JA ET CONEC HERBETA QUE ET DIUS MARDUIX

L’Aznar, amb el seu posat característic de set jutges emprenyats, ho ha deixat clar a empresaris rebecs i bisbes esgarriats (es veu que tant se li’n fot de “topar” amb l’església): “el que han dit sobre els indults alguns empresaris i l’anomenada Conferència Episcopal Tarraconense és per apuntar-ho i no oblidar-ho”. O sigui, que els hi ha vingut a dir que s’ha quedat amb el seu “careto” i que un dia o altre els hi passarà factura. ¿I què és el què no s’ha d’oblidar segons el fetiller de la dreta espanyola més cavernícola? Doncs que els empresaris i el bisbes hagin trobat assenyat apostar per la concòrdia, i que pensin que perdonar la resta de la pena dels presos polítics és una bona manera de posar la primera pedra per refer el camí de l’entesa, encara que sigui sota mínims però suficient per endreçar la destral. D’ençà que la possibilitat d’indultar els presos polítics va materialitzar-se, totes les mòmies polítiques i mediàtiques dels país varen sortir de les seves cavernes o de les papereres de la història on se’ls havia escombrat, per proclamar amb veu de xantre desafinat la seva disconformitat més abrusada a fer les paus amb els separatistes de merda i amb els amics dels terroristes.

I de mòmies d’aquesta mena tots els partits, mitjans de comunicació i més d’un organisme oficial en van ben servits, tant si es mira a la dreta com a l’esquerra. La ideologia, entre les mòmies, té escassa importància perquè totes acaben coincidint en els mateixos tics comuns: l’odi, la venjança i la dèria de fer purgar íntegres les penitències imposades pels jutges als que no són de la seva corda, naturalment. Perquè això sí que ho tenen clar uns i altres: per “indultar” (perdonar) els pecats dels seus si que no estalvien indulgències ni butlles. I bona mostra d’aquesta tolerància tan generosa com insana ens la dona el propi matrimoni Aznar: la Botella, com alcaldessa de Madrid, va “regalar” (a preu de saldo i sense que hi tingués cap dret), a fons voltor la propietat de 1.860 vivendes socials. I aquesta alcaldada com a mínim poc ètica, el Tribunal Suprem la va emparar donant la raó al Tribunal de Comptes (el mateix organisme neutral “de boquilla” que pretén amb tota la barra del món arruïnar literalment uns honorables ciutadans catalans, sense misericòrdia), en no admetre a tràmit la denuncia d’una regidora socialista, que en la seva condició de veïna de Madrid, volia que aquells en teoria “homes justos” examinessin amb lupa i rigorositat comptable una operació immobiliària de dubtosa moralitat.

I en quan a Josemari, és d’una evidència “impepinable” que va mentir sobre les presumptes armes químiques de Saddam Husein, arrossegant contra el parer de l'opinió pública soldats espanyols a una guerra inútil, que va costar un ronyó en diners i en vides, només per guanyar-se un lloc preferent a la foto de la cimera de la vergonya, a les Açores, i de que li permetessin plantar les potes sobre la tauleta de la sala d’estar del president Busch al seu ranxo de Texas (un cop se’n va anar, la tauleta diuen que la van desinfectar). Marit i muller, doncs, ens la varen fotre molt grossa als ciutadans, però sense que ells n’hagin patit cap conseqüència, ni política ni penal; al contrari, viuen a cos de rei dels rèdits de les seves martingales polítiques. Abans de tenir temps de ser jutjats i condemnats, ja varen rebre l’absolució de tots els seus pecats polítics (sense ni necessitat de picar-se el pit en senyal de penediment, que sapiguem), i es varen beneficiar d’una amnistia implícita en el silenci còmplice d’una fiscalia que feia una becaina.

A la meva manera de veure, ja em dispensareu que sigui malpensat, tot plegat només té una explicació possible: que hi ha pecats i pecadors de primera i de segona. I que no es pot comparar un ciutadà honrat i honest amb les seves idees que maldi democràticament per la independència del seu país, amb qui aprofitant-se de tenir la paella pel mànec estafi els ciutadans tant pel que fa a llurs patrimonis, com en quant a sentiments i drets. L’Aznar i a tots els seus escolans d’amén, segur que no varen voler aprendre mai aquell capítol de la Ètica on s’explicava que per molt que manis no pots maquinar com retallar drets naturals i inviolables als ciutadans. Per tant, que els Aznar i tots els seus clons hiperventilats i desguitarrats s’ho facin mirar, inclosos els seus fills putatius avui arrenglerats sota el segell de Vox com a reserva espiritual de la ortodòxia de la “dretona” històrica espanyola, seguint una estratègia política dissenyada per l’il·lustre fetiller que va començar aquest singular aquelarre en contra de Catalunya, el ressentit i rancorós Vidal-Quadras. I si algun frare pren candela i es dona per ofès, que no s’estripi les vestidures. La història ni es discuteix ni es debat al safareig de cap tertúlia, perquè la història només s’escriu amb fets objectius i verificats per quatre ulls. I per sort de la civilització, des de mig segle XX aquí i a tot arreu del món les hemeroteques ens garanteixen veritats netes de pols i de palla. Les hemeroteques ajuden a no pervertir ni prostituir la memòria dels pobles. Diguin el que diguin herbetes com l’Aznar, que de tres hores lluny se’ls hi nota la fortor del marduix.