EMBOLICS SENTIMENTALS A LA TERCERA EDAT SENSE MALÍCIA, NOMÉS PER ANAR TIRANT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 12 agost de 2019)

El cap de setmana passat, sopant amb uns amics en una d’aquestes terrasses a l’aire lliure que improvisen a l’estiu ballaruques per animar la clientela, vaig escoltar com dues senyores de mitja edat que estaven prenent-se un refresc a la taula del darrera, repassaven les parelles que ballaven - majoria de la tercera edat - i en un moment donat vaig sentir que murmuraven: - “fitxat, Rosa, hi ha més “apañejos” que matrimonis”. Algunes terrasses posen les taules tant a prop unes de les altres, per aprofitar l’espai els dies que preveuen fer calaix, que encara que no vulguis t’assabentes del què diuen els del costat, malgrat t’hi importi un rave; però, a vegades, sense voler s’atrapen al vol retalls d’alguna conversa d’aquelles que, francament, et deixen bocabadat. Confesso que no havia sentit gaire emprar la paraula “apañejo”, però, no vaig necessitar traductor per entendre què insinuaven aquelles dues arnes xafarderes.

Tanmateix, confesso que no vaig poder-me’n estar de donar una llambregada a les parelles que, en opinió d’aquelles dues estretes observadores, eren de pacotilla, postisses o de conveniència, més que res per si en coneixia alguna que desmentis aquell comentari temerari. No va ser el cas, i si voleu que us digui la veritat, després de fixar-m’hi una mica no vaig veure que les parelles que ballaven portessin escrit al clatell si havien passat per l’altar o pel jutjat, si vivien en pecat o si es trobaven de tant en tant. El que sí vaig notar és que hi posaven els cinc sentits ballant, i per la cara de satisfacció que feien s’ho passaven de conya.

En temps no massa reculats, si a una dona se li penjava la llufa d’ajuntada, a part de fer-la avergonyir en públic, se la condemnava a un injust menyspreu social; però, avui el seny s’ha imposat a la intransigència malaltissa dels talibans morals de guàrdia, i cadascú es munta la vida com desitja i el fa sentir feliç, sense haver de donar explicacions ni demanar perdó de res. Però, lamentablement, hi ha gent que no s’ha reciclat prou de pressa per entendre, per exemple, que precisament entre la gent gran es basteixen relacions de parella - potser poc convencionals, d’acord amb la doctrina catòlica que se’ls havia fet empassar si us plau per força -, per superar la tristesa i la soledat compartint unes hores de la vida que els hi queda, no necessàriament sota el mateix sostre ni a jornada complerta.

Relacions camuflades sota la disfressa d’amistat, però en les que no manquen sentiments tant sincers com l’estimació, el respecte i, en bastants més casos dels que sembla i dels que us podríeu imaginar si miréssim l’edat, inclús la passió, encara que sigui al ralentí. Ara bé, això no significa, com a vegades també se sent a dir, que les parelles convencionals quan es fan grans es tornen avorrides i que sort en tenen dels “apañejos”. No hi estic d’acord. A la meva manera de veure, estar-ne tip de la parella o sentir-te avorrit al seu costat, no depèn de la naturalesa del vincle sota el qual es va legalitzar o beneir la unió, sinó de si queda a la reserva amor, il•lusió i una mica de picardia.