Follow by Email

divendres, 9 d’agost de 2019

QUI SAP QUANTS GOSSOS DE CASA BONA ES CANVIARIEN PER GOSSOS PETANERS?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 9 agost de 2019)

A algú se li va ocórrer que un pany de paret d’un solar molt gran, en el rovell de l’ou d’una vella ciutat, servís per bastir-hi una mena de mur de les lamentacions on tothom que hi passés per davant deixés constància de llurs migranyes, escrivint amb guix blanc sobre un fons fosc de pissarra quin somni voldrien veure realitzat abans d’anar-se’n a l’altre barri. L’absurda i temerària iniciativa va tenir un èxit inesperat, i el mur aviat va quedar-se ple de testimonis anònims d’un munt de confessions sobre neguits insatisfets o il•lusions sentides. I també de més d’un estirabot barroer d’aquells que no saberen apreciar ni aprofitar l’oportunitat de sincerar-se. En passar-hi a donar una ullada tafanera, per amarar-me d’una estimulant flaire de surrealisme en estat pur, em va deixar parat trobar-hi escrit un desig extraordinari: “voldria ser gos de casa bona”.

No tinc la mínima idea, esclar, de qui ho va escriure allò que en llegir-ho em va esborronar, però estareu d’acord amb mi que s’ha d’estar molt enfonsat anímicament, per expressar d’una manera tan crua bé un sentiment de frustració personal pujat de to, o la denúncia sarcàstica de la desigualtat social, en general, que cada dia condemna més gent a la marginació. Quan era petit, al gos de casa se’l feia feliç donant-li un os de veritat perquè el rossegués; però, avui cal anar amb compte de no intentar subornar amb un os un gos de casa bona, perquè s’hi podria ennuegar o trencar-se un queixal en haver-se oblidat, per falta de pràctica entre tantes moixaines i tonteries dels seus amos de com es fa per rossegar. Una amiga que treballa en una clínica veterinària de la part alta de Barcelona, a vegades ens comenta a la colla que se’n fa creus de com n’està de ben atesa en el seu establiment la clientela animal amb pedigrí, i de l’ull de la cara que costa sotmetre les “pobres” (és un dir) bèsties, a tractaments, operacions quirúrgiques o proves diagnòstiques, que els humans pelacanyes sovint han de carregar-se de paciència a les inefables llistes d’espera de la sanitat pública.

A la meva manera de veure, quan un animal de companyia, altrament dit mascota, es tractat com si fos una persona, com un més de la família, potser no ens ha de caure la bava de satisfacció per trobar.-nos davant de persones sensibles i de bons sentiments, sinó que potser caldria considerar algunes d’aquestes atencions exagerades com un símptoma d’estats d’ànim més complicats del que sembla, en alguns casos inclús malaltissos, fruit de la necessitat de combatre la solitud o de "donar" o "buscar" l’afecte desinteressat d’un ésser irracional a falta d'un caliu humà. Però quan preocupar-se de l’aspecte, de l’estètica o de la rebuscada i sofisticada educació d’un l’animal de companyia es fa servir, més enllà d'una duptosa realització personal, per senzillament exhibir la mascota com a signe extern de distinció i de classe, no es poden confondre aquests rampells elitistes, amb vertaders sentiments d’estimació i respecte per a les bèsties.

Tanmateix, qui sap si un gos de casa bona pogués accedir al mur del que us parlava al principi, no escriuria que preferiria canviar-se per un senzill gos petaner, els quals segons els meus particulars sondejos de satisfacció canina, de tota l’espècie està demostrat que són els gossos que viuen més feliços i menys estressats. En canvi, no crec que cap gos, ni petaner ni de casa bona, volgués canviar el seu destí, per exemple, pel dels immigrats amuntegats a la coberta de l’Open Arms, o pels emmagatzemats en qualsevol campament d’internament o de concentració de refugiats a Grècia, a Turquia, a Calais o la frontera mexicana per culpa del boig supremacista Trump, ja que en canvi aquelles desferres humanes sí que voldrien viure com gossos de casa bona, ja que ara ho fan en pitjors condicions que els gossos a les gosseres. I el primer món, mentrestant, marejant perdius i picant-se el pit, papes de roma inclosos.

Enceteu el cap de setmana disposats a descansar de la rutina diària i a passar-vos-ho bé, amb la consciència tranquil·la de veritat, i no digueu que “sou feliços” només perquè s’ha de dir per quedar bé. El dilluns abusaré novament de la vostra hospitalitat, oferint-vos noves reflexions. Espero retrobar-vos-hi.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada