PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 9 agost de 2019)
A algú se li va ocórrer que un pany de paret d’un
solar molt gran, en el rovell de l’ou d’una vella ciutat, servís per bastir-hi
una mena de mur de les lamentacions on tothom que hi passés per davant deixés
constància de llurs migranyes, escrivint amb guix blanc sobre un fons fosc de
pissarra quin somni voldrien veure realitzat abans d’anar-se’n a l’altre barri.
L’absurda i temerària iniciativa va tenir un èxit inesperat, i el mur aviat va
quedar-se ple de testimonis anònims d’un munt de confessions sobre neguits
insatisfets o il•lusions sentides. I també de més d’un estirabot barroer
d’aquells que no saberen apreciar ni aprofitar l’oportunitat de sincerar-se. En
passar-hi a donar una ullada tafanera, per amarar-me d’una estimulant flaire de
surrealisme en estat pur, em va deixar parat trobar-hi escrit un desig
extraordinari: “voldria ser gos de casa bona”.
No tinc la mínima idea, esclar, de qui ho va escriure
allò que en llegir-ho em va esborronar, però estareu d’acord amb mi que s’ha
d’estar molt enfonsat anímicament, per expressar d’una manera tan crua bé un
sentiment de frustració personal pujat de to, o la denúncia sarcàstica de la
desigualtat social, en general, que cada dia condemna més gent a la marginació.
Quan era petit, al gos de casa se’l feia feliç donant-li un os de veritat
perquè el rossegués; però, avui cal anar amb compte de no intentar subornar amb
un os un gos de casa bona, perquè s’hi podria ennuegar o trencar-se un queixal
en haver-se oblidat, per falta de pràctica entre tantes moixaines i tonteries
dels seus amos de com es fa per rossegar. Una amiga que treballa en una clínica
veterinària de la part alta de Barcelona, a vegades ens comenta a la colla que
se’n fa creus de com n’està de ben atesa en el seu establiment la clientela
animal amb pedigrí, i de l’ull de la cara que costa sotmetre les “pobres” (és
un dir) bèsties, a tractaments, operacions quirúrgiques o proves diagnòstiques,
que els humans pelacanyes sovint han de carregar-se de paciència a les
inefables llistes d’espera de la sanitat pública.
A la meva manera de veure, quan un animal de
companyia, altrament dit mascota, es tractat com si fos una persona, com un més
de la família, potser no ens ha de caure la bava de satisfacció per trobar.-nos
davant de persones sensibles i de bons sentiments, sinó que potser caldria
considerar algunes d’aquestes atencions exagerades com un símptoma d’estats
d’ànim més complicats del que sembla, en alguns casos inclús malaltissos, fruit
de la necessitat de combatre la solitud o de "donar" o
"buscar" l’afecte desinteressat d’un ésser irracional a falta d'un
caliu humà. Però quan preocupar-se de l’aspecte, de l’estètica o de la
rebuscada i sofisticada educació d’un l’animal de companyia es fa servir, més
enllà d'una duptosa realització personal, per senzillament exhibir la mascota
com a signe extern de distinció i de classe, no es poden confondre aquests
rampells elitistes, amb vertaders sentiments d’estimació i respecte per a les
bèsties.
Tanmateix, qui sap si un gos de casa bona pogués
accedir al mur del que us parlava al principi, no escriuria que preferiria
canviar-se per un senzill gos petaner, els quals segons els meus particulars
sondejos de satisfacció canina, de tota l’espècie està demostrat que són els
gossos que viuen més feliços i menys estressats. En canvi, no crec que cap gos,
ni petaner ni de casa bona, volgués canviar el seu destí, per exemple, pel dels
immigrats amuntegats a la coberta de l’Open Arms, o pels emmagatzemats en
qualsevol campament d’internament o de concentració de refugiats a Grècia, a
Turquia, a Calais o la frontera mexicana per culpa del boig supremacista Trump,
ja que en canvi aquelles desferres humanes sí que voldrien viure com gossos de
casa bona, ja que ara ho fan en pitjors condicions que els gossos a les
gosseres. I el primer món, mentrestant, marejant perdius i picant-se el pit,
papes de roma inclosos.
Enceteu el cap de setmana disposats a descansar
de la rutina diària i a passar-vos-ho bé, amb la consciència tranquil·la de
veritat, i no digueu que “sou feliços” només perquè s’ha de dir per quedar bé. El
dilluns abusaré novament de la vostra hospitalitat, oferint-vos noves
reflexions. Espero retrobar-vos-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada