QUE COMPLICAT ÉS VIURE EN UN MÓN GLOBAL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 14 agost de 2019)

Que les notícies bones o dolentes se sàpiguen en qüestió de segons, encara que hagin passat en un racó del planeta quina existència potser ignoràvem, és el principal avantatge o inconvenient d’un món sotmès a un gran germà xafarder compulsiu que amb el seu ull ho escorcolla tot, i escampa els detalls més insignificants i a vegades fins i tot confidencials a una velocitat tan impressionant, que agafa sovint amb els pixats al ventre els reporters i els paparazzi, a l’aguait de la notícia bomba que els tregui de l’anonimat. Moltes vegades, tanmateix, avants que els analistes professionals n’hagin pogut avaluar les seqüeles d’un determinat esdeveniment, aquesta “entelèquia”, com alguns indocumentats la titllen, dels “dotze apòstols” que disfressats de “mercats” o de “sondejos” manen més que els governs i condicionen de mala manera la societat, reacciona ràpidament amb missatges d’eufòria o de pànic que s’escolten per la immensa parròquia dels papanates com si es tractés de la revelació d’un oracle, arrossegant els atrapats en aquesta fastigosa teranyina de la globalització a prendre decisions a contracor, precipitades, intuïtives o desesperades, que en teoria ensorren o enriqueixen indiscriminadament tothom, però que per una estranya casualitat potser basada en la llei de Murphy, la moguda sempre té el mateix trist desenllaç per als pelacanyes.

Francament, per dir-ho sense embuts, després que la majoria de les alarmes de tsunami acabin en tempestes dintre un vas d’aigua, els rics acaben sent una mica més rics del que eren i els pobres s’enfonsen un xic més en la misèria i en les aigües pantanoses de la frustració. Per altra banda, d’aquesta realitat se’n desprèn una evidència indiscutible, que cada dia m’agrada menys de constatar com a tal: que el món global només reacciona i s’esvera quan el sacseja un terrabastall econòmic, mentre que no s’immuta i s’espera a veure-les venir, quan qui fa tombarelles sigui la societat política o civil, ja que mentre amb les seves picabaralles o declaracions hiperbòliques els governants i polítics en general només facin pessigolles al dogma de l’economia global, els “dotze apòstols” amb les espatlles ben guardades per l’establishment fan tranquil·lament la migdiada, deixant que les criatures s’entretinguin mirant de pescar llunes en un cove.

Davant aquesta realitat, la generació dels previsors, dels planificadors, inclús les dels filòsofs, ha quedat obsoleta. La moral globalitzadora deixa que prosperin els especuladors i els especialistes en pescar llunes quan les aigües baixen tèrboles. I és que ja serveix de ben poc fer càlculs a llarg termini basant-se en paràmetres, prospeccions i càlculs solvents, si el simple rampell d’un sonat amb poder pot tombar en un segon - com està succeint amb la guerra comercial entre Xina i Estats Units, amb la denuncia dels tractats de no proliferació nuclear o la tensió geopolítica a l’Àsia -, sense miraments ni escrúpols per l’esforç d’infinitat de persones que treballen honestament perquè la globalització no ens enterri a tots, refiant-se que la feina ben feta sempre té recompensa. Però, esclar, la doctrina que prediquen els ambaixadors del món global no en vol saber res de projectes basats en el treball, l’estalvi, l’esperit de superació personal, la competència lleial, neta i respectuosa, perquè són tan fràgils que poden esquerdar-se com a conseqüència d’un simple ventositat petada a les antípodes.