MOLTES DONES ENCARA SÓN TREPITJADES PEL FET DE SER DONES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 19 agost de 2019)

Hi ha dones que diuen que no són feministes, perquè els hi fa un no sé què confessar-se’n; però, creuen que les dones haurien de manar més i estar més ben considerades arreu. Hi estic d’acord, encara que no m’agrada que s’estableixin quotes per accedir paritàriament a llocs de responsabilitat, per exemple en política. Però, sobretot, no en tinc cap dubte de que les dones haurien de guanyar tant o més que els homes, perquè malgrat costi de reconèixer-ho, a igualtat de condicions elles treballen tant o més que ells. A la cineasta Isabel Coixet, precisament una especialista en espellucar els sentiments més íntims de les dones a través de les protagonistes de les seves pel·lícules, va fer un dia una consideració que em va semblar enraonada: “ la llista de coses que jo he de fer cada dia no és comparable a la dels meus col·legues masculins, dels quals no discuteixo que siguin grans pares i grans marits, però també tenen qui s’ocupa de la rentadora o de fer els llits. Simplement vull dir que la nostra motxilla és molt més pesada, i és així perquè nosaltres hem de fer de tot i tot ho hem de fer bé”. És un preàmbul necessari per fixar la reflexió d’avui tocant de peus a terra: per molt que sembli que s’ha avançat en la qüestió de la discriminació per gènere, la realitat és que queda molta pedra per picar, aquí i arreu del món.

Fins i tot la Casa Blanca s’ha fet ressò no fa pas gaire, de les violacions i vexacions a que són sotmeses les estudiants a les universitats dels EEUU. Ja no es pot amagar que hi ha bandes organitzades que promouen el consum d’alcohol, drogues i fins i tot inciten a la prostitució entre les adolescents que freqüenten els campus. Moltes universitàries viuen fastigosos malsons en un país que es vanta de fregar amb els dits l’excel•lència en formació, però al qual li ha fet mandra històricament combatre la misogínia, precisament allà on es formen els futurs líders de la seua societat dirigent. Tanmateix, cada vegada a més ciutats índies i asiàtiques, d’aquelles que el capitalisme occidental dona amb orgull la benvinguda al club de les societats emergents, circulen encara els anomenats “autobusos rosa”, i es reserven vagons de metro sencers per ús exclusiu de dones. La majoria d’hotels de cinc estrelles de la Índia, per exemple, disposen de plantes destinades a dones que viatgin soles; però, no obstant aquesta "segregació" o "discriminació positiva" preventiva al·legant motius de seguretat, la majoria de dones que viatgen soles eviten de fer-ho després de la posta del sol, i segons dades governamentals l’assetjament sexual als llocs de treball fa que precisament en aquestes economies emergents i en teoria també democràtiques, les dones se sentin de moment molt menys protegides a la feina que a l’Iran dels aia-tol•làs.

A una altra de les potències econòmiques asiàtiques consolidades a imatge i semblança d’occident, la japonesa, nombrosos obstacles diguem-ne logístics impedeixen les dones d’accedir al mercat laboral en igualtat de condicions que els homes, i les estadístiques confirmen que la discriminació salarial femenina pot suposar que una dona cobri, en cadascun dels nivells productius inclosos els de direcció, un 40% menys que un home. El Fons Monetari Internacional, gens sospitós de catastrofisme, va assenyalar a principis d’any que el creixement de l’economia japonesa es podria disparar dos o tres punt si s’integrés, en igualtat de condicions, la participació femenina en el mercat laboral, i en opinió dels analistes sociològics poc amants de parlar per parlar, si la taxa d’ocupació femenina assolís els mateixos nivells que la masculina, el PIB en algunes d’aquestes societats augmentaria significativament. Tampoc el tractament fiscal a la dona treballadora casada incentiva la seva incorporació al món laboral, ja que les llars que ingressen dos nòmines han de suportar una bona clatellada impositiva. Delhi, per exemple, s’ha convertit en la segona megalòpoli més poblada del món, però les seves dones es veuen obligades a entaular una batalla quotidiana per anar segures pel carrer. Una batalla que ja es pot donar per perduda a Bombai, on en hores punta cada dia es denuncien als mitjans de transport públic agressions sexuals consumades; les simples arrambades ja ni es comptabilitzen.

En resum, el fet que la presència de la dona en alguns aparadors mediàtics sembli rellevant no hauria de fer perdre la perspectiva de la realitat en conjunt. Tot plegat no es tracta més que d'un miratge que no pot emmascarar la desesperant i endèmica realitat que la discriminació de la dona per raons de gènere, considerada en pes específic no disminueix. Totes les societats tenen punts foscos, totes les empreses amaguen esquelets a l’armari i, fins i tot a les famílies, aquest bastió intocable i sacralitzat en moltes cultures, també es mantenen en secret mentides i costums inconfessables, respecte al tracte i oportunitats reals de les dones. Però el més fotut és que les dones que arreu del món fan tentines a la corda fluixa entre el regatejat dret a la igualtat i la submissió, s’hi troben en aquestes situacions discriminatòries únicament pel fet de ser dones. I no necessàriament per culpa exclusiva dels homes, ja que les dones amb galons, potser per allò de no pecar de discriminació positiva, a les del seu mateix gènere no els hi fan la vida més amable i fàcil.