements impropis (màsters fantasma), es retiren. Vés que no siguin detalls com aquests els que compten per distingir entre democràcies eixerides i les que en prou feines arrosseguen els peus arran de terra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada