L’EMPATX DE VIOLÈNCIA VIRTUAL ENS TORNARÀ INSENSIBLES A LA VIOLÈNCIA REAL?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 8 agost de 2019)

Si repassem la cartellera cinematogràfica de qualsevol cap de setmana, tant la de les sales d’exhibició com la dels diversos canals de televisió, més de tres quartes parts de l’oferta - i segu-rament alguns dies em quedo curt -, gira entorn de programes d’acció, i les armes i la violència en totes les seves versions virtuals, naturalment sempre per exigències d’un guió tanmateix farcit de brutalitats verbals, hi tenen una generosa quota aportació. No parlem del repertori de videojocs en els quals l’acció n’és la protagonista absoluta. No cal dir que el missatge subliminal que s’empassa tant l’espectador passiu com el jugador actiu després de sotmetre’s a una “teràpia" tan persistent i massiva, és que llevar una vida humana resulta tan fàcil com fer petar els dits, i que l’única precaució que hom ha de prendre es procurar que no l’enxampin.

Partint, doncs, d’una base “cultural” tan immadura i esbiaixada, no m’estranya que les salvatjades que cada dia ens serveixen i engargamellen els mitjans de comunicació - amanides com a notícies periodístiques serioses, enlloc de com a reflexes de la degradació moral en que ha caigut la civilització -, no influeixin en el subconscient de lectors o d’oients que son capaços d’empassar-se com si res, mentre mengen o beuen tranquil·lament amb la família, escenes reals d’extrema i gratuïta violència. Me’n guardaré prou de dir que aquestes salvatjades no esgarrifin, però a la meva manera de veure, la facilitat com a través de tota mena d'estímuls interessats convivim amb la violència “virtual” - que a més a més, se’ns ven com a producte ideal per consumir en temps d’oci i relaxació -, ens insensibilitza i encara que no vulguem, el subconscient sodomitzat entoma el bombardeig constant d’imatges de sang i fetge com si fossin la cosa més normal en el món real. Mentrestant, la cotització del “valor vida”, considerat com un bé suprem que no es pot arrabassar a ningú gratuïtament i que tant els individus com la societat haurien de protegir, respectar i promoure, s’ha devaluat i degradat perillosament.

I si bé és cert que aquestes salvatjades reals són denunciades i rebutjades sorollosament des del carrer mitjançant manifestacions de protesta i condemna, no sempre aquestes convocatòries responen a crides humanitàries desinteressades i espontànies, no contaminats per la febre de les conveniències, i gairebé sempre encomanades del vici simptomàtic d’anar “en contra de” en comptes de “a favor de”. I en aquest capteniment, repeteixo, potser hi tenen quelcom a veure els rentats de cervell de violència gratuïta a que estem sotmesos, sobretot el jovent – pensem que cada dia són més criatures els protagonistes de delictes fastigosament violents –, des d’infinits escenaris virtuals quasi des de les beceroles gràcies a televisions, videojocs i internet.. Potser seria hora, doncs, d’actuar des dels governs contra aquells que es fan la barba d’or produint productes que bloquegen la intel·ligència i el caràcter dels usuaris incitant-los a no caure en “debilitats” com ara la sensibilitat, el pacifisme, la solidaritat i, sobretot, el respecte a la vida en general, i al principi que cap suposada “llibertat” es pot imposar amb les armes a la mà.