LES APARENCES ENGANYEN

Haureu sentit dir infinitat de vegades que les aparences enganyen, i que no s’ha de caure en el parany d’agafar el rave per les fulles. Doncs, vet-aquí que aquesta mala costum està molt més arrelada del que seria convenient perquè a la nostra societat anéssim una mica més desvagats i tranquils per la vida, no amoïnant-nos cada dos per tres en quedar defraudats perquè allò que “ens semblava” d’una persona, o inclús d’una institució, per les pretensions i propaganda amb que s’envoltaven, a l’hora de la veritat la realitat i l’aparença s’assemblaven igual que un ou amb una castanya. Tanmateix, el que ens confon o ens enganya no és sempre que les coses i les persones siguin quelcom diferents del que ens semblaven, sinó que ens fa errar la nostra desimboltura natural i la facilitat per fer suposicions respecte de persones i de coses que gairebé no coneixem, refiant-nos de la primera llambregada o d’un particular i subjectiu punt de vista, pensant que ja en tenim prou inclús per gosar busca’ls-hi brusques a l’ull, sense preocupar-nos, poc ni molt, de les bigues que hi portem als nostres i que sovint no ens deixen veure ni tres dalt d’un burro. Per cert, un pecat de supèrbia que ja denunciaren els evangelistes quan feren el panegíric del Crist.

 I és que les persones tenim una extraordinària tendència per arribar a establir allò que anomenem “deduccions lògiques”, malgrat el nostre punt de vista pequi més de lleuger i subtil que no pas de lògic i fonamentat. Podria citar molts de casos que demostren l’exposat error que resulta de jutjar les persones, les coses i les institucions, únicament per llur aparença; però, ara mateix en tinc un de recent, que acabo de llegir als “papers”. Vet-aquí que a Barcelona tenen a la cruïlla del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla l’esquelet del últim exemplar d’un autèntic teatre de barraca, l’Arnau, que potser molts vàreu trepitjar en els seus dies de glòria. I aquesta relíquia sentimental i fins a cert punt cultural, els ajuntaments de la ciutat els darrers anys s’han passat la patata calenta de com conservar aquella estructura de fusta sense gastar-s’hi massa virolla. Des de l’any 2000, que el teatret va tancar portes, fins al 2009 que l’alcalde Hereu va manar comprar-lo per quedar bé amb la parròquia, es varen desfullar diferents margarites a l’entorn del seu futur, entre si enderrocar-lo o reformar-lo. Als ajuntaments mantenir les aparences de que estan oberts a conservar relíquies amb més o menys valor arquitectònic o cultural, sempre els ha portat bojos. I el consistori presidit per una Ada Colau que té la mà trencada en fer volar coloms, no podia quedar-se enrere fent malabars. El que passa és que per salvar les aparences ha pres una decisió que, en el millor dels casos i sent molt benvolent, a la meva manera de veure em sembla tan estrambòtica com esperpèntica que si visqués el mestre Lluis Carandell incorporaria al seu recull de rucades celtibèriques.

En efecte: l’equip de la senyora Colau ha aprovat el projecte executiu de les molt esperades obres de reforma de l’Arnau destinant-hi una inversió d’11.681.627 euros (una bona picossada en temps de pandèmia i de gent dormint al carrer o fent cua a Caritas). De manera que l’alcaldessa podrà cobrir les aparences i semblar que, finalment, la relíquia deixarà de ser una ruïna per retornar-li, naturalment reciclada als temps moderns, a l’esplendor teatral barceloní. Però tot quedarà en una simple aparença, com molts altres bons propòsits "aparents" empantanegats no només als armaris i calaixos de l’administració municipal barcelonesa, sinó també al de molts altres ajuntaments que van tirant de beta fen equilibris entre la fantasia i la realitat, debatent-se en l’etern dilema de “voler” i “no poder”. I en aquest aspecte em trec el barret davant la Colau, perquè s’hi ha ben escarrassat aquesta vegada en l’art de quedar bé amb la vianda al plat. Les obres que “aparentment” haurien de començar ja, perquè en teoria ja tenen dotació pressupostaria adjudicada, en realitat d’aquells quasi dotze milions el més calent està a l’aigüera: en efecte, aquesta decisió tan vistosa de l’alcaldessa de cara a la galeria, la mateixa Colau s’ha cuidat de rebaixar-li els fogots de portes en dintre de l'aparador amb una gerra d’aigua freda: i és que a les aparences la realitat les obliga a tocar de peus a terra. Enguany només s’hi destinaran a la rehabilitació històrica de l’Arnau 100.500 euros, calderilla que es destinarà a començar a redactar el projecte executiu i d’altres paperasses tècniques. O sigui, que malgrat les aparences, les obres de veritat no començaran fins que l’ajuntament tingui “disponibilitat pressupostaria” per adequar les aparences amb les realitats. Us ha quedat clara la reflexió d’avui? Doncs de casos semblants en trobaríem a grapats esporgant Catalunya i ja no us parlo de les Espanyes, on des de fa segles saben que aparentar no costa pas gaire i qui dies passa anys empeny.