Jo no sé si això de la llegenda dels dotze apòstols que ens controlen la vida com si fossin els hereus dels déus d’Olimp, és una teoria o una especulació reescalfada pels deixebles del mestre George Orvell, després de vendre'ns allò del “gran germà”; però, si existeixen de veritat aquests dotze apòstols, jo diria que tenen una gran retirada amb les patums del G-7. Ja m’estaria bé que els mandataris dels països més rics i potents agafessin les regnes del món a l’hora de prendre decisions crucials, sempre que estigués segur que els seus interessos coincideixen amb els nostres, vull dir amb els dels mandingues i pelacanyes. Però no ho tinc clar, francament. Més aviat no me’ls acabo de creure, per exemple, quan s’omplen la boca de promeses per aturar la degradació del planeta. I no ho puc fer, perquè per molt benvolent que fos respecte de les seves intencions autèntiques, fins ara els compromisos que prenen en qüestions mediambientals són massa vacus i per moltes promeses que fan en un moment donat, de cara a la galeria, després tancats a les seves torres de marfil, es fan el ronsa mirant de no ser els primers en fer el gest de treure’s el talonari. Ha tornat a passar fa quatre dies, durant la cimera del G-7 a Cornualla: ens han volgut tapar la boca amb la prometença de contribuir amb cent-mil milions de dollars anuals fins el 2025, per greixar els fons d’ajuda als països pobres en transició energètica. Llàstima que aquesta promesa faci pudor de suada: l’any 2009, a la seu de les Nacions Unides, aquestes mateixes potències es van conjurar a realitzar idèntica contribució econòmica. I deu anys després el més calent està a l’aigüera.
I no és aquest l’únic motiu de la meva indignació pel comportament hipòcrita dels que remenen les cireres. Per primera vegada des de la fi de la guerra freda, precisament l’any 2020 sacsejat de cap a peus per una pandèmia mundial, el desplegament d’armes nuclears (que costen tres ous i mig) s’ha incrementat escandalosament, igual com tampoc s’han aturat les cadenes de fabricació d’armes convencionals per anar paixent els conflictes territorials que no deixen de reescalfar-se a costa dels innocents de sempre per omplir les butxaques dels accionistes de la industria armamentista (ens en faríem creus de comprovar quants sepulcres blanquejats s'hi amaguen, si es publiquessin les llistes d'aquests inversors) En concret, la quantitat estimada d’ogives nuclears desplegades per ésser potencialment utilitzades la van fer augmentar l’any passat en 3.825 unitats, un 2.7%, els nous països amb capacitat nuclear que n’acumulen un total de 13.080 ogives. Amb aquestes quasi quatre mil unitats de més fabricades l’any passat, repeteixo que en plena pandèmia sanitària, ¿sabeu quantes vacunes es podien haver posat gratuïtament al tercer món? I quanta fam se’ls hi podia haver estalviat als pàries de la terra? No és demagògia barata, no; és pura deducció d’algú que fa servir el cap per pensar i no pas per justificar que enlloc d’implementar l’estat del benestar a tot arreu, la prioritat sigui armar-se fins a les dents.
Les dues potències més hipòcrites – Rússia i Estats Units - acumulen el 90% dels arsenals mundials d’armes de destrucció massiva, que si mai es proposessin activar-ne només un terç no quedaria ni una rata per explicar-ho. Si que és veritat que el febrer passat, un cop donada la puntada de peu electoral a l’impresentable “terrorista” de coll blanc anomenat Trump, el bonàs del seu successor, en Bilden, va acordar amb el seu col·lega Putin una pròrroga del tractat de desarmament nuclear, un exercici de fariseisme baladrer considerant que ni l’un ni l’altre tenen, com no en van tenir mai els seus predecessors, cap interès en posar en marxa cap protocol sincer i creïble de control d’armes. I el Regne Unit, el tercer de la quadrilla, que sembla que mai trenca un plat, però les mata callant i en plena crisi del Brexit ha augmentat les ogives de 180 a 260. Igual com fa la França xovinista i borratxa de la “grandeur”, que basa en el múscul dels seus arsenals militars l'orgull nacional. De la Xina, com que a part d’hipòcrita és hermètica, mai en trauràs l’aigua clara, com passarà amb l’origen del coronavirus; però, de rebaixar les seves reserves nuclears no en parlen ni farts de vi. L’Índia i el Pakistan han afegit cadascuna 6 unitats més al seu "modest" magatzem (ara en tenen 150 i 90 d’ogives, respectivament). Mentre que Israel, tot fent la puta i la ramoneta, es manté en les 90 unitats oficialment inventariades (vés a saber), mentre que el llefiscós Kim Jong Un, de Corea, s’estima que com a màxim en pot disposar d’unes 50, encara que faci veure que són moltes més per fer por. I no obstant que al costat d’aquests “monstres” de la destrucció Espanya no hi toca vores, el pressupost del Ministeri de Defensa proposat per 2021 és de 10.863,16 milions d’euros, representant un augment del 6'5% respecte al del 2020. I en el transcurs de cada exercici sempre s'ha de retocar a l'alça. Sense comentaris!
Total: un panorama de merda tenint en compte que enlloc de comprar i mantenir armes per fer la guerra no s’inverteix ni un euro per contribuir a la pau. ¿Com se li pot fer entendre a ningú que tingui dos dits de seny que enlloc d’invertir a cabassos per combatre el escalfament climàtic, acabar amb la fam cronificada i avançar en la recerca científica de programes sanitaris per acabar amb els paràsits que delmen el tercer món, es petegin fortunes per matar millor? Però, posem-nos-hi fulles, que els dotze apòstols es-tan per altres coses que per assegurar la pau. I no els hi cau la cara de vergonya gastant-se milions a punta pala en armament mentre escatimen recursos per protegir i fer digna la vida. Segurament parlant-ne no arreglarem res, però almenys desemmascarem tota aquesta colla de farsants que ens volen fer combregar amb rodes de molí, assegurant que preparant-se per fer la guerra resguarden la pau. Perquè no hi hagi violència al món no calen armes ni porres per mantenir l’ordre, sinó escoles i recursos econòmics. I abans d’explorar el món exterior, potser que ens centréssim en arreglar les costures del que tenim al costat de casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada