Follow by Email

divendres, 2 d’agost de 2019

ÉS GROTESC TOT PLEGAT, NO TROBEU?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 2 agost de 2019)

Quan els que es dediquen a la política haurien d’estar pencant i trencant-se les banyes a la recerca de solucions per superar les desigualtats socials, i amorosir les guitzes de la crisi del siste-ma i dels valors de la societat, com un grapat de nàufrags ben avinguts per no enfonsar la barca amb que capegen el temporal, resulta que perden miserablement jugant a nyaus el poc temps de que disposen per millorar, abans no sigui massa tard, les condicions de vida de més de la meitat de la població mundial. No es pot pas dir que la classe política no es bellugui. Al contrari, es mouen amunt i avall, inclús ballen en públic per animar l’ambient, parlen pels descosits, organitzen reunions de treball a les hores dels àpats i posen en marxa comissions a tremuja, i sovint es lamenten que els hi falta temps per escoltar, per llegir i, sobretot, per desconnectar de la política. Però, quan es fa balanç objectivament de la feina feta per una colla considerable de polítics d’aquí i de fora, resulta que malgrat l’aparent hiperactivitat, en quan a productivitat aprofitable es podria resumir el balanç de la seva feina amb una frase feta: molta fressa i poca endreça.

I si parléssim del grau de qualitat, d’oportunitat i d’austeritat referida a les actuacions públiques d’una bona colla de regidors, diputats, senadors i ministres n’hi hauria per llogar-hi cadires, veient com moltes de les lleis, ordenances i reglaments que basteixen o bé arriben a misses dites o tenen més forats que un colador perquè feta la llei es pugui fer la trampa. Això pel que fa a la política domestica i quotidiana, amb l’agreujant que una bona part de les lleis i reglaments que a empentes i rodolons s’arriben a parir, després no s’apliquen quan toca ni com toca. ¿Quantes vegades no hem denunciat que no calen noves lleis, sinó fer complir les que tenim? Per exemple, en matèries tan sensible com garantir el descans nocturn, el civisme en general, escarmentar per sempre la violència de gènere o que les presons serveixin per reinserir els delinqüents fent treballs en benefici de la societat i no perquè es graduïn en la carrera de camells i lladres experts. N’hi hauria prou aplicant les lleis sense miraments, contemplacions ni hipòcrites escrúpols de consciència.

Però resulta que amb tantes lleis com tenim, quan uns veïns, per exemple, reclamen una cosa tan simple com que es respecti el seu dret a dormir, han de passar mesos i sovint anys perquè l’autoritat competent, amb tanta llei a la mà, la faci complir al bar de la cantonada o al pis turístic de sota casa. O que un delinqüent reincident dotzenes vegades acabi tancat a la cangrí i no surti l'endemà a buscar-se la vida, amargant la dels altres. I això a nivell domèstic, repeteixo, ja que si ens fixem en el que passa en la macro-política mundial, el balanç de la feina feta pels polítics i pels alts funcionaris d’institucions prestigioses i decisives, començant per la mateixa ONU i d’aquí cap avall la resta, malgrat estiguin farcides de lleis, de resolucions i de normes creades expressament per impedir injustícies tot queda en paper mullat, ja que es veuen incapaces de fe’ls-hi pagar amb escreix als que impunement cada dia maten, degollen, massacren, fan passar gana, deixin que s'ofeguin al mar o escatimen aigua i medicaments bàsics als que ho necessiten.

La Societat de Nacions, àvia de l’ONU, es va crear amb la saludable intenció d’aturar les grans guerres i frenar els rampells fatxendes de governants sonats, objectius que en part s’han complert més gràcies a la dissuasió que no pas al diàleg franc; però, cada dia el món que s’ha escapat per pèls d’una apocalipsi nuclear es dessagna en petites guerres i guerrilles que es mantenen perquè les mateixes nacions que formen part de l’ONU subministren a dojo tot l’armament que faci falta perquè no faci fallida la indústria bèl·lica. No és grotesc aquest panorama d'impotència col·lectiva davant la maldat? És clar que sí, però a la meva manera de veure, no ens podem deixar amargar el dia. Em sap molt de greu reconèixer que potser resignant-se amb l’excusa de mal pagador que qui dies passa anys empeny, sigui per desgràcia l'única esperança per no acabar bojos.

Per tant, sigueu feliços mentre pugueu, aquest cap de setmana i els vinents. Els dilluns ja tornarem a reflexionar, com si no hagués passat res.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada