COM SI FOS UNA CARTA OBERTA A PEDRO SÁNCHEZ I AL SEU GOVERN DE DISSENY.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 08 juny 2018)

- De menut em varen ensenyar que no era bo deixar per demà allò que es podia enllestir avui; però aquest principi tan entenimentat, la veritat sigui dita avui no es practica pas gaire per a no dir gens, ja que més aviat es ganduleja a l’hora de fer allò que toca, quan toca. És clar, fer el que convé en cada moment donat no sempre resulta pa i mel; per descomptat és més còmode marejar la perdiu i esperar a veure-les-venir: alguns com en Rajoy, els embulls esperava que s’arreglessin sols, sense moure un dit. Per aquesta raó, les lamentacions per no haver pres la decisió valenta i adequada quan era pertinent, sovintegen tant. Quants negocis, contactes, projectes o acords no haguessin esdevingut aiguapoll si algú no hagués fet el ronsa, per sibaritisme, mol•lície o pura covardia, quan el que convenia era agafar el toro per les banyes. Tant en qüestions domèstiques com en afers comercials, financers o polítics, per desgràcia no sempre és possible refer-se de les conseqüències de no haver actuat sense contemplacions, quan tocava. Per exemple, mirant enrere per si de l’error se’n pot aprendre alguna cosa i evitar ensopegar de nou en la mateixa pedra, si s’hagués desinflat la bombolla immobiliària i financera que uns quants, titllats de corcons per l’establishment, veien a venir perquè deien que no podia acabar bé de cap manera, una mena d’estrafolleria piramidal consistent en donar crèdits a tremuja a qui, no obstant viure de manlleu, s’endeutava fins a les celles per viure com un rei sense tenir un caure mort. Evidentment que s’hi hagués volgut posar remei a temps, enlloc de trampejar l’agonia de la banca tapant-se els ulls per no agafar basca, potser no s’haguessin perdut tants de bous i esquelles. Tanmateix, tampoc en Rajoy la setmana passada hauria passat per la vergonya de ser acomiadat i fer mutis per la porta falsa, si quan tocava hagués extirpat d’un cop de bisturí enèrgic i precís el càncer de la corrupció que creixia com un monstre a les entranyes del seu partit, enlloc de refugiar-se al cel de les oques on s’amaguen els polítics il•lusos o els prepotents que pensen estar per sobre del bé i del mal.

La pregunta que primer em ve al pensament mentre reflexiono només pretén esbrinar les causes de la manca de reflexos i de múscul dels polítics que fan “vistes” enlloc d’actuar, i sempre em topo amb la mateixa resposta: dient la veritat crua i nua segurament els tocaria abandonar el cel de les oques on es reparteix el poder, i la majoria dels que s’hi rebolquen satisfets perquè hi van pujar per satisfer els seus interessos i no els de les persones, no volen pas ni bojos baixar del pedestal. De manera que el més fàcil es emborratxar la parròquia amb estereotips o jocs de mans tan enrevessats, com la composició del govern amb qui hauria de fer allò que pertoca, oi que sí senyor Sánchez? Que no s’adona que si no mou fitxa de seguida, no podrà dissimular gaire temps la mort que porta escrita a la cara des del dia que va acceptar un compromís tan important, sabent que l’encàrrec tenia data de caducitat per complir-lo? Experiments com el que s'atreveix a gestionar des de l’amateurisme polític, francament li dic senyor Sánchez, no quallen si demora la presa de decisions, quan les excuses pels ajornaments continuats deixin de colar, malgrat hagi farcit l’executiu de dones per guanyar el rècord de la paritat i poca cosa més, descobrirà que no es troba en un paradís sinó assegut sobre un vesper, i que si va allargant l’hora de fer el que toca, aquesta desídia calculada per a no enganxar-se els dits o perquè no li toquin el crostó els que el marquen de prop des de diversos punts de mira, no podrà evitar que el facin baixar per força del cel de les oques que ha dissenyat amb tiralínies i receptes de pur màrqueting. Durant el dol que passen les persones més fràgils d’aquest país des de fa mesos, en es-micolar-se diàriament l’estat del benestar, la indignació dels ciutadans que tenim clar que si des de bon principi, remuntant-nos a l’època del govern socialista, s’hagués actuat amb noblesa i sense fer volar coloms, ens hauríem tots plegats estalviat moltes penes i les que vindran, si vostè que ara talla el bacallà no es posa les piles, i deixant-se de punyetes comença a fer allò que pertoca per redreçar aquest país i recosir els esquinços. Si no ho fa de pressa, s’exposa a que del cel de les oques en sigui expulsat a puntades de peu pel pecat d’haver tirat pilotes fora, mentre els problemes se li podrien als dits. Qui avisa, no és traïdor senyor Sánchez. I em sabria greu que un govern tan “maco” i “fashion” acabés fent la fi d’en cagaelàstics. I no cal pas que li digui què és el que toca fer en aquest moment: vostè ho sap millor que ningú, si no tenia les orelles a cal ferrer, ja que li varen deixar meridianament clar els seus socis conjunturals d’investidura.