Follow by Email

dimarts, 20 d’agost de 2019

JA CAL QUE ENS POSEN EN REMULL, PERQUÈ ALGÚ MOU L’ESPANTALL DE LA CRISI


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 20 agost de 2019)

La darrera gran crisi econòmica que hem viscut es va acarnissar amb tota la societat, però va ser el sector de la construcció - en un moment donat els països del món que més ciment gastaven i més kilòmetres de vies d’AVE construïen, eren Espanya i la Xina -, on la crisi va adquirir caràcters dramàtics, arrossegant amb la seva fallida indústria i serveis. Avui, a excepció de la Generalitat de Catalunya, que el conseller Aragonés anuncia retallades pressupostàries perquè els números no li surten, a la resta del país es vanten de la bona salut econòmica, i en algunes autonomies inclús fanfarronegen que rebaixaran impostos perquè amb els calerons que els hi entren a les seves respectives caixes diuen – mira que en són de fantasmes! – diuen que en tenen prou i de sobres per pagar des de la factura social d’un país carregat de dependències de tota mena, fins a l’estructura sobredimensionada d’una administració pública necessitada de reformes diagnosticades des del temps de la picó i pendents d’execució perquè ningú sap com posar el cascavell al gat..

Quan governava en Rajoy i la seva quadrilla, per a consum dels badocs de la parròquia i, sobretot, per deixar bocabadat el món mundial, la doctrina oficial de Montcloa era que Espanya havia esdevingut miraculosament una mena de fenomen econòmic atípic: era possible quadrar els balanços de l’Estat malgrat es matés a pessics l’estat del benestar i s’ofegués el poder adquisitiu dels ciutadans que no formaven part del confortable establishment. Aquest miracle de pacotilla s’aconseguia exhibint números i estadístiques que els feien quedar bé de cara a la galeria amb la vianda al plat, pensant-se que els seus interlocutors europeus eren estúpids. Però els successors d’aquell inefable viatjant de gra cuit, que sense parlar idiomes va esdevenir president d’un govern del segle XXI, els socialistes descafeïnats que li van prendre el relleu liderats per un oportunista jugador de pòquer que es creu que governar significa treure’s asos de la màniga, segueixen apostant a la mateixa carta de fer passar garses per perdius, endeutant-se cada dia una mica més per seguir jugant i fatxendejar davant uns col·legues europeus que se’ls miren estupefactes i cada vegada amb més ganes de tallar-nos el crèdit.

El problema, a la meva manera de veure, és que el poble ja comencem a estar-ne farts d’esperar com es tradueixen en fets les bocades dels farsants d’ahir i les temeritats dels tòtils d’avui, perquè estem a la quinta pregunta i en dubten molt que el carro comenci a sortir del pedregar; oimés ara que els banquers especulen amb fer-nos pagar per guardar-nos els pocs estalvis que tinguem. Aquesta tardor, doncs, pot ser decisiva perquè la caldera social, que està a punt de rebentar per massa costures, no ens doni un disgust i dels grossos. I és que moltes famílies han tocat fons i tiren de beta amb la crossa de la targeta de crèdit, i la solidaritat amb que ha s’ha anat apaivagant els ànims dels pelacanyes per dissimular la misèria, no es podrà mantenir per sempre mentre quatre xarlatans facin volar coloms enlloc de governar seriosament i tocant de peus a terra. Els sacrificis econòmics es poden demanar si s’embolcallen d’esperança a un termini raonable. En canvi, la paciència s’acaba quan hom s’adona que les promeses són pura tramoia. Aquesta és en el fons la qüestió: si la sortida de la crisi passa per la bestiesa de rehabilitar un sistema amb els fonaments corcats, tornant als principis arnats del neoliberalisme o del capitalisme salvatge, deixant-se portar pels rampells dels mercats, obeint a cegues les oligarquies financeres, els interessos geopolítics i perseguint quadrar els números a costa del benestar de les persones, la tindrem armada.

I és que la gent del carrer, que potser no en sabem de macroeconomia, anem ben servits de sentit comú. I encara que comptem amb els dits, no ens empassem que anem tan bé si el país cada dia està més entrampat amb creditors usurers, si l’ocupació es repenja en contractes laborals escombraria, si les pensions perillen perquè la recaptació per afiliació disminueix encara que els cotitzants estadísticament es maquillin, si es volen acollir immigrants a carretades sense saber d’on sortiran les misses per mantenir-los ... I és que entre els miratges polítics i els oasis utòpics hi ha tot un món, i amb miratges falòrnia no s’entreté eternament la parròquia. Per aquesta raó, insisteixo, si no s'aclareixen qüestions tan importants com les plantejades en la reflexió d’avui, i els polítics, cadascun des de les seves responsabilitats al govern o a l’oposició constructiva, no passen comptes amb la ciutadania sense fer trampes ni jocs de mans, la tardor pot ser molt complicada.              

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada