Follow by Email

diumenge, 6 de juny de 2021

ES INCOMPATIBLE DECLARAR-SE REPUBLICÀ I TENIR UN REI AL COS

L’altre dia, en seu parlamentaria, vàrem escoltar com un antic diputat-senglar, avui devaluat a simple trapasser, en un rampell de petulància i d’abús de confiança marca de la casa, li engaltava al president Aragonés una d’aquelles trapelleries que alguns polítics vomiten quan no pensen dues vegades les paraules: “republicanisme no té res a veure amb progrés”. El diputat Carrizosa un cop esbravat se’n va tornar a escalfar el seu escó, satisfet d’haver complert amb l'obligació auto-imposada de dir-ne una de grossa cada dia, mentre que el republicà president de la Generalitat no li’n feia ni cas de la bajanada. Jo sempre havia som-niat que m’agradaria viure en una societat oberta on cada individu hagués d’assumir, per obligació indelegable, la responsabilitat personal de contribuir a aconseguir que totes les iniciatives ciutadanes fossin racionals, crítiques i obertes precisament al progressisme. I per moltes garbellades que donés a les opcions possibles, pensava que només la democràcia pels seus valors lliberals i socials era la que millor em podia garantir una societat prou oberta perquè m’hi sentís còmode sota una república.

De models possibles més tard vaig aprendre que en podia trobar al llarg de la història un repertori tan pintoresc i assortit, com les etiquetes que portaven penjades, les diverses formes de república per diferenciar-se i marcar paquet entre elles. Si les repassava, m’adonava de seguida que no hi havia cap que pogués considerar-se arquetip, sinó que totes tenien les singularitats i rareses i, per tant, en tenia per triar i remenar, com si es tractés d’un calaix de sastre. ¿Us sonen adjectius com presidencial, parlamentària, popular, burgesa, soviètica, bananera, obrera, agrària, etcètera? Doncs totes defineixen un tipus de república; ara bé, els dos únics requisits que importen a l’hora d’escollir no tenen volta de fulla: o democràtica o autoritària. I davant aquest dilema cal posar-hi els cinc sentits, perquè per molt que els respectius representants fanfarronegin del pedigrí democràtic de la seva, per sortir de dubtes cal sotmetre la criatura a una prova del nou infal·lible i d’allò més elemental: en el marc d'una república autèntica només hi trobareu ciutadans, si s’hi belluguessin súbdits és que algú us vol vendre gat per llebre. Qui sap si aquesta és, precisament, la raó per la qual tantes persones prefereixin més viure sota un règim republicà en comptes de en una monarquia: perquè s’estimen més ser considerats i respectats com a ciutadans, abans que menystinguts com a vassalls.

Això no significa que una monarquia no pugui reciclar-se i fer un canvi d’imatge per esborrar de la cara tota resta de ganyota absolutista, per pur instint de conservació més que per convicció sincera, esclar; com han acabat fent les escadusseres monarquies residuals a la vella Europa. Però no és pas de bon tros el cas d’Espanya, francament, ja que per miopia estratègica dels manefles de la monarquia restaurada després de quaranta anys de dictadura, permeteren que es malbaratés la tradició i la legitimitat dinàstica, en consentir que fos restablerta pel dictador; per tant, no pot comparar-se amb cap de les seves cosines germanes europees per la senzilla raó que, en el moment del trànsit de la dictadura a la democràcia, se’ls va passar per alt o no se li va donar cap importància a un detall de tràmit democràtic: referendar el model d’Estat a les urnes. Greu error que els fetillers d’aquell aquelarre anomenat transició no tinguessin en compte que aquella operació de maquillatge no es podia completar sense un recolzament popular fefaent de la monarquia.

No obstant les dues experiències republicanes espanyoles no conviden a l’entusiasme – durant els 22 mesos que va durar la primera unes províncies declararen la guerra a les altres i durant els cinc anys que va aguantar la segona, es va viure el període més convuls de la nostra història -, molts espanyols avui possiblement es decantarien per fer la prova per tercera vegada, enlloc de viure avergonyits i escumcagats per la monarquia. El quid de la qüestió, però, és si els actuals promotors de la República han après la lliçó de la història, la nostra i la de molts altres indrets del món: que no pot prosperar cap societat republicana mentre el seus dirigents portin un rei al cos. Deixant de banda el fet que en les dues experiències espanyoles anteriors la república va acabar trinxada manu militari – pels generals Martínez-Campos, l’any 1834, i Franco, el l936 -, molta gent no pot oblidar amb recel els republicans que portaven un rei al cos i permeteren que durant els primers anys de rodatge de la segona, es proclamés una llei de defensa de la república que permetia arrestar, confiscar i deportar per simple decisió governamental sense intervenció judicial i una llei d’Ordre Públic aberrant, ambdues inspirades per Alcalà-Zamora i Manuel Azaña, dos exemplars genuïns de republicans, a la meva manera de veure, que mai renegaren del rei que portaven al cos i que li va costar car a la república. Esperem que una tercera versió neixi amb la lliçó ben apresa i que a la tercera sigui la vençuda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada