LA REVISIÓ ANUAL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 21 agost de 2019)

Quan tenia uns trenta anys vaig fer amistat amb un metge de la saga familiar dels Alomar, de la Creu Blanca, que es dedicava a fer reconeixements preventius i es passava la vida de fàbrica en fàbrica amb una unitat mòbil. A còpia de compartir la seva feina, em va semblar interessant la idea de fer-me un reconeixement sistemàtic de salut posant-me, si voleu dir-ho d’aquesta manera la bena abans de la ferida. Per xamba - perquè en fer-me gran ja tinc assumit que això de la bona salut en bona part és una qüestió de sort -, quan em donaven els resultats sempre em deien que estava fresc com una rosa, i jo sortia del consultori content com unes pasqües i amb ganes de menjar-me el món. Vet-aquí, però, que just a la frontera dels cinquanta  em vaig començar a familiaritzar amb paraulotes lletges com triglicèrids, pressió arterial, sucre, bilirubina, colesterol... Me n’havien trobat escorrialles, una mica de res, com si diguéssim una abonyegada sense importància a la meva carrosseria, que es podia reparar mirant prim i fent una mica de bondat; però com que amb el metge de capçalera hi havia confiança, em vaig deixar “ensarronar” i amb l’excusa de fer prevenció vaig començar a dependre de quatre pastilletes. “La dosi que et recepto és la mínima – em va dir per daurar-me, mai millor dit, la píndola -, només per si de cas”.

De manera que ja fa molts anys que no estic malalt de res, però tinc mitja dotzena de pastilletes abonades al menú diari, i com que amb això de les “pastilles per si de cas” un cop hi estàs embolicat ja no hi ha manera d’escapar-te’n encara que et milloris, a efectes protocol•laris de la seguretat social resulta que ja quedes fitxat com a “malalt crònic”. Aquesta etiqueta, quan passes dels cinquanta, sí que fa de més mal pair, i aquell quasi entusiasme amb que anava a fer-me la revisió de jove, s’ha convertit en una mena de revàlida angoixosa des que el metge ja no em felicita per estar fresc com una rosa. Quan no són naps són cols, però dat i beneït, a les revisions sempre et troben alguna petita rascada o un cargol fluix que t’impedeix passar l’examen amb nota i t’has de conformar moltes vegades amb un suficient pelat i encara gràcies. Darrerament, la sensació que m’envaeix quan toca la revisió és semblant al neguit que sentia d’estudiant en capella d’un examen A més a més, estic condicionat per aquella dita popular entre els poc partidaris d’anar a cal metge: “si busquen, sempre troben”. Per tant, si m’ho puc estalviar, jo que era un incondicional de la prevenció, prefereixo que no em remenin més del que sigui indispensable per anar tirant: una analítica, un electro i para de comptar...

Ep, para el carro, nano! M’adono que el que estic dient és injust si penso amb tanta gent que per desgràcia està crucificada de per vida a fer-se proves mèdiques constants i a tractaments empallegosos, i em sap greu haver estat tan frívol en el meu comentari; però, no puc ignorar un sentiment d’indefensió i de fragilitat quan tinc de passar la meva ITV anual. I estic segur que moltes més persones tenen cuques semblants. No obstant això, encara que representi un pal sotmetre’t cada any al veredicte impersonal d’una màquina intel·ligent, s’ha d’admetre que amb la prevenció s’hi té més a guanyar que a perdre, sobretot si gratant una mica et troben a temps una mala peça al teler. Finalment, no voldria deixar de confessar una altra debilitat, que no sé si és comuna a tots els porucs com jo: procuro uns dies abans de la revisió fer tanta bondat com puc i la farina blana suficient perquè la metgessa o el metge no m’hagin de donar carbassa. Talment com quan tenia exàmens i em passava les nits abans memoritzant les lliçons. Seran aquestes cuques d’avui la demostració fefaent que a mesura que ens fem grans, ens tornem criatures?