UN JORDI DESENGANYAT D’ARCÀDIA I SENSE IL.LUSIÓ PER ARRIBAR A ITACA S’HA SUÏCIDAT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 15 juny 2018)

- Per tirar-se finestra avall des d’un desè pis, s’ha d’estar molt desenganyat d’Arcàdia i pensar que Itaca queda molt lluny per refiar-se’n d’arribar-hi a temps de salvar els mobles. És a dir, al Jordi de mitja edat que ahir es va suïcidar, a Cornellà, jo diria que se li havia acabat la fe en la utopia, perquè d’un temps ençà res li sortia com desitjava amb candeletes per tirar endavant la seva família, i ja no creia com havia fet una llarga temporada que, tal com li havien promès, si hi posava el coll i suava la cansalada potser no es faria ric com els que li treien el suc, però almenys es guanyaria el dret a viure amb dignitat. Ell prou que n’estava de disposat a posar-hi el coll i a suar la cansalada, però a canvi del seu sacrifici i del seu esforç la paga era tan raquítica que no el compensava, desesperat veient que no podia tapar els forats del pressupost domèstic, i per aquesta raó va endarrerir-se en el pagament del lloguer del pis, el propietari del qual era un fons voltor americà, d’aquests que no estant per hòsties ni moratòries ni clemències i, per tant, al pobre Jordi li van atiar els gossos dels constrenyiments i, finalment, li van enviar el jutjat per rematar moralment el pobre diable, fotent-lo al carrer d’una puntada de peu, sense importar-los si ell i la seva família tenien on aixoplugar-se. Però el problema és que com la història d’en Jordi n’hi ha a grapats des de fa deu anys, arreu del país i si totes no acaben amb un cos trinxat al carrer és perquè per tirar-se per la finestra o penjar-se d’una biga no només s’ha d’estar desesperat, sinó ser valent.

Diuen que els serveis socials municipals de Cornellà ja n’estaven al corrent que en Jordi les passava magres per arribar a fi de mes, però com passa a tants altres indrets, els serveis socials a part de guanyar temps i retardar desnonaments acaben confessant que no tenen instruments legals ni recursos materials per evitar les tragèdies del llançament de persones honrades però pobres, de casa seva. ¿Servirà el suïcidi d’en Jordi com a revulsiu perquè les administracions municipals, autonòmiques i estatals es posin les piles i fil a l’agulla, en comptes de marejar la perdiu o de fer la puta i la ramoneta, que és la versió catalana de tirar pilotes fores? En dubto molt, però segur que ara tothom demanarà responsabilitats als altres rentant-se les mans de les pròpies. ¿Assumirà, per exemple, alguna administració la culpa d’haver permès que la Sarep, com a titular de patrimonis immobiliaris tòxics, s’hagi petejat a preu de saldo edificis sencers que es podien haver convertit en habitatges de lloguer social, perquè fons voltors i mafiosos de tot el món fessin beneficis escandalosos?

I posats a cantar les veritats i treure a la cara les vergonyes a tots els responsables reals, ¿com poden ser capaços jutges justos i humans d’autoritzar desnonaments a tremuja, com aquell qui diu d’ofici, sense ni tan sols valorar si qui els sol•licita és un particular o un banc, una immobiliària o un fons d’inversions? Es podria discutir si un particular que va invertir els seus estalvis en totxos perquè quan sigues gran pogués viure una mica bé, té dret a llençar de casa seva un llogater morós que li fa trontollar l'economia domèstica, però el que no té volta de fulla és que un banc, una immobiliària o un fons d’inversió no se n’aniran a la ruïna. Abans de privar un ciutadà d’un sostre perquè no té prou recursos per pagar el lloguer, sobretot si no s’està plegat de braços gandulejant sinó que no troba feina que el tregui de la misèria, el jutge hauria d’escatir si l’impagament del llogater causa un perjudici a un propietari de carn i ossos que viu de la renda que cobra cada mes o si es tracta d'un propietari virtual que té les espatlles prou amples com per assumir les pèrdues, sense fer fallida. A la meva manera de veure és immoral que un fons voltor insti el desnonament d’una persona de l’habitatge al qual, segons la Constitució, té dret pel sol fet de respirar. I en aquesta lluita desigual la Justícia hauria d’emparar la part més dèbil. Si em repliqueu que no faci demagògia barata i que tal com estan redactades les lleis no els hi queda als jutges cap altra remei que ordenar desnonaments a dojo, potser el que s’han de plantejar els diputats als quals paguem el sou per alguna cosa més que discutir sobre el sexe dels àngels i jugar amb el mòbil, que per cert va inclòs amb l’escó, adaptessin les lleis perquè el salt al buit d’en Jordi sigui el darrer que hàgim de lamentar i es legisli a favor de les persones enlloc de fer-ho a favor de qui les explota de mil maneres, algunes fins i tot il•lustrades. Que no podem viure a Arcàdia tots els Jordis del món ja ho saben, però almenys no els hi prenem l’esperança d’arribar algun dia a la Itaca promesa.