Follow by Email

dimecres, 7 d’agost de 2019

EL PARTIT ENTRE EL PRAT I BARAJAS, ES JUGA AMB UN ARBITRATGE PARCIAL


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 7 agost de 2019)

En la competició entre els aeroports espanyols, aquest estiu novament s’ha posat en evidència que s’imposa la llei de l’embut, per fer notar les diferències entre l’aeroport de la capi-tal i el d’una simple província, encara que aquesta sigui tan important com ho és Barcelona. Tant li fa que la tendència a l’alça dels resultats d’explotació del Prat passin la mà per la cara, des de fa temps, als de la capital; el cas es moure des de Madrid tots els fils que calguin - tant li fa si es nota massa, que qui juga brut es refia de tenir les espatlles ben guardades -, per posar pals a les rodes de l’expansió de l’aeroport català.

En efecte, la gestió dels subcontractes de serveis a l’aeroport de Barcelona per part d'AENA no només són descaradament millorables en comparació a les condicions que tenen a Barajas, sinó que els àrbitres del partit ho permeten mirant cap a una altra banda. Prova d'aquesta diferencia de tracte en són els repetits "estius negres" degut a que, desde fa anys, la infraestructura aeroportuària del Prat es col·lapsa per les vagues, a la pràctica salvatges encara que formalment siguin legals, convocades quan més poden atemptar el prestigi de l'aeroport perquè s’enregistren quan hi ha més moviments de passatgers. Però, ¿per què col·lapsa el Prat amb molta més freqüència que Barajas estant AENA pel mig? Doncs, pel que us deia abans: l’arbitratge en aquest campionat de competències no només no és neutral, sinó que es decanta escandalosament a favor d’un dels equips.

Fa dos anys - us en recordeu? - l'estiu va estar marcat pel fastigós conflicte amb Eulen, l'empresa que gestionava la seguretat del Prat. Enguany, l'estiu ha començat també carregat: una vaga del personat de terra d’Iberia va provocar carretades de cancel·lacions de vols a finals de juliol, i el conflicte està en capella de reproduir-se en properes dades sensibles. Per demà passat hi ha convocada una altra vaga, si no s’atura, per part dels treballadors de seguretat de l'empresa Trablisa. Els motius dels conflictes són similars: sobrecàrrega de feina, sous baixos, pocs descansos, massa contractes eventuals, etcètera. Però el que resulta més sorprenent de tot plegat és que els caos i corre-cuites al Prat contrasten amb la “calma” que es respira a Barajas que, de moment només ha tingut problemes amb l'empresa de subministrament de combustible, però que ni els treballadors d'Iberia ni els encarregats de la seguretat s'han posat tan intransigents, bords i reivindicatius com a la capital catalana.

Els resultats d’explotació no enganyen i ningú pot discutir que el Prat ha duplicat, malgrat els entrebancs administratius contaminats per la política, el tràfic de passatgers en deu anys, i va tancar el 2018 amb més de 50 milions de viatgers, arribant pràcticament al sostre de les seves possibilitats estructurals i logístiques. El fort creixement de l'aeroport de la capital catalana reflecteix l'auge de Barcelona com a potència turística, i el seu aeroport es confirma com a HUB imprescindible. És cert que Barajas continua liderant la competició, ja que va tancar l’exercici 2018 amb 57,8 milions de passatgers, una diferencia, però, poc significativa si tenim en compte que Barajas disposa de cinc terminals mentre que el Prat només en té dues; inferioritat infraestructural que complica enormement la gestió del dia a dia, obligant el personal a trencar-se les banyes per donar la talla.
Però encara hi ha més greuges a considerar: el Prat fa un miler d'operacions per dia, de mitjana, les quals el personal de terra d’Iberia atén amb 2.000 empleats. A l’altra banda de la partida, Barajas despatxa unes mil tres-centes operacions diàries, però disposa d’una plantilla de 7.000 treballadors de terra. Per tant, que no ens vulguin colar un altre gol per l’escaire, i tinguem clar, quan veiem les peripècies que es pateixen al Part i la mala imatge que alguns dies dona l’aeroport català, en contrast amb el madrileny, que no és per culpa de que aquí siguem incompetents, sinó de que es fan mans i mànigues des de la direcció de la competició perquè uns se’n puguin sortir més bé que d’altres.

És evident que el jacobinisme establert a Madrid des del temps de la picó, no pot permetre de cap de les maneres que una província guanyi la partida a la capital, sobretot si es tracta de la catalana, i des de l’establishment madrileny es beneeixen tantes quantes iniciatives algú s’inventa per posar-nos-ho difícil. Aquestes continues pessigades i cancalletes són les que engreixen rampells tan viscerals com aquell “Madrid ens roba!” El cas és que, potser, Madrid no ens roba literalment parlant, però alenteix tant com pot el creixement de les infraestructures i dels equipaments a Catalunya, emprant un mètode tan mesquí que jo gosaria de definir-lo com “bandolerisme il·lustrat”: no executant, per exemple, la majoria de partides en obres públiques i serveis aprovades en els pressupostos generals de l’Estat; a compte dels nostres impostos, no pas regalats per la nostra cara bonica. Potser Espanya no ens hagi robat mai, però sí que ens ha fet pagar el beure després de fer-nos cornuts i donar-nos pel sac, sempre que ens hem deixat resignats al dret de cuixa amb que se sotmet els súbdits.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada