PLAERS GASTRONÒMICS ESTIUENCS D’ESTAR PER CASA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 13 agost de 2019)

Avui que s’escau el dimarts en dia 13, us proposo una reflexió amb la que no hi hagi perill de prendre mal. Sempre és bon moment per entrar a la cuina i fer experiments, però sembla que a l’estiu es presta més a que alguns aprenents de cuiner – també hi ha alguna cuinera, però hem de reconèixer que son els homes els que més abunden en aquesta confraria dels tastaolletes -, intentin sorprendre les amistats amb un plat que s’han engiponat intuïtivament, i davant del qual moltes vegades no queda més remei que treure’s el barret. Per quedar bé cuinant informalment no es tracta de fer plats sofisticats, sinó quan més senzills millor, gairebé simplificats a la mínima expressió culinària de la qualitat casolana: matèria prima de confiança, un pessic d'imaginació i atreviment, i ganes de que els convidats s’ho passin tan bé menjant com tu cuinant.

Sempre recordaré com un dels plaers insatisfets dels meus estius de temps reculats, uns esmorzars que es cruspien invariablement cada dijous d’estiu, a la terrassa d’un bar de mala mort davant sa Palomera, a Blanes, a principis dels setanta, una colla de pescadors jubilats i uns quants estiuejants de Girona que hi feien cap puntualment com si es tractés d’una romeria, a base de peix fresc acabat de pescar de matinada, que feien baixar amb l’ajuda de tragos de cava en porró. Jo m’ho mirava des d’una una taula propera, on amb la meva dona fèiem els honors a una llesca de pa amb tomàquet i anxoves que hi cantaven els àngels, però amb els ulls clavats, almenys per part meva, a la xefla gastronòmica dels del costat. Vaig estar donant veus per saber com s'havia de fer per afegir-se a aquella taula, encara que només fos una vegada, i vet-aquí que un company d’estiueig que havia nascut al poble coneixia l’organitzador d'aquells esmorzars i vam quedar que l’endemà ens hi deixaríem caure i me’l presentaria. Però per aquelles casualitats de la vida, vés a saber si era dimarts i 13 com avui, la dona de l’amic va posar-se pioca la nit abans i varen tornar precipitadament a Barcelona, deixant-me a mi amb la mel als llavis.

Després, com tothom, he participat en altres improvisades experiències gastronòmiques estiuenques de bruixots de cuiner, fent de protagonista o de comparsa de singulars aquelarres als fogons. Un dia, un dels amics amb qui ens trobàvem en temps de vacances, ens va preparar a l’eixida de casa seva al poble on s’estava, prop de sant Pere Pescador per ser més exactes, un esmorzar de forquilla que li vaig manllevar per fer-me’l sovint a casa quan estic baix de moral, i que no em canso de recomanar, però per la cara que hi posen els que m'escolten quan els hi explico, pocs s’atreveixen a provar-ho de fer, malgrat sigui un plat tan poc complicat com ràpid. I és que algunes receptes que semblen estrafolàries a primera vista, s’han de veure i tastar al plat per jutjar-les. Fixeu-vos si n’és de senzilla aquella recepta: dos ous ben ferrats a l’oli roent fins que estiguin daurades i cruixents les puntes, amb un pessic de pebre vermell picant escampat amb gràcia damunt del rovell, acompanyant-los com a guarnició amb una albergínia fregida en el mateix oli dels ous, però posant-li sucre enlloc de sal. I una llesca de pa de forner no de benzinera per sucar. Mireu si en pot ser de simple i barat un esmorzar de categoria!

Compartir un bon plat és quelcom més que satisfer una necessitat fisiològica, ja que la gastronomia, inclosa la més senzilla, té un ingredient important de cultura i d’art; però, sobretot, predisposa a un estat d’ànim proper a la felicitat i a entendre’t amb tothom. Segur que si en Pedro i en Pablo negociessin entaulats ja tindríem govern. A l’estiu, que no s’ha d’anar a toc de xiulet, potser és el millor moment per no acontentar-se dinant o sopant “qualsevol cosa” per anar de pressa, sinó buscar alternatives personals a aquell plat avorrit que ens mengem per força, deixant anar una mica la imaginació als fogons per allargar l’encant d’un àpat en companyia, des de la preparació dels ingredients fins a una sobretaula distesa que es pugui aprofitar per arreglar el món sense posar-se tràgic. I si aquests experiments culinaris es fan amb la tele apagada i el WhatsApp a la gàbia, la cassola no es contaminarà amb notícies malparides que ens amarguin l’existència.