Follow by Email

dilluns, 7 de juny de 2021

VIURE A LA INTEMPÈRIE MENTAL

Els serveis socials i les oenagés ens alerten que les persones que viuen literalment al carrer, o a la intempèrie tècnica sense tenir un sostre digne i estable, van en augment. Però caldria distingir, sobretot en temps de pandèmies, que hi ha dos tipus d’intempèries igual de dramàtiques: la física i la mental. La física és molt important, però sempre se li pot trobar remei si s’hi posen ganes per solucionar-la, i la veritat és que amb la l’ajuda de la tecnologia i engreixant les frontisses pressupostaries socials s’està intentant, per part dels governs, de posar-li un peu al coll a la intempèrie dels sense sostre o de quins sense falta’ls-hi materialment un sostre viuen a precari des de fa temps; però, tanmateix s’ha d’admetre que no se n’han sortit massa be malgrat els esforços voluntaristes, ja que en la majoria de casos no només no s’ha erradicat el problema sinó que s’és incapaç de dissimular-lo. Tu, jo i l’altre potser estem a casa repanxolats, no passem fred ni calor perquè prement un botó regulem la climatització domèstica, les vaques fan llet i al supermercat hi trobem tot el que necessitem per menjar, i per poc que ens guanyem passablement la vida no hem de patir massa per quedar-nos sense teulada. Físicament, doncs, el perill de viure a la intempèrie el trampegem acceptablement. Ara bé, si per exemple se’ns mort un fill, ens diagnostiquen un mal dolent, perdem la feina després de traspassar la frontera dels cinquanta o se’ns posen okupes al pis de sota i l’angoixa ens escanya i ens desestabilitza perquè ens sentim desvalguts, indefensos o impotents, sentim no tenir a l’abast cap botó màgic que puguem prémer i ens resolgui la tràgica sensació d'envair-nos la intempèrie mental. La intempèrie física està bastant controlada i encarrilada fins on s’arriba, però quan la intempèrie moral que de rebot afecta la salut mental no sabem on aixoplugar-nos perquè aquesta llei d’intempèrie no la tenim resolta ni de lluny.

D'entrada, no hi ha un manual d’instruccions per tibar en cas d’emergències emocionals, ni contra la percepció de manca de sostre moral, ni d'un ferro encara que sigui roent on arrapar-nos en un moment donat. Res de res. Per a no relliscar per la pendent de la depressió, els experts diuen que cal distreure’s “fent coses”: manualitats, viatjar, esport, escoltar o tocar música... Potser sí que buscant consol en la lectura, en la religió o qui sap si en la filosofia serveixi per resguardar les nostres "golfes” mentals de la intempèrie; però és l’únic que tenim. Si ens en passa una de molt grossa, no tenim res més que això. ¿Quina és, doncs, la característica de "les coses" que ens poden fer sentir protegits i no viure desassossegats per la sensació d’intempèrie moral? Mireu, a la meva manera de veure, la característica és molt cabrona: s’ha d’arribar preparat al moment en què hom necessita aferrar-se a quelcom que li ofereixi una escapatòria i resposta immediata per a no sentir-se a la intempèrie.

El problema és que ningú sap quan necessitarà un agafall. Quan hom se sent, parlant amb franquesa, com una pelleringa deixada de la mà de Déu, no es el moment de buscar consol posant musica o llegint un llibre. Llegir o escoltar musica no revifa necessàriament l’estat d’ànim, però sovint hi ajuda a no sentir-se moralment a la intempèrie, però aquests recursos d'autoajuda no s’improvisen. Durant l'aïllament imposat per aquesta inacabable pandèmia, llegir o escoltar musica certament ha contribuït a resistir i a millorar l’estat d’ànim de molta gent. En molts de casos de gent hospitalitzada han estat el salvavides per a no consumir-se en la solitud o en la nostàlgia, amb l’avantatge que ni els llibres ni la musica fan flaire de medicina. Però perquè facin efecte s'hi ha d’haver assajat preventivament molt abans. És una d’aquelles receptes que s’han de tenir sempre a punt per si de cas, i així quan calgui hom sabrà la ració terapèutica de lectura o de música que l'entona. Però no tothom, abans de caure a la intempèrie mental, fa pràctiques per aixecar-se els ànims en un moment donat.

Ara sembla que a la societat comença a preocupar-li la creixent intempèrie mental en què es troben moltes persones, en alguns casos afegida a la intempèrie física. I ara tothom corre cames ajudeu-me per plantar cara a les conseqüències d'emmalaltir mentalment no saben com reaccionar davant el progressiu deteriorament de la qualitat de vida que hauria d’ésser compatible amb el progrés i l'imperi de la globalitat, la qual els polítics no es cansen de prometre sense que mai compleixen la paraula. La frustració que genera aquest incompliment sistemàtic i temerari de tants brindis al sol en assumptes com la sanitat, l’accés a l'habitatge i a una feina digna, la seguretat ciutadana prostituïda i la concòrdia social atemptada a cada cantonada, n’és la causa immediata de la sensació d’intempèrie mental que comença a desbordar les sales d’urgències dels hospitals; i encara que no se’n parli tant, d’acord amb un fastigós protocol de subtilesa hipòcrita, també les estadístiques semi-clandestines de morts per suïcidi entre adolescents.

Vés si aquestes morts la societat podria haver-se-les estalviat si s’hagués parat tanta atenció com a la escandalosa intempèrie física dels sense sostre i dels pelacanyes, a aquella altra intempèrie mental que passa desapercebuda fins que esclata en un brot incontrolable. Com va escriure el poeta Rilke fa més d’un segle, potser els que es lleven la vida “són persones que s’han retirat voluntàriament a la mort per reflexionar sobre la vida”. Els poetes, ja se sap, sovint la toquen més del que sembla. Tot és qüestió de reflexionar-hi. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada