DESEMPOLSEGANT LLIBRES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 15 agost de 2019)

                 

Un dia o un altre m’hi tenia de posar i avui, aprofitant la fresqueta matinera, encara que sigui una festa tan assenyalada con santa Maria ja que se m’ha esguerrat un pla que tenia previst, he decidit fer la neteja i el repàs anual de l’estat de conservació dels meus llibres. No vull semblar pretensiós presumint de biblioteca, però 4.453 llibres fan llevada, què voleu que us digui!, i si vull fer a fons l’operació de desempolsegar m’hi puc passar tot el sant dia amb el drap als dits; no perquè els llibres tinguin molta pols acumulada sinó perquè cada dos per tres ja sé que em retrobaré amb algun vell amic del qual ja ni me’n recordava, que em portarà records entranyables. La meva no és una biblioteca d’aquelles amb solera, heretada de pares a fills, sinó un modest magatzem dels llibres que han passat per les meves mans al llarg de la vida, des que vaig començar de ben jove a experimentar la felicitat d'afegir una nou exemplar al meu fons de reserva intel·lectual, sobretot si el llibre l’havia aconseguit a preu de ganga aprofitant les ofertes de llibreries - us en recordeu de la Cervantes del carrer de la Canuda -, que saldaven estocs o entre el repertori d’excel·lents llibres de butxaca amb els quals les editorials inundaven el mercat per recuperar l’afició a llegir. Fins i tot recordo el primer llibre que vaig comprar: es tracta de “Climes”, de l’André Maurois. Me'l va recomanar, en versió original, el meu professor de francès, perquè practiqués l’idioma.

Quan amb vint-i-cinc anys tot just estrenats vaig traslladar-me de Figueres a Manresa per cassar-me, vaig arrossegar dins un “mundo” – així s’anomenaven els baguls que servien per traginar les pertinences personals quan hom feia un viatge marítim -, ple dels llibres que no volia abandonar perquè me’ls estimava, i els quals pràcticament constituïen un terç del meu aixovar de solter. Després, vaig continuar comprant-ne seguint els mateixos criteris d’austeritat en el preu i de qualitat en el contingut: res de llibres per fer bonic o patxoca decorativa, sinó llibres per llegir, ben col·locats en lleixes per temes o autors, perquè em sigui fàcil de localitzar-los Quan vaig canviar de pis fa uns anys, em vaig veure obligat per motius d’espai a reestructurar les existències, i els llibres acomiadats els vaig recol·locar a la biblioteca de l’Associació de Veïns del meu barri. Tanmateix, al cap de pocs mesos, ja estava omplint els buits que havien quedat a les prestatgeries, fins fregar altre cop la línia vermella de la capacitat disponible: els quatre mil i escaig de llibres als avui passaré un drap pel llom.

Mentre ho faci, com us deia perquè ja en tinc experiència, em retrobaré amb exemplars que havia oblidat que tenia i que m’havien fet favor en un moment donat. He de reconèixer que alguns llibres no els he llegit – de fet pocs, però un d’ells és El Quixot, ho confesso malgrat sé que quedaria millor afirmant el contrari, però la veritat sigui dita és que no l’he pogut acabar mai -; en canvi, també n’hi ha d’altres que els he rellegit més d’una vegada. Sota la dictadura digital d’avui dia, reconec que això de mantenir una biblioteca domèstica pot fer riure, oimés si se m’acut d’explicar com ara, que quan de tant en tant els hi rento la cara aprofito per amanyagar els llibres, una confessió que pot quedar tan cursi com la d’aquella veïna que assegurava que els seus geranis feien més patxoca que els meus perquè mentre els regava els hi cantava una cançó.

No obstant des d’un punt de vista pràctic i patrimonial estricte, com que cap exemplar té pedigrí de primera edició ni d’incunable, els diners que hi porto llençats al pou sense fons de la meva biblioteca casolana no es poden pas considerar cap inversió lucrativa, però des del punt de vista sentimental té un valor incalculable i quasi intransferible. A vegades em pregunto: ¿tants de llibres, ves a saber on aniran a parar quan ningú tingui la paciència de desempolsegar-los amb la tendresa d’algú que se’ls estimi? Qui sap si el seu destí serà un vulgar cementiri de parracs o de deixalles, per reconvertir-los en el millor dels casos en paper reciclat.