PER PASSAR PÀGINA DE FANTASMES CONVÉ FER NETEJA SENSE MANIES DELS ARMARIS

Repassant l’arxiu de notes que guardo, en previsió de fer-les servir com a recurs per escriure la meva reflexió diària algun dia que estigui espès d’inspiració, n’he seleccionat unes quantes que responen al titular que us he proposat. El primer cas no pot escaure’s de més actualitat: avui una de les editorials més prestigioses de França, la Fayard, presenta una edició crítica del manifest intel·lectual més verinós del segle passat, el “Mein Kamf” de Hitler. Com tots sabeu, aquest llibre defensava el predomini de les “races dominants” (la dels aris) sobre les “races servils” (la dels jueus). L’editorial diu que malgrat els tabús morals que sempre han planat sobre aquest llibre malèfic i la controvèrsia política sobre el perill de fer apologia d’una ideologia que va portar Europa a la catàstrofe, ha decidit oferir-lo al públic “per un sentit de responsabilitat”. No serà precisament una edició de butxaca ni barata: té prop de mil pàgines, pesa quatre quilos i costarà cent euros i escaig. Però l’editorial no busca fer-hi beneficis sinó que assegura que la seva iniciativa obeeix a un compromís ètic de desconstruir la bíblia feixista contextualitzant el seu missatge tòxic. En una Europa on el nazisme s’està infiltrant perillosament en la societat fa molta falta, francament, “fer net” per higiene mental de les noves generacions. Si les vendes donen guanys, aquests es destinaran a la fundació Auschwitz-Birkenau, que gestiona l’antic camp d’extermini polonès, perquè a pesar que alguns neguin la seva existència no se'ns oblidi.

Sense sortir de França, el seu president Macron la setmana passada va admetre durant una visita oficial a Ruanda, un dels països d’economia més pròspera a l’Àfrica, la responsabilitat històrica del seu país en silenciar com molts d’altres, el genocidi del 70% de la població tutsi l’any 1994. I que aquest acte de desgravi té per objecte perquè ha d’aflorar la veritat sense censures, en un esforç de memòria i reconciliació; llàstima que afegeixi després d'aquesta declaració de conveniència que “no hi ha d’haver penediments ni excuses i menys encara autoflagelació”. Tanmateix, diu que aplicarà aquesta filosofia de tancar ferides a la delicada qüestió algeriana i al no gaire transparent passat colonial francès en general. Posats a fer, també s’ha referit el president francès a l’expansionisme militar a Europa de l’imperi napoleònic. Però, no farà net de tots els esquelets que els francesos amaguen als armaris només amb bones paraules; justament ara la nombrosa comunitat jueva francesa ha desempolsegat de la memòria històrica el cèlebre cas Dreyfuss i la persecució dels jueus durant l’ocupació alemanya consentida pel règim de Vichy. Diumenge passat, just el mateix dia en que milers de persones es manifestaven a París i en altres ciutats com Marsella, Bordeus o Estrasburg per protestar per l’assassinat fa quatre anys de la metgessa jueva Sarah Halimi, el govern es proposa aprovar un projecte de llei perquè en el futur sigui impossible que un assassí, com el que va matar aquesta sexagenària jueva, quedi eximit de responsabilitat penal pel fet d'agredir estant “col·locat”. Macron, en fer dissabte als seus armaris, ha dit: “la droga no pot atenuar la responsabilitat per cometre un homicidi”. A la meva manera de veure, està molt bé tot plegat, però no s’ha de perdre de vista que totes aquestes diguem-ne “rectificacions” no són tan espontànies i desinteressades com sembla, i que en el cas de la metgessa jueva el govern ha anat a re-molc dels esdeveniments i protestes al carrer, com sol passar en molts altres indrets del món quan és mou alguna cosa en el sentit de "fer net".

Per exemple, els nadius americans, els indis per entendre'ns, demanen al govern retirar les 20 medalles al Setè de Cavalleria per la matança de centenars de membres desarmats de la nació Sioux, entre ells moltes criatures, a la batalla de Wounded Knee, una reserva on l’exercit dels Estats Units fins i tot va perseguir els indis que fugien per cames de la massacre. El govern americà de l’època va decidir retre homenatge al Setè de Cavalleria, seleccionant a l’atzar dues desenes dels soldats que van tenir un paper destacat en aquell vessament de sang, enaltint-los enlloc de castigar-los pel seu acarnissament. Tingueu en compte que el lliurament de cada medalla anava acompanyada de frases recordant en cada cas: “una conducta galant en batalla”, “un comportament excel·lent” o “una demostració distingida de valentia”. Quanta roba que queda per rentar en aquest món de mones, per tant poc sabó!

A més a més, encara que de tant en tant a alguns governants - repeteixo que sempre a remolc de les circumstàncies (interessos comercials o pressions populars), la majoria de les vegades i poques degut a remordiments de consciència -, es calcula que queden armaris plens d’esquelets que ningú té pressa per enterrar en pau. El món ja s’ha acostumat a dormir entre fantasmes, i a “fer net” disfressant la roba bruta en un exercici fastigós de “fer-se trampes al solitari”, explicant de la missa la meitat. Per exemple, l’escandalós conflicte racial als EUA. Des de l’assassinat del negre George Floyd estrangulat sota el genoll d’un policia blanc, de quina mort la setmana passada es va complir el primer aniversari, 225 negres més han mort abatuts per uniformats blancs. No hi ha dubte que el cas Floyd va causar una sacsejada en la consciència col·lectiva i les manifestacions es van propagar pels Estats Units, traspassant les fronteres. El moviment, i crit, Black Lives Matter (les vides negres importen) va assolir reconeixement mundial. Però ara, amb dos centenars més de morts, no es belluga ni una fulla i la reforma racial va per llarg.

Queden molts de fantasmes, doncs, per fer desaparèixer dels malsons de molta gent arreu del món, cadascú se’n recorda dels de casa, i poca voluntat de fer net. Avui esperem que la reedició del “Mein Kamp”, a París, enlloc d’assestar un cop de destral al feixisme desmuntant totes les seves fal·làcies ideològiques no serveixi per posar-lo de moda entre aquesta immensa generació perduda, desorientada i maltractada per la globalització i la pandèmia. Queda molt de camí per córrer abans de fer net, però només escurçarem distàncies si cadascú, individualment, comença a procurar que a casa seva es “faci net” dels fantasmes que el toquen de més a prop.