LA INSTRUCCIÓ DEL CAS PUJOL-FERRUSOLA, ENTRE CAIXA O FAIXA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 16 d’agost 2019)

El cas Jordi Pujol i companyia encara el que sembla serà l'últim tram d'un camí llarg i tortuós. La Fiscalia Anticorrupció pretén donar una empenta final a la investigació, ja que abans del 23 de setembre s’ha de decidir si es va a judici o s’arxiven les actuacions. Potser es podria allargar el termini d’instrucció, però dubto que cap jutge sensat contempli aquesta possibilitat, perquè hauria de carregar-se d’un grapat de bones raons per fer-ho, i no crec que la magistratura en vagi ben servida, després de tant de temps investigant i removent sota les pedres sense haver aconseguit treure’n l’aigua clara de tot plegat degut al fracàs d’algunes comissions rogatòries clau - Liechtenstein, Malta o França se les han passat pel forro i Suïssa ha contestat a mitges, per no trencar el seu principi de neutralitat bancària hipòcrita -; ni tampoc s’han aclarit dues de preguntes que es porten l’oli en aquest afer: la primera, quin fou l'origen precís de la fortuna que segons l’acusació els Pujol van acumular a Andorra i a d’altres paradisos fiscals durant tres dècades i, en segon lloc, per quina raó l’expresident aparentment va ser tan burro de confessar el seu delicte, de manera espontània..

El 4 d’agost de fa quatre anys, vaig escriure una reflexió - que podeu recuperar en la seva integritat entrant al blog -, en la qual afirmava: “... quan més voltes hi dono a tot plegat, menys m'empasso que un polític experimentat i tan identificat amb l’ideal nacionalista, hagi decidit fer una confessió contundent i demolidora, en el moment en que es podia fer més mal al procés sobiranista en marxa, sense que hi hagi unes bones raons de pes, més enllà d’una crisi de penediment personal. Les autèntiques raons que varen obligar el president a desafinar en el moment més inoportú per fer un gall, em temo que no eren només per una hipotètica herència mal girbada, i em temo que aquesta tamborinada d’estiu no s’acabarà amb quatre trons i llampecs sinó que farà més mal que una pedregada, i els damnificats poden no limitar-se només a la família directa, sinó que la riuada arrossegarà més d’un membre de l’extensa família política, casa pairal inclosa”. Que a dos mesos escassos del repte polític més important que el país tenia de cara a decidir el seu futur, s’esbudellés de viu en viu i públicament un personatge que durant tant de temps es va i se’l va encarnar amb Catalunya, se’m fa molt difícil d’empassar-m’ho. Francament, no crec del senyor Pujol que fos tan ingenu com per pensar que la seva confessió no perjudicaria el procés sobiranista, i encara menys tinc cap dubte que no fos conscient que el seu suposat acte de contrició ensorrava a la misèria política el partit que havia fundat.

Altrament, com era del tot previsible, la gent interessada en que el procés tot just iniciat fracassés, va aprofitar aquella esquitxada de merda llençada a la pròpia teulada per empastifar el sobiranisme sense contemplacions. També és cert que la confessió del senyor Pujol no va tancar l’afer tal com ell es pensava, en donar-li a la relliscada fiscal una pinzellada expiatòria i exculpatòria molt pròpia de la seva formació cristiana; ans al contrari, va sobrepassar de llarg la dimensió estrictament privada i va desmuntar, com injust dany colateral que no es va saber o no es va voler evitar, tota una obra de govern i, fins i tot, la doctrina nacionalista que havia encarnat en primera persona l’expresident, embolcallant-se amb la senyera i amb lliçons d’ètica. Tanmateix, el que no era tan previsible, és que la majoria dels seus deixebles predilectes fossin tan poc creatius a l’hora de reaccionar davant la confessió, i van pensar que degradant l’expresident de tots els honors i medalles - és a dir, fent-ne llenya potinera de l’arbre caigut -, els seus hereus polítics podrien passar pàgina i tal dia faria un any.

Però, malgrat els tants per cent de presumptes comissions per obra pública i tràfic d’influències fossin una calumnia, la pudor de carnassa va esdevenir tan forta que tota la família Pujol-Ferrusola va deixar de ser un referent d’honradesa i també el paradigma de la formació cristiana amb que una generació llarga de petits catalanets vam créixer entre xiruques, focs de camp i cursets de cristiandat. Quan s’acosta, doncs, el moment processal de decidir entre caixa o faixa, tots els indicis fan preveure que la sagrada família té mala peça al teler. Ara bé, si s’acabés demostrant que tot això de les comissions va ésser pura invenció maliciosa dels perversos enemics de Catalunya, m’agradaria que s’esbrinés, més que res per no tancar en fals tot aquest galimaties i fer palès fins on van jugar brut alguns inquisidors, a qui es referia Carot Rovira quan assegurava revestit de l’autoritat pròpia dels oracles, en seu parlamentària i en més de quatre tertúlies, que un alt càrrec convergent li havia confirmat que les comissions no eren del 3%, com deia l’inefable i bocamoll president Maragall, sinó del 5%. El cas Pujol ha fet i encara farà molt de mal, i si la taca d’oli no s’eixuga d’una vegada, Catalunya trigarà a refer-se d’haver de baixar el cap en veure's emmascarada i bescantada cada dia, per una colla de paelles brutes de sutge.