Tinc el pis potes enlaire degut a un problema en un baixant d’aigua que, malgrat no em perjudica directament a mi sinó a un veí, la localització del sinistre i la reva reparació s’ha de fer rebentant el meu quarto de bany. Ni la meva dona, que avui és el seu sant, ni jo ens pensàvem llevar-nos després de la revetlla a quarts de vuit de la matinada, amb lleganyes als ulls, perquè si res no falla els reparadors de la companyia d’assegurances es posaran a treballar dintre de mitja hora. Si us en parlo d’aquest petit contratemps domèstic, és perquè voldria fer-vos palès com n’és d’important per viure tranquil estar ben assegurat (tant a nivell individual com col·lectiu), contra contingències accidentals que et poden destarotar la vida si a aquesta parcel·la de la prevenció no s’hi ha dedicat l’atenció necessària. Moltes vegades “fer el seguro de la llar”, per exemple, hom s’ho pren com una mena de tràmit imposat per l’arrendador o pel banc que tramita una hipoteca i, moltes vegades es cobreix aquest requisit contractant la pòlissa que ens ofereixen més bé de preu, gasiveria i manca de perspectiva que s’acaba pagant car. Ja ens ho deien els avis: “s’ha d’anar en compte que a l’hora de comprar barat els estalvis no es mengin les estovalles”.
Qui pensi que un professional o un servei és car, no té ni idea de com n’és de feixuc arreplegar incompetents o destralers. És cert que hi ha vols low cost i els avions no cauen. I que hi ha viatges de cap de setmana low cost i no s’enfonsen els hotels. I que hi ha roba low cost i no s’esquinça o es fa malbé. Doncs, tanmateix, hi ha companyies d’assegurances low cost que comercialitzen pòlisses a meitat de preu. No és cap misteri com s’ho fan: retallant garanties. Se solen contractar per Internet, sense oficines ni persones de carn i ossos que valorin les circumstàncies personals de l’objecte de l’assegurança ni les necessitats del prenedor. Quin és el truc? Doncs, un de més vell que l’anar a peu: que mentre no passa res tot són flors i violes, i fins i tot amb la pòlissa més barata del món es pot fardar de “tenir les espatlles ben guardades”, mentre no passi res. Però, renoi, quan el sinistre truca a la porta per sorpresa! Aleshores tothom voldria tenir a la vora algú que sàpigues com actuar, a qui recórrer, a qui s’ha de demanar ajuda i com s’ha de sol·licitar. Quan et peta alguna tecla de la teva llar, per exemple, voldries trucar a un telèfon i que t’ho resolguin absolutament tot. És llavors quan entens la diferència i maleeixes la poca vista de comprar una assegurança fixant-te amb la prima més que amb les garanties, cobertures, límits, capitals, exclusions o franquícies...
Si us dono la tabarra aquest matí de ressaca, enlloc de parlar d’altres coses de més actualitat, com els indults o les fluctuacions de la pandèmia, és perquè partint de la meva recent experiència domèstica concreta us recomano que hi poseu els cinc sentits quan féu una assegurança, perquè la tranquil·litat de saber que en un moment donat te’n pots refiar d’uns bons professionals no té preu. A vegades la serenitat anímica de les persones també depèn d’aquests petits detalls. I en un moment en què les asseguradores no tenen gaire bona fama, perquè se les acusa de peritar els danys a la baixa o d’escombrar sempre cap a casa seva, m’agrada poder dir, i no és la primera vegada que ho constato en altres casos de coneguts meus, que l’antiga “La Catalana” (avui Catalana-Occidente), justifica amb escreix la seva professionalitat passant amb matrícula la prova del cotó-fluix en atenció de sinistres, uns moments delicats per a les persones perquè és quan se senten més vulnerables. Per tant, cal lligar bé les pòlisses i controlar la “lletra petita” abans de contractar-les. En el moment dels sinistres és quan es posa en valor la diferència entre una cosa ben feta, encara que sigui més cara, i una feta a tall d’arrancar naps, encara que sigui més barata. I fer-ho bé, no és tan car com sembla.
En fi, pleguem d'aquesta xerrameca! El que us volia dir, ja està dit. Ara potser que parlem dels Joans i de les Joanes (per cert. felicitats a tremuja a tots i a totes), que és el que toca. I demà ja reflexionarem amb el cap i l’estomac més a to com cal. Avui és festa grossa a Catalunya perquè, encara que els temps i les costums han canviat, de Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases, com diu el refrany que ens evoca una època (tampoc fa massa anys), en que els noms de Joan i Josep, i alguns més com podria ser Pere o Anton, eren els més comuns pel que fa a homes. Uns temps reculats en que, també, els ases i les mules eren els animals emprats per les feines agrícoles i n’hi havia, quasi per obligació, a totes les cases. Tot plegat ha canviat i força, tant pel que fa als noms més habituals que es posen avui dia com pel canvi generalitzat de les feines al camp. També s’escau en un dia com avui desempolsegar uns quants refranys del nostre ric repertori popular com: “de sant Joan a Nadal, mig any cabal”; “sant Joan ha arribat, la primavera s’ha acabat”; “la nit de sant Joan, la més curta de l’any”; “per sant Joan, el primer bany” o “per sant Joan, el blat fora del camp”... Perquè, a la meva manera de veure, tots els refranys, l’encertin o no, sempre es refereixen a coses, fets o situacions que són usuals, freqüents o generals. I que, en definitiva, palesen que les persones, en llurs comportaments, no són tan diferents unes de les altres com a vegades se’ns vol fer veure. I a tot arreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada